dimarts, 27 d’abril del 2010

Hi ha vida després de Sant Jordi?

Resposta:

dijous, 15 d’abril del 2010

divendres, 9 d’abril del 2010

Explosiu Bofill / Sam Abrams / Avui

http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0401/100401sup_a005.pdf

dimecres, 7 d’abril del 2010

Los censores de Franco / Oriol Pi de Cabanyes / la Vanguardia

En 1939 comenzó el proceso de destrucción del público lector en lengua catalana", sentenciaba en su insuperado estudio sobre la censura y la edición Maria-Josepa Gallofré. Que la censura supuso un freno para la consolidación de un público lector a la vez que "un factor constante y determinante en el desarrollo de la literatura catalana", como dijo en otra obra la doctora Van den Hout, lo vienen a corroborar ahora Jaume Clotet y Quim Torra en un libro que recoge más de 150 informes de censura y que han titulado con ironía Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

¿Quiénes fueron los oscuros redactores de aquellos informes autorizadores o denegadores de tal o cual libro? Llegaron a ser algunas decenas, hasta 1975, pero las investigaciones seguidas en el archivo de Alcalá de Henares permiten identificar sóloa unos cuantos: el reusense Román Perpiñá, el poeta Sebastià Sánchez-Juan, el también versificador y crítico de arte Francisco Galí Duffour, Juan J. Permanyer, Pedro Rocamora, J. Úbeda, el padre Miguel Oromí, Félix Ros...

Entre ellos, apuntó maneras Carlos Ollero, futuro catedrático de Teoría del Estado y de Derecho Constitucional, nada más y nada menos que uno de los padres de la Constitución y presunto autor del informe dirigido al Rey con el diseño jurídico de la sustitución de Suárez que el general Armada entregó en verano de 1980 a Sabino Fernández Campo. De la lectura de todos estos documentos se deduce que una de las obsesiones de los inquisidores era la utilización de los términos nación o nacional referidos a Catalunya. En el informe sobre la biografía de Folch i Torres escrita por su hijo, el censor precisa que "se trata de las palabras patria y patriótico, nación, etcétera, que los catalanes usan siempre en el mismo lenguaje ordinario, sin que ello tenga remedio, cuando hablan de Cataluña". Y lo mismo objeta el censor Fernández Jardón en su informe de Caliu. Records de mestres i amics de Nicolau d´Olwer, que tacha hasta en veinte páginas porque "se emplean con demasiada frecuencia los vocablos de patria y nación aplicados a Cataluña". ¿Cómo hemos tardado tanto en saber algo de la verdad de aquella infamia fundamental? Denuncian documentalmente Clotet y Torra, en plan Hannah Arendt, que "la banalización de la dictadura es, tal vez, el más trágico triunfo del franquismo".

Oriol Pi de Cabanyes
La Vanguardia / 5.04.2010

dilluns, 5 d’abril del 2010

Els relats del Barri Xino (El Punt / Anna Ballbona / 5.4.2010)


Dos llibres acabats de sortir, de Domènec de Bellmunt i de Francesc Madrid, periodistes de la Barcelona d'abans de la guerra, relaten la vida dels baixos fons de la ciutat dels anys 20 i 30, amb el focus posat sobre el barri del Raval



Fent una certa feina d'enginyeria de formigueta, es podria prendre Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, i La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt, i marcar sobre un mapa del Raval, el Barri Xino o el districte cinquè, segons les èpoques, els personatges, antres i històries que van poblar-lo. Per ara, ningú s'hi ha entretingut, i l'obra de memòria institucional més propera al Raval –el festival Rambleros– passa de puntetes sobre aquesta Barcelona i sobre aquests anys. Només les exposicions impulsades per La Virreina Centre de la Imatge recullen, en imatges, el paisatge humà d'aquesta ciutat del primer terç del segle XX. Però, és clar, hi falta el relat. I un relat punyent i descarnadament lligat a la realitat és el que aporten De Bellmunt i Madrid, periodistes en la primera línia durant els anys 20 i 30, soterrats, com tants d'altres, per la dictadura i l'amnèsia transitòria, però recuperats ara i redreçats per l'editorial Acontravent.

Sang a Drassanes, de Madrid, publicat en castellà el 1926, obre «la porta del mal camí», amb un seguit de reportatges dedicats al districte cinquè, que ell va ser qui va batejar amb el nom de Barri Xino. «El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia», diu Madrid, a mode de pròleg, per després relatar un assassinat atribuït als anarquistes a Drassanes, explicar la vida tortuosa d'«invertits», prostitutes i cabaretistes, de pinxos i del que avui en diem proxenetes, dibuixar la disbauxa i luxúria nocturnes, la degradació i la misèria, les drogues i l'alcohol que hi havia als carrers estrets i bruts, els antres, tavernes i meublées estrambòtics o decadents de l'època: la taverna La Mina –«porta del Barri Xino»–, Villa Rosa, El Baturrico, La Criolla, Cal Manco, el Lion d'Or, l'Edén... Noms de locals i carrers que fa dècades que han desaparegut, però que, salvant distàncies i progressos socials, permeten, inevitablement, paral·lelismes amb els problemes del Raval d'avui, concentrats, com passa en bona part de Sang a Drassanes, al Raval sud.

La Barcelona pecadora, de De Bellmunt, no transcorre només al Raval, però recull, amb un punt més moralitzador, la mateixa «mala vida», històries i tipus que hi circulen. Hi ha vagabunds, els estralls de l'alcohol en les classes baixes, les meretrius malaltes i escanyolides, la caiguda al món de la prostitució... També hi ha articles d'un to més irònic, com ara el de «Memòries d'un carterista barceloní», i un singular article laudatori de la Rambla, de la qual es destaca «l'animació nocturna» i la «varietat de colors i caires». Mentrestant, a la vela de Rambleros, a la Rambla, només hi ha circulat la revolució social de la Barcelona dels anys setanta, camí de la mitificació generacional, com si abans vinguéssim del desert i aquesta Barcelona no hagués existit mai.
«El districte cinquè els supera»

«Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villette parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el nostre districte cinquè, amb l'ambient equívoc de la nostra zona prohibida», diu Madrid a Sang a Drassanes, per reblar: «El districte cinquè els supera.» Madrid ofereix descripcions que són un cop de puny: «De vegades aquests munts de porqueria es confonen amb els cossos arraulits dels que dormen pels carrers», afirma, del carrer Arc del Teatre, als anys 20. De Bellmunt tampoc es queda curt quan parla de la «carn humana per vendre», al carrer del Cid, i reclama una «reglamentació adequada d'aquest comerç i, sobretot, una acció enèrgica i severa contra els prostituïdors o traficants de menors».