Del Diari d'uns anys de Montserrat Roig al Diari íntim de Rafael Tasis

Comencem l’any amb Diari íntim. Escrits autobiogràfics, de Rafael Tasis, el retrat de la construcció d’una de les personalitats literàries més importants i fascinants de Catalunya. Recollint textos dispersos, notes, apunts, articles, els professors Montserrat Bacardí i Francesc Foguet “reconstrueixen” un diari i una vida, d’excepcional interès literari i humà.

Rafael Tasis i Marca (Barcelona 1906 – París 1966) va desplegar una intensa i prolífica activitat literària com a periodista, crític, novel•lista, dramaturg i historiador.. De formació autodidacta, va començar a escriure a la revista infantil La Mainada i, com a articulista i crític literari, a les publicacions de preguerra de més prestigi (La Publicitat, Mirador o Revista de Catalunya). Es va donar a conèixer com a novel•lista amb Vint anys (1931). De retorn de l’exili parisenc el 1948, mentre s’afanyava la vida com a llibreter i impressor, col•laborà de manera assídua en les revistes de la diàspora i, des de fermes conviccions catalanistes, tocà moltes tecles en la resistència antifranquista. També va actuar sol•lícitament en diversos fronts literaris. En novel•la, publicà Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1956) i Tres (1962), i fou pioner en el gènere policíac amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral•lel (1960). Com a dramaturg, estrenà Un home entre herois (1956), Gulliver i els gegants (1952) i La maleta (1960). Altres àmbits en què va excel•lir foren la divulgació històrica, la traducció de la narrativa francesa i anglesa contemporània, la història i la crítica de la literatura i la història del periodisme. Dotat d’una ja mítica capacitat de treball, va concebre la literatura com un acte de servei al catalanisme polític i cultural. Diari íntim. Escrits autobiogràfics ho testimonia a bastament.

“Voldria contribuir a deixar una imatge real del que som –i ja sé que només resulta una imatge imperfecta del que jo sento i crec– i una imatge ideal del que podríem ésser. Voldria haver deixat, en l’evocació maldestra d’un passat gloriós i malastruc, la meva convicció d’un demà on tots puguem sentir-nos ciutadans d’una pàtria justa i lliure” (Rafael Tasis, “Discurs de gràcies”, 1966).

D’ell n’han dit:

“Novel•lista, comediògraf, crític, assagista, historiador, el caracteritza essencialment la vitalitat, l’ímpetu, la decisió, la bona fe absoluta, sense replecs, amb què es lliura a la seva obra [...] la seva manera de treballar és una conseqüència de la rapidesa de concebre, del foc que l’abranda i de la facilitat de passar del pensament a l’acció” (Domènec Guansé, Abans d’ara. Retrats literaris, 1966).
“Tenia vocació d'escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei” (Albert Manent, 1967)
" La figura de Tasis respon a la de l'intel•lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l'escriptor en acte de servei permanent” (Josep Faulí, 1996)

De Màrius Torres, Miquel Pairolí i Montserrat Roig, Bon Nadal

“Fa tres dies que està nevant, i fa un fred que pela. A veure si tindrem un Nadal amb tots els ets i uts. Un propi fins i tot ens ha anat a Cardó, on hi ha molt gui, per a decorar-ne la sala. Potser no saps què és el gui, perquè els barcelonins no coneixeu més que els quatre arbrets que creixen a ciutat. El gui és un arbust que porta molta sort la nit de Nadal. Se’n penja una branca al sostre i la noia que es posa sota no pot protestar si algú li fa un petó. Si vols venir, ja ho saps. Jo, per a poder besar millor, ja fa dies que m’he afaitat el bigoti. «Carta a Consol Gili» (18/XII/1939). Les coses tal com són. Màrius Torres


Lectura d’hivern.– Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo legint Pa i Raïm, de Pla. Fins ahir, diada de Nadal del 2008, va fer un temps assolellat de dia i fred de nit. Aquella mena de temps tan propi de l’hivern d’aquest país quan tot està en calma. Nits fredes, sota zero, amb uns cels estelats, profunds, o enterenyinats per la boira. Nits de glaçada, al pic del fred. Al matí, quan surt el sol, tot és blanc de gebre, els sembrats que treuen l’ull, la vegetació que resisteix als marges, els arbres que hivernen. Les basses estan cobertes d’un gruix de glaç. Però el sol, tot i alçar-se tard, llueix de bon matí, fon el gel i la gebrada, i a migdia escalfa, dominant i poderós, per bé que, si fa una mica de vent, vingui d’on vingui, sempre és fred, en aquest temps. Octubre. Miquel Pariolí



Per Nadal, cada ovella al seu corral.– Arreu d’Europa hi tinc amics escampats. A França, hi tinc la Neus Català, exdeportada al camp de Ravensbruck; en Joan de Diego, en Josep Escoda, en Bailina, l’Ester, en Jacint Cortès, en Casimir Climent, i altres que van passar pels camps de concentració de França, el 1939, i que van a anar a parar a Mauthausen. A Budapest, hi tinc la Lourdes i en Felipe, l’Angeleta, la Lucía i en Rafael Vidiella.

