dijous, 4 de febrer de 2010

"La literatura catalana evita el conflicte" (entrevista d´Ignasi Aragay a Hèctor Bofill, Avui, dijous 4 de febrer de 2010)

“La literatura catalana evita el conflicte polític”
Entrevista a Hèctor López Bofill, professor, escriptor i autor d'una novel·la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista alternativa i violenta
Ignasi Aragay
Barcelona

Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) torna a les llibreries amb dos títols on aborda sense subterfugis el conflicte nacional, que amaneix amb bones dosis de sexe. La passió política i la passió amorosa en una doble aposta literària. La novel·la Dafne abans de l’alba (A Contra Vent) és la crònica ficcionada, però farcida de noms i cognoms reals, de l’independentisme des de principis dels 90 fins a l’actualitat. La mateixa realitat l’aborda en clau poètica a El retorn dels titans (Moll), premi Mallorca 2009. A més, l’editorial Tria Llibres, en paper i en el format e-book, publica l’assaig Constitucionalisme a Catalunya.

Sexe i independència són els punts forts de la novel·la. De rigorosa actualitat, oi?
Home, amb tot el que està passant a Reagrupament... A part dels marros personals, bona part dels problemes de manca d’unitat dins de l’independentisme vénen d’un món que fins fa quatre dies era marginal, tribal i en alguns casos violent, el món de la protagonista, Dafne. I tot això pot explicar episodis com els d’aquests dies.

S’inspira en un cas real?
Els personatges reals són els polítics, però la història és una fabulació, és ficció, tot i que Armand, l’altre protagonista, ocupa el càrrec de secretari general de Funció Pública i Modernització de l’Administració que Ruth Carandell, membre de Reagrupament, va tenir en el primer tripartit dins la conselleria de Carretero. Em vaig reunir alguns cops amb ella mentre escrivia la novel·la.

Ja fa temps que la tenia feta. Per què ha trigat a sortir?
Per les connotacions polítiques. Aquesta és la raó perquè no surti a l’editorial on jo normalment publicava.

La visió de la immigració que té la Dafne no és políticament correcta. Parla de “matar quillos”.
La novel·la posa sobre la taula la idea, que ningú no toca, que la qüestió de la immigració espanyola no està superada, cosa que explica en part alguns problemes que tenim com a país. La immigració global actual és una qüestió secundària. De fet, és una oportunitat. La Dafne està obsedida amb la immigració espanyola. Però si la immigració extracomunitària perdés la seva neutralitat en el conflicte independentisme-unionisme, també s’hi obcecaria.

¿La Dafne representa el millor i el pitjor de l’independentisme?
En tot cas, els seus reptes afecten de ple la realitat de l’independentisme, tant del passat com del present. Afortunadament, l’independentisme català no ha fet una deriva cap a la violència. El tema de la novel·la també és si és possible un procés d’independència des de la democràcia. L’acció arrenca als anys 90, quan es va produir la transició d’un independentisme amb tics violents cap a un de democràtic, i després el trencament d’ERC amb el PI.

Molta política.
Reflecteix una realitat. És un fet poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del que passa en clau de conflicte social i polític. Predominen els personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc. Aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes. Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d’haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig.

El sexe és l’altre protagonista.
He volgut escriure sobre les grans passions, l’amorosa i la política, sobre el seu caràcter autodestructiu. I la veritat és que després d’acabar la novel·la encara no tinc clar si l’amor i la política són incompatibles.

Tant a la novel·la com al poemari la vida és lluita. En això és molt porcelià.
Sí. Tant Baltasar Porcel com jo hem begut de Nietzsche, del nihilisme, l’ateisme, la lluita, les relacions conflictives entre les persones i els objectes. Una de les primeres converses que vaig tenir amb ell va ser en la concessió del premi Pla del 2003, del qual ell era jurat, i ja ens vam ficar de ple en aquests temes.

Quan podrà escriure la novel·la de la Catalunya independent?
Tard o d’hora l’independentisme serà majoritari a les institucions. La qüestió és saber el temps que trigarà. L’autonomisme està en via morta i en aquest procés Espanya ens ajudarà des del seu absolut hermetisme a qualsevol reforma institucional de l’Estat. Ara, cal superar el tabú consistent a no dir clar que es farà a costa d’un trencament social. Qui no s’arrisca no pisca.

I Laporta, hi ajudarà?
Pot ser un revulsiu, la seva entrada pot reforçar que l’independentisme se situï al centre del debat polític, sobretot si passa que ni tripartit ni CiU-PP sumen. Però sembla difícil que en la situació actual representi un independentisme hegemònic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada