dimarts, 7 de desembre de 2010

Joan Granés: un autèntic diamant - Sam Abrams


Joan Granés, a la primera fila

Amb la publicació recentíssima de l’excel·lent dietari de Joan Granés
(Palafrugell, 1905-1928), “El mirall inhumà” l’editor Quim Torra d’A
Contra Vent ha decidit apujar el repte artístic i comercial publicant
un autor completament inèdit. Granés va morir de tuberculosi i
leucèmia abans de tenir l’oportunitat de divulgar res del seu
extraordinari dietari que ara surt a la llum per primera vegada, en
una edició a cura de Xavier Xargay i Caterina Martí, convenientment
encapçalada per un perfil biogràfic sobre l’autor.

No hem de pensar ni per un moment que es tracta d’una edició portada
a terme per raons d’humanitarisme o historicisme. Erraríem el tret
completament. “El mirall humà” és un text literari de primera
magnitud que, inexplicablment, ha romàs inèdit fins avui. És una
autèntica joia del memorialisme català i no els balbuços d’un pobre
noi que apuntava maneres. L’obra de Granés té un gran interés des
d’un punt de vista formal i temàtic.

Formalment, es tracta d’una obra que es debat entre el dietari, el
quadern i l’assaig. Del dietari té l’empremta profunda de
l’actualitat i la immediatesa, i el pes contundent de l’autoretrat
dramàticament precís i sincer. Del quadern o “cahier” té l’agilitat,
la versatilitat i la llibertat absoluta però controlada de moviments.
I de l’assaig té la profunditat del pensament ben articulat. Per una
altra banda, el text exhibeix una gran seguretat i destresa en l’ús de
la llengua. I també cal constatar que es permet certes piruetes com
ara canvis de punt de vista o interlocutors imaginaris per mirar de
contemplar la pròpia personalitat des d’altres angles.

Quant al contingut, cal dir que estem davant d’una obra breu però
substanciosa que només es pot qualificar d’ambiciosa, tant per la
quanitat de temes que toca, com per la profunditat del pensament. En
aquest sentit, com Carles Riba o Pere Coromines, Granés pertanyia a la
tendència conceptualitzadora de la literatura catalana als anys 20 del
segle passat. Malgrat la diversitat temàtica, “El mirall inhumà” gira
a l’entorn de diversos temes essencials que vertebren el conjunt del
text. La identitat humana, sempre construïnt-se i sempre escindida
entre l’home interior i exterior. El vitalisme humà, sempre animat
per una consciència constantment desvetllada. L’alteritat i la
relació amb la realitat de l’entorn i amb l’altre, sigui un amic o una
amant. El sentit i la funció de la voluntat, del desig i del
pensament, tres grans motors de la vida. El valor de la cultura i la
seva incidència real en la vida, a partir, sobretot, de lectures de
mestres estimulants com ara els pensadors grecs clàssics, Nietzsche,
Dostoievski o Válery.

Un autèntic diamant.

D. Sam Abrams / El Mundo

dimecres, 1 de desembre de 2010

De nou, El Nadal que no vam tornar a casa


"Un llibre senzillament esplèndid. Et commou profundament" (Samb Abrams - Avui)

dijous, 18 de novembre de 2010

Qui ha dit que s'ha acabat la passió per la lectura?


A la venda el 25 de novembre. El lector obsedit, d'Ignasi Aragay, un dels grans periodistes culturals de Catalunya

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Dos anys d'Acontravent! I ho celebrem amb Últimes notícies, d'Evelyn Waugh



Dos anys i vint-i-dos títols després, ho celebrem amb Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh: per primer cop es tradueix al català una de les més divertides novel·les de tots els temps



Sota l'advocació d'una dita popular catalana: “Navegar a contra vent, perill de la vida i gran turment”, començava fa dos anys la nostra petita aventura editorial. L'àcida intel·ligència de Just Cabot, l'humorisme perdut d'Àngel Ferran i la reivindicació catalanista de Josep Pla per part d'Enric Vila van ser els nostres tres primers llibres. Ens agradaria pensar que durant aquests mesos hem estat fidels a l'objectiu que vam marcar-nos: “Endinsar-se per les hemeroteques dels diaris i revistes catalanes (incloses les publicacions de l'exili) és obrir la porta d'una habitació que estava tancada en la millor llibreria de la ciutat”.

Després de molts anys, de massa anys, hem pogut tornar a llegir Domènec de Bellmunt, Carles Sindreu, Francesc Madrid o Jaume Passarell, alguns dels millors periodistes del país el treball dels quals restava soterrat. A la col·lecció “Abans d'ara”, hem inclòs també la correspondència entre Pau Casals i el doctor Trueta, un estudi sobre el periodisme franquista (“Fantasmones Rojos”) i la censura, i darrerament, hem tingut el goig de publicar la crònica política d'Albert Manent sobre el seu pas pel Departament de Cultura i les cròniques sobre el nazisme d'Augusto Assía. Però tots aquests títols tenen uns responsables, sense els quals res no hauria estat possible: Valenti Soler, Montserrat Lunati, Carme Arenas, Francesc Canosa, Gerard Bagué, Just Cortès, Jaume Clotet, Eulàlia Pérez Vallverdú, Javier Cercas o Xavier Xargay.

En paral·lel, convençuts que calia relligar aquesta tradició amb els autors d'avui, la col·lecció “Vela de Ganivet” ens ha ofert la possibilitat de publicar assaig, memòries i novel·les, en una aposta per una literatura de qualitat. A El nostre heroi Josep Pla d'Enric Vila, van seguir-lo treballs de Salvador Sostres, Abel Cutillas, Hèctor Bofill, Francesc Orteu, Josep Maria Pinto, Miquel Colomer i el darrer, fins ara, les fascinants Vides improbables de Ferran Sáez, al que en breu seguirà El lector obsedit, d'Ignasi Aragay.

Dues petites col·leccions s'hi han anat afegint. A “Cadaqués”, en Xevi Planas va publicar-hi un recull d'aforismes de Raimon, i tot just ara acaba de sortir el bellíssim dietari de Miquel Pairolí, Octubre. Finalment, a “Latitud Nord”, l'espai per a les traduccions dels grans clàssic d'humor, Don Camillo i Sí, ministre, en esplèndida traducció de Toni Aira, han estat les nostres propostes.

Seguim signant el que dèiem fa dos anys: “Estem disposats a assumir riscos. No acceptarem perdre la nostra independència. Comptem amb els nostres lectors per fer-ho possible. Només podrem arribar a port si els lectors ens volen fer confiança”. 2008-2010. Només dos anys, però quins dos anys! I més enllà de la nostra contribució a la desforestació de l'Amazones, ens agradaria pensar que aquest modest esforç per dibuixar un catàleg coherent hagi estat, en algun moment, del seu interès.

Volem celebrar-ho, sí senyor. I no se'ns ha ocorregut res millor que fer-ho amb la mítica novel·la Últimes notícies! (Scoop, en anglès), d'Evelyn Waugh, que encara no havia estat traduïda al català. En Ferran Ràfols Gesa s'ha encarregat de corregir aquest lamentable buit per a la nostra cultura. El Waugh més divertit i corrosiu, en la que és, segurament, la millor novel·la escrita mai sobre el món del periodisme.

divendres, 8 d’octubre de 2010

SALT A LA FOSCOR, les cròniques sobre el nazisme d'Agusto Assía, traduïdes per Enric Vila


Un nou llibre d'Enric Vila, ara com a curador i traductor d'unes cròniques periodístiques sensaciones. Les "altres" cròniques des de Berlín, escrites per Agusto Assía els anys 1929-1933, i publicades a La Vanguardia. A la venda el dijous 14 d'octubre.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Joan Granés per Joan Ducròs

Tanco el llibre de Joan Granés, El mirall inhumà, publicat per Quim Torra, un editor arqueòleg que ha aconseguit fer-se un lloc en l’edició catalana exhumant textos interensantíssims dels anys 30 del segle XX. Just tancar-lo m’acaro amb la portada on es veu el jove Granés, nascut a Palafrugell, «amic» de Pla i mort als vint-i-dos anys d’edat. Barret, americana, camisa blanca i corbata vesteixen un nen. Un contrast amb la densitat que emana d’aquest dietari. No podria ser d’una altra manera quan s’inicia amb una cita de Nietzsche: «Ja n’hi ha prou d’avergonyir-se davant d’un mateix», que ens remet al títol, i que rebla una altra de Valéry: «Quin és el segell de la llibertat realitzada!». A La Publicitat aparegué una mena de necrològica del propi Valéry en què declarava el seu afecte per l’escriptor mort. En canvi, Pla no l’esmenta en cap moment de la seva obra ni en el gruix cartes que creuà amb Cruzet. Por?

L’arrencada del dietari és absolutament filosòfica i gira a l’entorn, bàsicament de tres mots: necessitat, voluntat i acció. Ben aviat, però, sortirà una de les columnes sobre les qual es basteix: la misantropia. La intimitat del diari li permet despullar-se: «La misantropia o reclusió en mi mateix —absència, car l’esperit és acte de mi mateix— prové d’aquesta manca d’energia que m’invita a la immobilitat més absoluta. […] El meu caràcter mancat d’energia, de seguretat, d’habitud i d’interès per l’exterior, s’absté; defuig l’esforç i tem la més petita lluita.». La malatia —tuberculosi, tifus i al final la grip que s’emportà Granés—, té un pes important en les línies que traça el jove autor: «…agonitzant en lluita desesperada amb la mort que avença lentament per tot el cos, pam a pam, com un rèptil que va glaçant la vida al seu pas.»; però en l’autoanàlisi al que se sotmet constantment en menysté la gravetat: «Un examen barroer ens havia fet creure que tots els mals venien de la malaltia, però ara ens adonem que abans d’ell ja existien tots i que la malatia no fou sinó una conseqüència d’ells i l’ambient propici per a desenvolupar-se plegats. La voluntat, l’egoisme, l’orgull, la sensualitat, eren morts abans que ella sorgís i potse mai havien existit.». Misantropia i malaltia (en consigna 46 mesos) són els motius que el porten a travessar el text amb llistes: «Contra aquest mal cal anar al llit a les onze i llevar-se a les vuit, sense sortir a la nit: això regularment. Esmorzar: 3 ous, vi i fruita. Berenar: 3 ous i fruita. Diari sopar el necessari.»

Aquest viure endogen de misantrop el porta a reflexionar i arriba a la conclusió que havia de sortir: «Aquest mals tenien, si més no, l’avantatge de reclamar tot plegats un únic remei: sortir! […] Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent vaig intentar crear el clown.». El clown —el viure endogen— havia de matar el misantrop. Debades. No sap ballar: «Quin bestiesa aquest viure ballant!» quan explica xistus o calemburs els companys del Club se’l miren amb desdeny. És impossible tenir dos jo, dos cervells en un com el senyor B., el protagonista de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. I Granés es pregunta: «Com podia imposar-me si m’havia renegat a mi mateix?».

Sexe: «Es pot dir que no he conegut l’amor sexual.». La masturbació és una contant en aquestes pàgines. Maldestre amb les relacions socials amb les dones cosa que el porta a la misogínia: «La conversa amb una dona ha d’ésser una roda de paraules colorades pel desig, per l’afecció, per l’admiració, etc. envers ella, qui ha de ser sempre el centre i objecte de la conversa; fora d’aquí, tolerable la comicitat i prou.». Granés és un negat per a la praxi social. En canvi no s’està de criticar Freud quan aquest argumenta que totes les manifestacions de l’energia animal provenen de la libido.

És un text redundant, obsessiu i repetitiu. I segurament no podia ser d’una altra manera. El mateix autor no s’està de dir-ho: «Em sembla que repeteixo les coses vegades i vegades…». Aquests papers delaten els fonaments intel·lectuals i vivencials d’un autor a qui li fou negada la possibilitat de bastir edificis més grans amb portalades i finestrals. El seu somni de ser escriptor queda segat per una mort prematura. Cal acontentar-se, doncs, amb aquest mirall tan humà.


Recent sortit del forn.

Joan Ducròs

divendres, 17 de setembre de 2010

La ignorància de la pròpia tradició, segons Josep Pla


2 anys d'Acontravent i 20 llibres. I ara, què?

"Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ingnorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerafons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertades poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33)

dilluns, 30 d’agost de 2010

VIDES IMPROBABLES, de Ferran Sáez, una història molt especial dels heterodoxos catalans


A la vora -o potser darrere- de la història oficial de la cultura catalana, plena de noms il·lustres i llibres importants, n'existeix una altra de més modesta i desdibuixada, però potser més interessant que la primera. És la història dels marges: la de la veu remota, bigarrada i enigmàtica de personatges que no van tenir sort amb la posteritat. Són els nostres heterodoxos, els nostres inclassificables, els nostres rars. La seva existència la imaginem evanescent, gairebé dubtosa; i la seva producció ens sembla sovint exigua i discutible, però també fascinadora. Es tracta de vides improbables, deliciosament ondulants. El segle XIX, per exemple, va produir l'estrambòtica literatura necròfila de Celestí Barallat, i el XX, l'argumentació assenyadament delirant de Francesc Pujols. Però, i abans? Quins van ser els nostres primers heterodoxos?

dijous, 17 de juny de 2010

dissabte, 29 de maig de 2010

El 3 de juny presentem COMBRAY, DE LLUNY


Bernat Dedéu, Marcel Riera i Josep Maria Pinto

Més de 1.130 amics de COMBRAY, DE LLUNY al facebook!

dimarts, 25 de maig de 2010

Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), d´Albert Mament


Dijous surt a la venda el darrer llibre d´Albert Manent, "Crònica política del
Departament de Cultura (1980-1988)".

Amb el seu estil àgil i amè, Manent, des de la seva privilegiada condició de Director General, s´enfronta a vuit anys apassionants en el projecte de reconstrucció nacional. Sense defugir cap tema, dóna el seu punt de vista sobre els Consellers que va tenir, les relacions Cahner/Pujol, les campanyes neolerrouxistes, les "Casas regionales" i la Feria de Abril, l´oposició ideologitzada, el "pacte
Cultural", el 23F, etc.

Un llibre de referència per entendre la Catalunya contemporània.

El presenterem el proper dia 7 de juny, a Òmnim Cultural. Tant de bo ens hi veiem.

dilluns, 17 de maig de 2010

Dijous arriba COMBRAY, DE LLUNY, un passeig literari de la mà de Proust, Pla, Mann, Borges i Nabòkov


Josep Maria Pinto, l´aclamat traductor de Proust al català, s´estrena en la narrativa amb COMBRAY, DE LLUNY, un quadern de lectura i escriptura.

dijous, 6 de maig de 2010

Tres clàssics (Evelyn Waugh, Albert Manent i Jaume Passarell) i dues estrenes literàries (Josep Maria Pinto i Miquel Colomer)


Acontravent us planteja una aposta decididament literària abans de l’estiu, combinant clàssics i nous autors.

Maig:

Combray, de lluny
, de Josep Maria Pinto, és l’estrena narrativa del traductor català de Proust. Un llibre a mig camí d’un “quadern d’escriptura” i d’un assaig literari. Un passeig de la mà de Nabòkov, Borges, Mann, Pla i, per descomptat, Proust.

Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)
, d’Albert Manent. De manera planera i “mengívola”, Manent, a la ratlla dels 80 anys, ofereix un relat amè, àgil i divertit de com es (re) construeix la cultura en un país que desperta a la democràcia. Un document clau per entendre la Catalunya contemporània i alguns dels seus principals protagonistes.

Juny:

Últimes notícies! d´Evelyn Waugh. Considerada com la més divertida novel•la sobre periodistes escrita mai, “Scoop” manté la mateixa dosi de sarcasme i ironia que han fet que generacions rere generacions la segueixin considerant un dels cims de l’humor anglès. Es tradueix per primer cop al català a la col•lecció Latitud Nord, després de l’èxit de Sí, ministre.

Tot el que tinc
, de Miquel Colomer. En la línia del dietari de Guillem Simó, Colomer, autocrític amb ell mateix i amb els altres, reuneix els seus pensaments sobre el món de la cultura, de l’art, de l’escriptura, la política i de la lectura.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, de Jaume Passarell. Un clàssic del periodisme català que torna amb alguns dels seus millors escrits publicats a Mirador i a La Publicitat: qui coneixia millor que Passarell el món dels cabarets i la bohèmia barcelonina?

Confiem que aquests títols puguin ser del vostre interès. Estem, com sempre, a la vostra disposició.

Ben atentament,

Quim Torra
www.acontravent.cat

dimarts, 27 d’abril de 2010

Hi ha vida després de Sant Jordi?

Resposta:

dijous, 15 d’abril de 2010

divendres, 9 d’abril de 2010

Explosiu Bofill / Sam Abrams / Avui

http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0401/100401sup_a005.pdf

dimecres, 7 d’abril de 2010

Los censores de Franco / Oriol Pi de Cabanyes / la Vanguardia

En 1939 comenzó el proceso de destrucción del público lector en lengua catalana", sentenciaba en su insuperado estudio sobre la censura y la edición Maria-Josepa Gallofré. Que la censura supuso un freno para la consolidación de un público lector a la vez que "un factor constante y determinante en el desarrollo de la literatura catalana", como dijo en otra obra la doctora Van den Hout, lo vienen a corroborar ahora Jaume Clotet y Quim Torra en un libro que recoge más de 150 informes de censura y que han titulado con ironía Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

¿Quiénes fueron los oscuros redactores de aquellos informes autorizadores o denegadores de tal o cual libro? Llegaron a ser algunas decenas, hasta 1975, pero las investigaciones seguidas en el archivo de Alcalá de Henares permiten identificar sóloa unos cuantos: el reusense Román Perpiñá, el poeta Sebastià Sánchez-Juan, el también versificador y crítico de arte Francisco Galí Duffour, Juan J. Permanyer, Pedro Rocamora, J. Úbeda, el padre Miguel Oromí, Félix Ros...

Entre ellos, apuntó maneras Carlos Ollero, futuro catedrático de Teoría del Estado y de Derecho Constitucional, nada más y nada menos que uno de los padres de la Constitución y presunto autor del informe dirigido al Rey con el diseño jurídico de la sustitución de Suárez que el general Armada entregó en verano de 1980 a Sabino Fernández Campo. De la lectura de todos estos documentos se deduce que una de las obsesiones de los inquisidores era la utilización de los términos nación o nacional referidos a Catalunya. En el informe sobre la biografía de Folch i Torres escrita por su hijo, el censor precisa que "se trata de las palabras patria y patriótico, nación, etcétera, que los catalanes usan siempre en el mismo lenguaje ordinario, sin que ello tenga remedio, cuando hablan de Cataluña". Y lo mismo objeta el censor Fernández Jardón en su informe de Caliu. Records de mestres i amics de Nicolau d´Olwer, que tacha hasta en veinte páginas porque "se emplean con demasiada frecuencia los vocablos de patria y nación aplicados a Cataluña". ¿Cómo hemos tardado tanto en saber algo de la verdad de aquella infamia fundamental? Denuncian documentalmente Clotet y Torra, en plan Hannah Arendt, que "la banalización de la dictadura es, tal vez, el más trágico triunfo del franquismo".

Oriol Pi de Cabanyes
La Vanguardia / 5.04.2010

dilluns, 5 d’abril de 2010

Els relats del Barri Xino (El Punt / Anna Ballbona / 5.4.2010)


Dos llibres acabats de sortir, de Domènec de Bellmunt i de Francesc Madrid, periodistes de la Barcelona d'abans de la guerra, relaten la vida dels baixos fons de la ciutat dels anys 20 i 30, amb el focus posat sobre el barri del Raval



Fent una certa feina d'enginyeria de formigueta, es podria prendre Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, i La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt, i marcar sobre un mapa del Raval, el Barri Xino o el districte cinquè, segons les èpoques, els personatges, antres i històries que van poblar-lo. Per ara, ningú s'hi ha entretingut, i l'obra de memòria institucional més propera al Raval –el festival Rambleros– passa de puntetes sobre aquesta Barcelona i sobre aquests anys. Només les exposicions impulsades per La Virreina Centre de la Imatge recullen, en imatges, el paisatge humà d'aquesta ciutat del primer terç del segle XX. Però, és clar, hi falta el relat. I un relat punyent i descarnadament lligat a la realitat és el que aporten De Bellmunt i Madrid, periodistes en la primera línia durant els anys 20 i 30, soterrats, com tants d'altres, per la dictadura i l'amnèsia transitòria, però recuperats ara i redreçats per l'editorial Acontravent.

Sang a Drassanes, de Madrid, publicat en castellà el 1926, obre «la porta del mal camí», amb un seguit de reportatges dedicats al districte cinquè, que ell va ser qui va batejar amb el nom de Barri Xino. «El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia», diu Madrid, a mode de pròleg, per després relatar un assassinat atribuït als anarquistes a Drassanes, explicar la vida tortuosa d'«invertits», prostitutes i cabaretistes, de pinxos i del que avui en diem proxenetes, dibuixar la disbauxa i luxúria nocturnes, la degradació i la misèria, les drogues i l'alcohol que hi havia als carrers estrets i bruts, els antres, tavernes i meublées estrambòtics o decadents de l'època: la taverna La Mina –«porta del Barri Xino»–, Villa Rosa, El Baturrico, La Criolla, Cal Manco, el Lion d'Or, l'Edén... Noms de locals i carrers que fa dècades que han desaparegut, però que, salvant distàncies i progressos socials, permeten, inevitablement, paral·lelismes amb els problemes del Raval d'avui, concentrats, com passa en bona part de Sang a Drassanes, al Raval sud.

