dilluns, 5 abril de 2010

Els relats del Barri Xino (El Punt / Anna Ballbona / 5.4.2010)


Dos llibres acabats de sortir, de Domènec de Bellmunt i de Francesc Madrid, periodistes de la Barcelona d'abans de la guerra, relaten la vida dels baixos fons de la ciutat dels anys 20 i 30, amb el focus posat sobre el barri del Raval



Fent una certa feina d'enginyeria de formigueta, es podria prendre Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, i La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt, i marcar sobre un mapa del Raval, el Barri Xino o el districte cinquè, segons les èpoques, els personatges, antres i històries que van poblar-lo. Per ara, ningú s'hi ha entretingut, i l'obra de memòria institucional més propera al Raval –el festival Rambleros– passa de puntetes sobre aquesta Barcelona i sobre aquests anys. Només les exposicions impulsades per La Virreina Centre de la Imatge recullen, en imatges, el paisatge humà d'aquesta ciutat del primer terç del segle XX. Però, és clar, hi falta el relat. I un relat punyent i descarnadament lligat a la realitat és el que aporten De Bellmunt i Madrid, periodistes en la primera línia durant els anys 20 i 30, soterrats, com tants d'altres, per la dictadura i l'amnèsia transitòria, però recuperats ara i redreçats per l'editorial Acontravent.

Sang a Drassanes, de Madrid, publicat en castellà el 1926, obre «la porta del mal camí», amb un seguit de reportatges dedicats al districte cinquè, que ell va ser qui va batejar amb el nom de Barri Xino. «El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia», diu Madrid, a mode de pròleg, per després relatar un assassinat atribuït als anarquistes a Drassanes, explicar la vida tortuosa d'«invertits», prostitutes i cabaretistes, de pinxos i del que avui en diem proxenetes, dibuixar la disbauxa i luxúria nocturnes, la degradació i la misèria, les drogues i l'alcohol que hi havia als carrers estrets i bruts, els antres, tavernes i meublées estrambòtics o decadents de l'època: la taverna La Mina –«porta del Barri Xino»–, Villa Rosa, El Baturrico, La Criolla, Cal Manco, el Lion d'Or, l'Edén... Noms de locals i carrers que fa dècades que han desaparegut, però que, salvant distàncies i progressos socials, permeten, inevitablement, paral·lelismes amb els problemes del Raval d'avui, concentrats, com passa en bona part de Sang a Drassanes, al Raval sud.

La Barcelona pecadora, de De Bellmunt, no transcorre només al Raval, però recull, amb un punt més moralitzador, la mateixa «mala vida», històries i tipus que hi circulen. Hi ha vagabunds, els estralls de l'alcohol en les classes baixes, les meretrius malaltes i escanyolides, la caiguda al món de la prostitució... També hi ha articles d'un to més irònic, com ara el de «Memòries d'un carterista barceloní», i un singular article laudatori de la Rambla, de la qual es destaca «l'animació nocturna» i la «varietat de colors i caires». Mentrestant, a la vela de Rambleros, a la Rambla, només hi ha circulat la revolució social de la Barcelona dels anys setanta, camí de la mitificació generacional, com si abans vinguéssim del desert i aquesta Barcelona no hagués existit mai.
«El districte cinquè els supera»

«Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villette parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el nostre districte cinquè, amb l'ambient equívoc de la nostra zona prohibida», diu Madrid a Sang a Drassanes, per reblar: «El districte cinquè els supera.» Madrid ofereix descripcions que són un cop de puny: «De vegades aquests munts de porqueria es confonen amb els cossos arraulits dels que dormen pels carrers», afirma, del carrer Arc del Teatre, als anys 20. De Bellmunt tampoc es queda curt quan parla de la «carn humana per vendre», al carrer del Cid, i reclama una «reglamentació adequada d'aquest comerç i, sobretot, una acció enèrgica i severa contra els prostituïdors o traficants de menors».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada