dimecres, 12 de març del 2014

La sardana d'Stravinsky

Una de les paraules que més m'agraden és “continuïtat”, tan vagament present a la nostra cultura. Apareixem i desapareixem amb una facilitat que fa por. Res no perdura. Tot se'n va avall en un moment o altre. El cap de setmana, rellegint Pla, vaig trobar-me la cita següent: "Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerefons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertaders poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33) Ja jo veuen, obsessionat i donant voltes a la idea de la nostra ignorància en la tradició i la història. Hi ha una anècdota força coneguda arran d'una de les visites que Stravinsky va fer a Barcelona (al llarg de la seva vida en va fer sis). Acabat un concert que va donar al Palau van portar-lo a l'Ateneu. Jeroni Moragas va descriure l'escena: “ A Barcelona ha trobat una cosa nova: la sardana (...) L'Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes (...] i el colós de la música queda encisat de la nostra música, dels nostres instruments. A través del monocle, el seu ull escrutava els moviments de la cobla; la seva oïda, per on havien passat tots els sons, escoltava atenta aquella sonoritat nova, i de tant en tant feia una exclamació de sorpresa; ho trobava esplèndid. Mirà els instruments i volgué saber-ne el perquè de cada cosa. Pep Ventura, amb el Per tu ploro i el Toc d'oració, el commovia per la senzillesa de la melodia, i el Serra amunt d'en Morera la trobà admirable. Després de sentir el Juny ha demanat: “Més Garreta!”, I'espontaneïtat d'aquesta sardana l'encisava, la seva tècnica el sorprenia. Ha entès perfectament el ritme de la sardana, la instrumentació de la cobla, i el sentit de la nostra dansa. Entre els elogis, ha dit la cosa millor: “Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes que les vull estudiar; envieu-me, també, unes quantes melodies populars; després, jo us enviaré una sardana meva.. I la llàstima és que -tot i que sembla que va fer-ne alguns esborranys fragmentaris- no arribés a realitzar el projecte anunciat en uns moments d'entusiasme i d'eufòria”. Més enllà de desesperar-nos perquè Stravinsky no escrivís la sardana, la màgia d'aquest fragment i d'aquesta anècdota és que davant la sovintejada actitud de menyspreu que alguns catalans tenen davant les seves pròpies tradicions, el músic més avantguardista i trencador del moment es rendia a la bellesa de la nostra dansa. Seria sarcàstic si no fos patètic. No hi ha escapatòria: continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites. 29.03.2012