Són amics que m’agradaria de trobar-me a la Fira de Santa Llúcia, al Palau de la Música, davant d’un partit del Barça, passejant per la Rambla. M’agradaria, per exemple, celebrar aquest cap d’any amb en Rafael Vidiella —vuitanta-cinc anys, exconseller de la Generalitat— i destapar amb ell el xampany de l’amnistia; m’agradaria sentir com em diu: “Aquest any, Montserrat, espero que no seràs tan
pessimista!” Perquè el meu amic Vidiella té un optimisme que ha inquietat alguns, un optimisme que va començar el 1909 i que encara no se l’ha sabut espolsar del damunt. I és que en Vidiella és molt tossut.

Ja sé que no podré parlar mai més amb en Josep Carner, amb en Jordana, amb l’Obiols, amb en Trabal, amb en Pau Casals, amb en Miret Musté, amb en Pere Vives. Ja sé que no podré fer cap entrevista a en Picasso o a l’Ambrosi Carrion, o a en Machado o a en Maux Aub. Tot això, ves, ja ho tinc ben paït. Però amb altres encara hi som a temps, encara els podem encalçar. Que no sigui massa tard. Mundo Diario, 24.12.1975. Diari d’uns anys (1975-1981). Montserrat Roig

Surt a la venda DIARI D'UNS ANYS (1975-1981), de Montserrat Roig

Demà, dijous, 10 de novembre, vintè aniversari de la mort de Montserrat Roig, surt a la venda Diari d’uns anys (1975-1981).

Es tracta d’una selecció dels articles que, durant aquell període, Montserrat Roig va publicar, en català, a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Una crònica esplèndida de la transició i de la seva gent, “la generació dels fills forçats del franquisme”.

En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg: “Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d’assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record. […] Nosaltres som els néts del franquisme i als nostres pares els va tocar viure’l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d’aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent . […] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant.”

De Montserrat Roig n’han dit:

“Segurament ella és la primera escriptora (en sentit genèric) total que ha tingut la cultura catalana.” (Marta Pessarrodona)

“La maduresa del seu pensament i de la seva obra es basen en la seva preocupació sobre el manteniment de la memòria com a recuperació de la història de la humanitat i dels individus que la comprenen.” (Josep Maria Castellet)

“Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.” (Josep Maria Benet i Jornet)

“Escriure era, per a Montserrat Roig, la seva manera de viure i de lluitar.” (Pere Meroño)

Bona lectura.

Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili

Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili

Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”


"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)


A la venda el dijous 13 d'octubre.

UNES ALES CAP A ON, d'Anna Carreras: un cant a la vida, a l'amor i a la passió

“11 de novembre: Ja som traslladats a Vic des del vint-i-quatre d’octubre i ja sabem, just des d’ahir, que ets un nen i que et diràs Jan-Pol. No em calia que m’ho diguessin: jo ja sabia que eres un nen. Sempre he parlat de tu en masculí: no en tenia cap dubte. Sartre, Gaultier. Ètica i estètica, existència
i presència. Tothom ja cantusseja allò de: Sant Pol, quina hora és? Potser no és massa correcte que t’ho digui, però és el que volíem, que fossis un nen, tant en Pep com jo. El teu pare ho necessitava perquè el seu pare va morir quan ell tenia només vint mesos i vol fer allò que ell no ha pogut rebre ni conèixer mai.”


Després de l'èxit de Camisa de foc i Tot serà blanc, surt a la venda el nou llibre d'Anna Carreras, Unes ales cap a on.

El títol, homenatge a Roger Costa-Pau, amaga una història tràgica: la mort d'un fill a les poques hores de néixer. La mateixa imatge de coberta, feta per Manel Esclusa, representa una gota d'aigua que pren forma d'espermatozou veloç. Un text dur, arriscat, vital, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme per convertir-se en un cant d'amor, de vida i de passió.

“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)