dimecres, 29 de juny del 2011

El comiat de Pairolí (article de Màrius Serra)


El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punt i Avui amb un títol prou explícit (“Teló”), tanca una dècada de secció dominical intitulada “L'Escaire” i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: “A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust”. Un comiat discret, doncs, sense estridències ni gesticulacions, en sintonia amb un autor de llarg recorregut com Pairolí. Tan discret que demà farà un mes que va sortir publicat i la majoria dels seus lectors fidels no vam comprendre l'abast del seu comiat (en el meu cas, fa tot just quatre dies he sabut que no es tracta d'un comiat provisional). Tan discret que només va suscitar el comentari d'un lector a l'edició digital (Xavier Marcó Masferrer, de Santa Coloma de Farners), que em plau reproduir perquè expressa a la perfecció el que molts dels seus lectors sentim ara mateix: “Un plaer llegir-lo tots aquests anys, senyor Pairolí. Moltes gràcies per compartir amb els lectors la seva visió del món i per fer-ho sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Trobaré a faltar llegir el seu Escaire, un dels millors moments del dia".

Miquel Pairolí, fill de Quart, va debutar l'any 1990 amb un dietari (Paisatge amb flames) i la tardor passada en va publicar un altre de sensacional: Octubre (A Contravent, 2010). No es pot parlar de la literatura catalana del jo sense tenir en compte Pairolí. Entre aquests dos dietaris ha publicat quinze llibres que inclouen novel·la, teatre, articles i també assaigs sobre Josep Pla o Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La recepta de l'arròs amb què ha volgut abaixar el teló inclou quatre ingredients que també serveixen per valorar tota la seva obra: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d'estil. De fet, Pairolí escriu “una mica de voluntat d'estil” però es permet definir-ho d'una manera prou autoal·lusiva: “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. Escriure, ordre, ambició, claredat. Vet aquí quatre simples paraules que enclouen una visió del món que de vegades ha estat titllada de conservadora pels mateixos que no toleren l'exercici dels altres tres ingredients: sentit crític, reflexió i memòria. Pairolí també les defineix al seu article de comiat. Diu que “són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos”. El millor homenatge que es pot retre a un escriptor és llegir-lo. Fem-ho ara mateix amb Pairolí i fem que ho sàpiga. Fem-ho defugint la docilitat, encara que ateses les circumstàncies ens costi no ser emotius, però sobretot esforcem-nos per no ser oblidadissos. Mentre escric sento la veu de Pau Debon dels Antònia Font que canta un dels somnis de Joan Miquel Oliver a Lamparetes: "som a ses portes de l'infern per tu i tinc plans de futur".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de juny de 2011

dilluns, 20 de juny del 2011

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, de Joaquim Ventalló


Durant tots els anys que va traduir Tintín, Joaquim Ventalló va anar elaborant el seu particular “Diccionari” de renecs, tant amb els insults que incloïa a Tintín com d’altres que l’atreien per algun motiu i anava recopilant. Més de 800 paraules i expressions. És precisament aquesta tria personal de Ventalló el fet que li dóna, literàriament, rellevància. Uns va utilitzar-los; altres, no. Tanmateix, tots són una autèntica troballa d’enginy, d’intel·ligència i d’humor.

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp no és cap recopilació sistemàtica de les imprecacions proferides pels personatges de Tintín, i sobretot del capità Hadock, és molt més que això. És un monument lingüístic de primer ordre i un espectacular treball filològic.

El llibre compta amb una introducció de la seva filla, Eulàlia Ventalló, i articles d'August Rafanell i Salvador Garcia-Arbós, així com un apunt biogràfic escrit per Pau Vinyes.

«Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. De tant en tant apareixia amb un llistat de paraules per tal que li confirmés que aquell era el llenguatge adequat i que no era ni carrincló ni massa erudit (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català. El meu pare buscava alternatives per evitar fer una traducció literal (…) Va confeccionar uns glossaris on va recuperar paraules obsoletes o poc freqüents, i on va demostrar una gran capacitat inventiva a l’hora d’adaptar els renecs i insults”. (Eulàlia Ventalló)

“Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de ser insults. Són uns insults que no ha proferit mai ningú. Són pura literatura”. (August Rafanell)

“El més genial del senyor Ventalló és “nyèbits de catracòlics del mal rellamp”. Encara diria més, és el millor renec de tots els Tintín, en qualsevulla de les llengües que s'hagin parlat i quedin per parlar en tots els universos coneguts i en les galàxies desconegudes”. (Salvador Garcia-Arbós)

“Per a molts infants, les traduccions (de Tintín) d’en Quimet Ventalló van ser el primer pas cap a lectura en català”. (Pau Vinyes)


Mai la llengua catalana no ha arribat tan lluny en el noble, vell i subtil art de l’insult.

dimecres, 8 de juny del 2011

Novetat:: HISTÒRIA D'AMÈRICA, de Joan Garí


Joan Garí escriu la crònica dels mesos que va viure a Amèrica quan tenia vint-i-cinc anys. La seva estratègia literària tempteja i conjumina el llibre de viatges, la novel•la, l’assaig, el reportatge de costums i el text memorialístic, partint de la idea que el gènere és a la literatura el que el vestuari a l’ésser humà: un embolcall útil però accessori, massa sotmès a la circumstància de les modes.

La lliçó d’aquest llibre és que a Amèrica cal anar a buscar alguna cosa que en realitat resideix al nostre interior. La fórmula secreta conté passatges imprescindibles de la Bíblia, petits i grans textos de Hawthorne, balenes blanques, versos aromàtics de Whitman i l’”ara etern” de Howard Nemerov, l’harmònica ventosa de Bob Dylan, el somriure de Marilyn, la dicció embarbussada de Marlon Brando, i un logaritme de John Ashberry. Tot això s’assembla molt a una novel•la, però encara s’assembla més a la vida. El lector decidirà, doncs, el que hi ha de realitat i el que hi ha de ficció en aquesta Història.


“Joan Garí converteix un país en un estat d’ànim” (Ferran Sáez)


Joan Garí (Borriana, 1965), és escriptor i periodista. Es va donar a conèixer amb el llibre La conversación mural (Premi Fundesco 1994), que abordava el fenomen del graffiti. En els darrers anys ha conreat diferents gèneres: la poesia (Poema d’amor en dos temps, Física dels límits), el dietari (Les hores fecundes, Senyals de fum) o la novel•la (On dormen les estrelles, La balena blanca). Com a conseqüència d’aquesta activitat ha rebut diferents premis comercials i de la crítica. Actualment fa d’assessor i dirigeix la col•lecció d’assaig Grans Idees per a l’editorial 3i4. Col•labora habitualment amb els periòdics Público i Ara i també fa crítica de llibres per al setmanari El Temps. Entre 1997 i 2008 va ser columnista del diari El País. El seu blog personal és www.oficidelector.blogspot.com.