La Barcelona pecadora, de De Bellmunt, no transcorre només al Raval, però recull, amb un punt més moralitzador, la mateixa «mala vida», històries i tipus que hi circulen. Hi ha vagabunds, els estralls de l'alcohol en les classes baixes, les meretrius malaltes i escanyolides, la caiguda al món de la prostitució... També hi ha articles d'un to més irònic, com ara el de «Memòries d'un carterista barceloní», i un singular article laudatori de la Rambla, de la qual es destaca «l'animació nocturna» i la «varietat de colors i caires». Mentrestant, a la vela de Rambleros, a la Rambla, només hi ha circulat la revolució social de la Barcelona dels anys setanta, camí de la mitificació generacional, com si abans vinguéssim del desert i aquesta Barcelona no hagués existit mai.
«El districte cinquè els supera»

«Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villette parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el nostre districte cinquè, amb l'ambient equívoc de la nostra zona prohibida», diu Madrid a Sang a Drassanes, per reblar: «El districte cinquè els supera.» Madrid ofereix descripcions que són un cop de puny: «De vegades aquests munts de porqueria es confonen amb els cossos arraulits dels que dormen pels carrers», afirma, del carrer Arc del Teatre, als anys 20. De Bellmunt tampoc es queda curt quan parla de la «carn humana per vendre», al carrer del Cid, i reclama una «reglamentació adequada d'aquest comerç i, sobretot, una acció enèrgica i severa contra els prostituïdors o traficants de menors».

divendres, 5 de març de 2010

Viatge a la censura


Aquest cap de setmana, a Presència surt un reportatge sobre el llibre de la censura que serà a les llibreries dijous. S´hi poden trobar coses com:

“Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo... Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que ésta obra pueda publicarse” (Converses filològiques, Pompeu Fabra)

“... novela en la que ciertamente sobran muchos besos” (Vals, de Francesc Trabal)

“...para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”. (Incerta glòria, de Joan Sales)

“... como novela es pobre, sin argumento, de descripción lenta. Es de un realismo descarnado por lo que son imprescindibles múltiples tachaduras. Referencias peyorativas a la España Nacional y al Gobierno. Ironías despectivas contra todo lo religioso. Expresiones groseras y frases inmorales” (Els argonautes, Baltasar Porcel)

“Novela un tanto confusa y de escaso interés”. (Mirall trencat, Mercè Rodoreda)

“Colección de 18 narraciones, una especie de cuentos, extraños, muy modernos en fondo y forma, con temática variada, pero difusa y de difícil interpretación. No contienen graves inconvenientes políticos”. (Uf, va dir ell, Quim Monzó)

dijous, 18 de febrer de 2010

dijous, 11 de febrer de 2010

El petit món de catòlics i comunistes


En la dotzena de novel•les de la nissaga de Don Camillo, Giovannino Guareschi va immortalitzar dos personatges genials: el capellà catòlic i l’alcalde comunista (Peppone) d’un poblet de la vall del Po, popularitzats al cinema per Fernandel i Gino Cervi. Jugant a rojos i clergues, va abordar la relació entre Església i Estat, amb un ambient més amable del que es respirava a l’època i un
sentit de l’humor que pot recordar Mark Twain, Guareschi donava claus per entendre la postguerra i el futur immediat de la política italiana. L’enfrontament entre dues grans forces: la catòlica, encarnada per la Democràcia Cristiana, i la més combativa, liderada pel Partit Comunista.

El petit món de Don Camillo retrata la quotidianitat a través del pragmatisme tossut de Don Camillo, en contraposició a l’ímpetu apassionat de Peppone. Tots dos posen Déu com a àrbitre de les seves accions i es boicotegen els comicis i els sermons, però al final acaben estimant-se, perquè, en el fons, són les dues cares de la mateixa moneda. Agafant la versió que al seu dia en va fer el traductor Esteve Riambau, la novel•la desdramatitza la lluita sorda entre comunistes i catòlics. De fet, l’humanisme cristià de l’autor (silenciat a l’època per la crítica d’esquerres) avançava la necessitat d’una col•laboració dialèctica, però civil i constructiva, entre les dues Itàlies.

La novel•la evoca un microcosmos llunyà, un punt idíl•lic, sense Berlusconi dient tonteries tothora i pertot. No cal ser cap especialista en política italiana per percebre que al Cavaliere li vindria bé revisar les aventures de Peppone i Don Camillo, convertits avui en símbols de diàleg. Uns personatges de punyeteria entranyable, tan ben dibuixats i complementaris que l’un perd el sentit sense l’altre. Per això, si ens deixem transportar per la flaire nostàlgica i l’humor de la novel•la, ens podem arribar a sentir un habitant més del petit poblet italià de la postguerra. O és que la majoria encara no vivim encerclats en petits mons?

Marta Monedero (Avui, 4-2-2010)

dijous, 4 de febrer de 2010

"La literatura catalana evita el conflicte" (entrevista d´Ignasi Aragay a Hèctor Bofill, Avui, dijous 4 de febrer de 2010)

“La literatura catalana evita el conflicte polític”
Entrevista a Hèctor López Bofill, professor, escriptor i autor d'una novel·la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista alternativa i violenta
Ignasi Aragay
Barcelona

Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) torna a les llibreries amb dos títols on aborda sense subterfugis el conflicte nacional, que amaneix amb bones dosis de sexe. La passió política i la passió amorosa en una doble aposta literària. La novel·la Dafne abans de l’alba (A Contra Vent) és la crònica ficcionada, però farcida de noms i cognoms reals, de l’independentisme des de principis dels 90 fins a l’actualitat. La mateixa realitat l’aborda en clau poètica a El retorn dels titans (Moll), premi Mallorca 2009. A més, l’editorial Tria Llibres, en paper i en el format e-book, publica l’assaig Constitucionalisme a Catalunya.

Sexe i independència són els punts forts de la novel·la. De rigorosa actualitat, oi?
Home, amb tot el que està passant a Reagrupament... A part dels marros personals, bona part dels problemes de manca d’unitat dins de l’independentisme vénen d’un món que fins fa quatre dies era marginal, tribal i en alguns casos violent, el món de la protagonista, Dafne. I tot això pot explicar episodis com els d’aquests dies.

S’inspira en un cas real?
Els personatges reals són els polítics, però la història és una fabulació, és ficció, tot i que Armand, l’altre protagonista, ocupa el càrrec de secretari general de Funció Pública i Modernització de l’Administració que Ruth Carandell, membre de Reagrupament, va tenir en el primer tripartit dins la conselleria de Carretero. Em vaig reunir alguns cops amb ella mentre escrivia la novel·la.

Ja fa temps que la tenia feta. Per què ha trigat a sortir?
Per les connotacions polítiques. Aquesta és la raó perquè no surti a l’editorial on jo normalment publicava.

La visió de la immigració que té la Dafne no és políticament correcta. Parla de “matar quillos”.
La novel·la posa sobre la taula la idea, que ningú no toca, que la qüestió de la immigració espanyola no està superada, cosa que explica en part alguns problemes que tenim com a país. La immigració global actual és una qüestió secundària. De fet, és una oportunitat. La Dafne està obsedida amb la immigració espanyola. Però si la immigració extracomunitària perdés la seva neutralitat en el conflicte independentisme-unionisme, també s’hi obcecaria.

¿La Dafne representa el millor i el pitjor de l’independentisme?
En tot cas, els seus reptes afecten de ple la realitat de l’independentisme, tant del passat com del present. Afortunadament, l’independentisme català no ha fet una deriva cap a la violència. El tema de la novel·la també és si és possible un procés d’independència des de la democràcia. L’acció arrenca als anys 90, quan es va produir la transició d’un independentisme amb tics violents cap a un de democràtic, i després el trencament d’ERC amb el PI.

Molta política.
Reflecteix una realitat. És un fet poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del que passa en clau de conflicte social i polític. Predominen els personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc. Aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes. Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d’haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig.

El sexe és l’altre protagonista.
He volgut escriure sobre les grans passions, l’amorosa i la política, sobre el seu caràcter autodestructiu. I la veritat és que després d’acabar la novel·la encara no tinc clar si l’amor i la política són incompatibles.

Tant a la novel·la com al poemari la vida és lluita. En això és molt porcelià.
Sí. Tant Baltasar Porcel com jo hem begut de Nietzsche, del nihilisme, l’ateisme, la lluita, les relacions conflictives entre les persones i els objectes. Una de les primeres converses que vaig tenir amb ell va ser en la concessió del premi Pla del 2003, del qual ell era jurat, i ja ens vam ficar de ple en aquests temes.

Quan podrà escriure la novel·la de la Catalunya independent?
Tard o d’hora l’independentisme serà majoritari a les institucions. La qüestió és saber el temps que trigarà. L’autonomisme està en via morta i en aquest procés Espanya ens ajudarà des del seu absolut hermetisme a qualsevol reforma institucional de l’Estat. Ara, cal superar el tabú consistent a no dir clar que es farà a costa d’un trencament social. Qui no s’arrisca no pisca.

I Laporta, hi ajudarà?
Pot ser un revulsiu, la seva entrada pot reforçar que l’independentisme se situï al centre del debat polític, sobretot si passa que ni tripartit ni CiU-PP sumen. Però sembla difícil que en la situació actual representi un independentisme hegemònic.

dilluns, 25 de gener de 2010

Dijous, 28 de gener, surt a la venda el darrer llibre d´Hèctor Bofill


"La novel•la que tot independentista hauria de llegir" (Sebastià Alzamora). A mig camí entre el thriller i la novel.la d´idees, Hèctor Bofill barreja amor i política amb una sèrie de personatges que viuen al límit la seva passió i la seva idea de la llibertat pel seu país.

Una noia, Dafne, es veu implicada en el cas de l’assassinat d’un home. A poc a poc, anem descobrint la fascinant personalitat de Dafne, fins assabentar-nos de la seva pertinença a un grup terrorista català que lluita per la independència de Catalunya.

Amb el millor estil, Hèctor Bofill posa l’independentisme davant del seu mirall.

divendres, 15 de gener de 2010

Novetats 2010!

Benvolgut lector,

Voldríem, en primer lloc, desitjar-vos un Molt Bon Any, ple de llibres i de bones lectures.

Acontravent continua fidel a la seva voluntat de recuperació del patrimoni literari català perdut i alhora fent confiança a autors contemporanis que tenen alguna cosa a dir i a defensar. També seguim assajant noves col•leccions, sempre amb la voluntat d’oferir llibres de qualitat i interès.

Novetats gener

Hèctor Bofill, guanyador del premi Josep Pla, professor de Dret, poeta i assagista, publica a Vela de Ganivet, Dafne abans de l’alba, un novel•la que posa l´independentisme al davant del mirall.

Novetats febrer


Torna per fi Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, el mític llibre de finals dels anys 20, una de les millors cròniques sobre el Districte Vè de Barcelona, escrit pel periodista que va popularitzar l’expressió “Barri Xino”. Ha estat traduïda al català per Gerard Bagué, també periodista, i compta amb un estudi brillant de Just Cortès sobre la vida i trajectòria de Paco Madrid.

Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) aplega, després d’una investigació exhaustiva als arxius de l’administració espanyola, els informes de lectura dels censors espanyols sobre més de 150 títols catalans: Rodoreda, Sales, Pla, Villalonga, Porcel, Fuster, Pla, Pedrolo, Monzó, Roig o Sorribas. Sí, des de La plaça del Diamant al Zoo d’en Pitus, què pensaven els censors espanyols sobre la literatura catalana?

Després d´El petit món de Don Camillo, la col•lecció de traduccions proposa un llibre que farà les delícies dels amants de la política i l’honor: Sí, Ministre. Per primer cop en català, el llibre de la considerada per molts millor sèrie d’humor anglès de la BBC i que TV3 ha programat en múltiples ocasions. Les lluites polítiques entre un ministre i l’aparell burocràtic d’una administració acostumada a fer les coses a la seva manera, servit en una traducció de Toni Aira, expert en comunicació i marketing polític, premiat darrerament pel seu llibre “Els spin doctors”.

I ens queden algunes novetats per Sant Jordi.

Confiem que algun d’aquests títols puguin ser del vostre interès i quedem, com sempre, a la vostra disposició per a qualsevol opinió o suggeriment que ens vulgueu fer arribar.