dilluns, 25 d’octubre del 2010

Dos anys d'Acontravent! I ho celebrem amb Últimes notícies, d'Evelyn Waugh



Dos anys i vint-i-dos títols després, ho celebrem amb Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh: per primer cop es tradueix al català una de les més divertides novel·les de tots els temps



Sota l'advocació d'una dita popular catalana: “Navegar a contra vent, perill de la vida i gran turment”, començava fa dos anys la nostra petita aventura editorial. L'àcida intel·ligència de Just Cabot, l'humorisme perdut d'Àngel Ferran i la reivindicació catalanista de Josep Pla per part d'Enric Vila van ser els nostres tres primers llibres. Ens agradaria pensar que durant aquests mesos hem estat fidels a l'objectiu que vam marcar-nos: “Endinsar-se per les hemeroteques dels diaris i revistes catalanes (incloses les publicacions de l'exili) és obrir la porta d'una habitació que estava tancada en la millor llibreria de la ciutat”.

Després de molts anys, de massa anys, hem pogut tornar a llegir Domènec de Bellmunt, Carles Sindreu, Francesc Madrid o Jaume Passarell, alguns dels millors periodistes del país el treball dels quals restava soterrat. A la col·lecció “Abans d'ara”, hem inclòs també la correspondència entre Pau Casals i el doctor Trueta, un estudi sobre el periodisme franquista (“Fantasmones Rojos”) i la censura, i darrerament, hem tingut el goig de publicar la crònica política d'Albert Manent sobre el seu pas pel Departament de Cultura i les cròniques sobre el nazisme d'Augusto Assía. Però tots aquests títols tenen uns responsables, sense els quals res no hauria estat possible: Valenti Soler, Montserrat Lunati, Carme Arenas, Francesc Canosa, Gerard Bagué, Just Cortès, Jaume Clotet, Eulàlia Pérez Vallverdú, Javier Cercas o Xavier Xargay.

En paral·lel, convençuts que calia relligar aquesta tradició amb els autors d'avui, la col·lecció “Vela de Ganivet” ens ha ofert la possibilitat de publicar assaig, memòries i novel·les, en una aposta per una literatura de qualitat. A El nostre heroi Josep Pla d'Enric Vila, van seguir-lo treballs de Salvador Sostres, Abel Cutillas, Hèctor Bofill, Francesc Orteu, Josep Maria Pinto, Miquel Colomer i el darrer, fins ara, les fascinants Vides improbables de Ferran Sáez, al que en breu seguirà El lector obsedit, d'Ignasi Aragay.

Dues petites col·leccions s'hi han anat afegint. A “Cadaqués”, en Xevi Planas va publicar-hi un recull d'aforismes de Raimon, i tot just ara acaba de sortir el bellíssim dietari de Miquel Pairolí, Octubre. Finalment, a “Latitud Nord”, l'espai per a les traduccions dels grans clàssic d'humor, Don Camillo i Sí, ministre, en esplèndida traducció de Toni Aira, han estat les nostres propostes.

Seguim signant el que dèiem fa dos anys: “Estem disposats a assumir riscos. No acceptarem perdre la nostra independència. Comptem amb els nostres lectors per fer-ho possible. Només podrem arribar a port si els lectors ens volen fer confiança”. 2008-2010. Només dos anys, però quins dos anys! I més enllà de la nostra contribució a la desforestació de l'Amazones, ens agradaria pensar que aquest modest esforç per dibuixar un catàleg coherent hagi estat, en algun moment, del seu interès.

Volem celebrar-ho, sí senyor. I no se'ns ha ocorregut res millor que fer-ho amb la mítica novel·la Últimes notícies! (Scoop, en anglès), d'Evelyn Waugh, que encara no havia estat traduïda al català. En Ferran Ràfols Gesa s'ha encarregat de corregir aquest lamentable buit per a la nostra cultura. El Waugh més divertit i corrosiu, en la que és, segurament, la millor novel·la escrita mai sobre el món del periodisme.

divendres, 8 d’octubre del 2010

SALT A LA FOSCOR, les cròniques sobre el nazisme d'Agusto Assía, traduïdes per Enric Vila


Un nou llibre d'Enric Vila, ara com a curador i traductor d'unes cròniques periodístiques sensaciones. Les "altres" cròniques des de Berlín, escrites per Agusto Assía els anys 1929-1933, i publicades a La Vanguardia. A la venda el dijous 14 d'octubre.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Joan Granés per Joan Ducròs

Tanco el llibre de Joan Granés, El mirall inhumà, publicat per Quim Torra, un editor arqueòleg que ha aconseguit fer-se un lloc en l’edició catalana exhumant textos interensantíssims dels anys 30 del segle XX. Just tancar-lo m’acaro amb la portada on es veu el jove Granés, nascut a Palafrugell, «amic» de Pla i mort als vint-i-dos anys d’edat. Barret, americana, camisa blanca i corbata vesteixen un nen. Un contrast amb la densitat que emana d’aquest dietari. No podria ser d’una altra manera quan s’inicia amb una cita de Nietzsche: «Ja n’hi ha prou d’avergonyir-se davant d’un mateix», que ens remet al títol, i que rebla una altra de Valéry: «Quin és el segell de la llibertat realitzada!». A La Publicitat aparegué una mena de necrològica del propi Valéry en què declarava el seu afecte per l’escriptor mort. En canvi, Pla no l’esmenta en cap moment de la seva obra ni en el gruix cartes que creuà amb Cruzet. Por?

L’arrencada del dietari és absolutament filosòfica i gira a l’entorn, bàsicament de tres mots: necessitat, voluntat i acció. Ben aviat, però, sortirà una de les columnes sobre les qual es basteix: la misantropia. La intimitat del diari li permet despullar-se: «La misantropia o reclusió en mi mateix —absència, car l’esperit és acte de mi mateix— prové d’aquesta manca d’energia que m’invita a la immobilitat més absoluta. […] El meu caràcter mancat d’energia, de seguretat, d’habitud i d’interès per l’exterior, s’absté; defuig l’esforç i tem la més petita lluita.». La malatia —tuberculosi, tifus i al final la grip que s’emportà Granés—, té un pes important en les línies que traça el jove autor: «…agonitzant en lluita desesperada amb la mort que avença lentament per tot el cos, pam a pam, com un rèptil que va glaçant la vida al seu pas.»; però en l’autoanàlisi al que se sotmet constantment en menysté la gravetat: «Un examen barroer ens havia fet creure que tots els mals venien de la malaltia, però ara ens adonem que abans d’ell ja existien tots i que la malatia no fou sinó una conseqüència d’ells i l’ambient propici per a desenvolupar-se plegats. La voluntat, l’egoisme, l’orgull, la sensualitat, eren morts abans que ella sorgís i potse mai havien existit.». Misantropia i malaltia (en consigna 46 mesos) són els motius que el porten a travessar el text amb llistes: «Contra aquest mal cal anar al llit a les onze i llevar-se a les vuit, sense sortir a la nit: això regularment. Esmorzar: 3 ous, vi i fruita. Berenar: 3 ous i fruita. Diari sopar el necessari.»

Aquest viure endogen de misantrop el porta a reflexionar i arriba a la conclusió que havia de sortir: «Aquest mals tenien, si més no, l’avantatge de reclamar tot plegats un únic remei: sortir! […] Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent vaig intentar crear el clown.». El clown —el viure endogen— havia de matar el misantrop. Debades. No sap ballar: «Quin bestiesa aquest viure ballant!» quan explica xistus o calemburs els companys del Club se’l miren amb desdeny. És impossible tenir dos jo, dos cervells en un com el senyor B., el protagonista de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. I Granés es pregunta: «Com podia imposar-me si m’havia renegat a mi mateix?».

Sexe: «Es pot dir que no he conegut l’amor sexual.». La masturbació és una contant en aquestes pàgines. Maldestre amb les relacions socials amb les dones cosa que el porta a la misogínia: «La conversa amb una dona ha d’ésser una roda de paraules colorades pel desig, per l’afecció, per l’admiració, etc. envers ella, qui ha de ser sempre el centre i objecte de la conversa; fora d’aquí, tolerable la comicitat i prou.». Granés és un negat per a la praxi social. En canvi no s’està de criticar Freud quan aquest argumenta que totes les manifestacions de l’energia animal provenen de la libido.

És un text redundant, obsessiu i repetitiu. I segurament no podia ser d’una altra manera. El mateix autor no s’està de dir-ho: «Em sembla que repeteixo les coses vegades i vegades…». Aquests papers delaten els fonaments intel·lectuals i vivencials d’un autor a qui li fou negada la possibilitat de bastir edificis més grans amb portalades i finestrals. El seu somni de ser escriptor queda segat per una mort prematura. Cal acontentar-se, doncs, amb aquest mirall tan humà.


Recent sortit del forn.

Joan Ducròs