dimarts, 20 de desembre del 2011

De Màrius Torres, Miquel Pairolí i Montserrat Roig, Bon Nadal


“Fa tres dies que està nevant, i fa un fred que pela. A veure si tindrem un Nadal amb tots els ets i uts. Un propi fins i tot ens ha anat a Cardó, on hi ha molt gui, per a decorar-ne la sala. Potser no saps què és el gui, perquè els barcelonins no coneixeu més que els quatre arbrets que creixen a ciutat. El gui és un arbust que porta molta sort la nit de Nadal. Se’n penja una branca al sostre i la noia que es posa sota no pot protestar si algú li fa un petó. Si vols venir, ja ho saps. Jo, per a poder besar millor, ja fa dies que m’he afaitat el bigoti. «Carta a Consol Gili» (18/XII/1939). Les coses tal com són. Màrius Torres


Lectura d’hivern.– Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo legint Pa i Raïm, de Pla. Fins ahir, diada de Nadal del 2008, va fer un temps assolellat de dia i fred de nit. Aquella mena de temps tan propi de l’hivern d’aquest país quan tot està en calma. Nits fredes, sota zero, amb uns cels estelats, profunds, o enterenyinats per la boira. Nits de glaçada, al pic del fred. Al matí, quan surt el sol, tot és blanc de gebre, els sembrats que treuen l’ull, la vegetació que resisteix als marges, els arbres que hivernen. Les basses estan cobertes d’un gruix de glaç. Però el sol, tot i alçar-se tard, llueix de bon matí, fon el gel i la gebrada, i a migdia escalfa, dominant i poderós, per bé que, si fa una mica de vent, vingui d’on vingui, sempre és fred, en aquest temps. Octubre. Miquel Pariolí



Per Nadal, cada ovella al seu corral.– Arreu d’Europa hi tinc amics escampats. A França, hi tinc la Neus Català, exdeportada al camp de Ravensbruck; en Joan de Diego, en Josep Escoda, en Bailina, l’Ester, en Jacint Cortès, en Casimir Climent, i altres que van passar pels camps de concentració de França, el 1939, i que van a anar a parar a Mauthausen. A Budapest, hi tinc la Lourdes i en Felipe, l’Angeleta, la Lucía i en Rafael Vidiella.

Són amics que m’agradaria de trobar-me a la Fira de Santa Llúcia, al Palau de la Música, davant d’un partit del Barça, passejant per la Rambla. M’agradaria, per exemple, celebrar aquest cap d’any amb en Rafael Vidiella —vuitanta-cinc anys, exconseller de la Generalitat— i destapar amb ell el xampany de l’amnistia; m’agradaria sentir com em diu: “Aquest any, Montserrat, espero que no seràs tan
pessimista!” Perquè el meu amic Vidiella té un optimisme que ha inquietat alguns, un optimisme que va començar el 1909 i que encara no se l’ha sabut espolsar del damunt. I és que en Vidiella és molt tossut.

Ja sé que no podré parlar mai més amb en Josep Carner, amb en Jordana, amb l’Obiols, amb en Trabal, amb en Pau Casals, amb en Miret Musté, amb en Pere Vives. Ja sé que no podré fer cap entrevista a en Picasso o a l’Ambrosi Carrion, o a en Machado o a en Maux Aub. Tot això, ves, ja ho tinc ben paït. Però amb altres encara hi som a temps, encara els podem encalçar. Que no sigui massa tard. Mundo Diario, 24.12.1975. Diari d’uns anys (1975-1981). Montserrat Roig

dimecres, 9 de novembre del 2011

Surt a la venda DIARI D'UNS ANYS (1975-1981), de Montserrat Roig


Demà, dijous, 10 de novembre, vintè aniversari de la mort de Montserrat Roig, surt a la venda Diari d’uns anys (1975-1981).

Es tracta d’una selecció dels articles que, durant aquell període, Montserrat Roig va publicar, en català, a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Una crònica esplèndida de la transició i de la seva gent, “la generació dels fills forçats del franquisme”.

En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg: “Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d’assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record. […] Nosaltres som els néts del franquisme i als nostres pares els va tocar viure’l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d’aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent . […] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant.”

De Montserrat Roig n’han dit:

“Segurament ella és la primera escriptora (en sentit genèric) total que ha tingut la cultura catalana.” (Marta Pessarrodona)

“La maduresa del seu pensament i de la seva obra es basen en la seva preocupació sobre el manteniment de la memòria com a recuperació de la història de la humanitat i dels individus que la comprenen.” (Josep Maria Castellet)

“Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.” (Josep Maria Benet i Jornet)

“Escriure era, per a Montserrat Roig, la seva manera de viure i de lluitar.” (Pere Meroño)

Bona lectura.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili


Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

dijous, 20 d’octubre del 2011

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

diumenge, 9 d’octubre del 2011

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili


Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”


"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)


A la venda el dijous 13 d'octubre.

dijous, 15 de setembre del 2011

UNES ALES CAP A ON, d'Anna Carreras: un cant a la vida, a l'amor i a la passió


“11 de novembre: Ja som traslladats a Vic des del vint-i-quatre d’octubre i ja sabem, just des d’ahir, que ets un nen i que et diràs Jan-Pol. No em calia que m’ho diguessin: jo ja sabia que eres un nen. Sempre he parlat de tu en masculí: no en tenia cap dubte. Sartre, Gaultier. Ètica i estètica, existència
i presència. Tothom ja cantusseja allò de: Sant Pol, quina hora és? Potser no és massa correcte que t’ho digui, però és el que volíem, que fossis un nen, tant en Pep com jo. El teu pare ho necessitava perquè el seu pare va morir quan ell tenia només vint mesos i vol fer allò que ell no ha pogut rebre ni conèixer mai.”



Després de l'èxit de Camisa de foc i Tot serà blanc, surt a la venda el nou llibre d'Anna Carreras, Unes ales cap a on.

El títol, homenatge a Roger Costa-Pau, amaga una història tràgica: la mort d'un fill a les poques hores de néixer. La mateixa imatge de coberta, feta per Manel Esclusa, representa una gota d'aigua que pren forma d'espermatozou veloç. Un text dur, arriscat, vital, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme per convertir-se en un cant d'amor, de vida i de passió.

“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)

dimecres, 31 d’agost del 2011

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig



La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig


Benvolguts/des,


“Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d’alzinar, de sureda, amb el matís d’algun roure, d’algun pi que clareja. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren, ara és això que en diuen una ruta verda. L’hora és bona per a l’exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de finals d’agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d’esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d’altres indrets, tard o d’hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n’hi ha senyals. Mentre s’espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan iguals l’un de l’altre, hagin de durar fins qui sap quan” (Octubre, de Miquel Pairolí)


Deia en Miquel Pairolí que la lectura és una de les formes de la felicitat. Provarem de ser-ho.

La tardor d'Acontravent té nom de dona.

A començaments de setembre, arribaran les CARTES D'INDEPENDÈNCIA A LA VORA D'UNA TASSA DE TE, de Isabel-Clara Simó i Patrícia Gabancho, una reivindicació del vell art d'escriure, on les dues escriptores tracten de la vida, de la seva condició de dona, de la literatura, de la política i del futur del país que tant estimen. Vicent Sanchis ha tingut l'amabilitat d'escriure'n el pròleg.

Cap a finals de setembre serà el torn d'Anna Carreras, una de les veus joves més potents de la literatura catalana, amb un text que parla de la vida i de la mort, UNES ALES CAP A ON, un dietari sobre el seu embaràs. Segons Antoni Vicens: “en el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada”.


I encara, a començaments de novembre, us podem avançar un llibre inèdit de Montserrat Roig, el recull dels seus articles dels anys 1975 a 1980, que ella mateixa va començar a aplegar sota el nom de DIARI D'UNS ANYS, que acaben per construir una crònica excepcional dels anys de la transició.

Esperem comptar amb el vostre interès.

Cordialment,

Quim Torra
www.acontravent.cat

dimecres, 10 d’agost del 2011

Galàpet, nas de mocs! (Julià Guillamon sobre Llamp de Llamp de rellamp, a La Vanguardia)

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps, pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

Julià Guillamon
Cultures, La Vanguardia, 10.8.2011

divendres, 29 de juliol del 2011

La Barcelona fosca - Loquillo -El Periódico, 29 de juliol de 2011

La primera vegada que vaig veure la pellícula La Bandera (1935), de Julien Duvivier, protagonitzada pel meu admirat Jean Gabin, em vaig quedar sorprès per la imatges que oferia de Barcelona i, en particular, dels carrers on transcorre la primera part del film. Jean Gabin arriba a la ciutat després de cometre un terrible crim a París, deambula pels tuguris del Barri Xino, amb les seves bailaoras en top less , fins que finalment decideix allistar-se en el terç d’estrangers de la Legió.

A partir d’aquell moment, vaig buscar qualsevol informació sobre la Barcelona d’entreguerres, les empremtes de Carlos Gardel, la tradició anarcosindicalista, però sobretot m’interessava tot allò relacionat amb el món canalla i el submón de la ciutat.

Els baixos fons, la misèria l’emigració i la vida portuària, que ja llavors conformava aquesta Babel en què vivim. Per això celebro que l’editorial Acontravent publiqui l’obra dels que van fer la crònica diària d’aquesta Barcelona fosca de l’etapa d’entreguerres. Jaume Passarell ( Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots ), Domènec de Bellmunt ( La Barcelona pecadora ) i Francesc Madrid ( Sang a les Drassanes ) ens traslladen a una ciutat de bohèmia i vaga general, carteristes, xulos, meublés i cocaïna. La Barcelona de les Rambles on tot confluïa, Gretas i Marlenes, baralles de cantonada i ganivet a l’escot entre les putes autòctones i la competència francesa, els equivocats i els cabarets. Classes populars plenes d’emigració i pobresa, pistolers de la patronal i anarquistes de primera hora.

Al final, la vida durant la República i la guerra civil costarà l’exili a aquests periodistes de raça.

Una oportunitat per conèixer la història oculta de la ciutat de Barcelona, que ens demostra que en certes coses tampoc hem canviat tant, els signes propis d’aquesta ciutat, que uns creuen tan cosmopolita i que traspua port i barri per molt que els patricis s’entossudeixin a dissimular i rentar-li la cara de tant en tant, no deixarà més que mai de tenir el seu propi ADN.

divendres, 8 de juliol del 2011

Masonància ad hoc / Màrius Serra

Malsonància ad hoc
A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un consciènciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. La meva àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època “ser una paula” era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, perquè pau era sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?

La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius, com Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu).

Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de la correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), Pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), Terrorista (en aquells moments Eta encara no havia començat la cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o Xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: Arquitectes, Especialista o Vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults Bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (Escanyagossos, Menjamistos, Espantagarses) em quedo amb Llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles (Cavernícola arnat, Cataplasma encantat, Enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: Europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal per a Mourinho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 7 de juliol de 2011

dimarts, 5 de juliol del 2011

INFORME DIAGONAL, o com aturar l'independentisme


Any 2011. Un grup d'empresaris catalans i madrilenys -la Santa Aliança- encarrega un informe per aturar l'independentisme a Catalunya


L’increment de l’independentisme a Catalunya ha encès les alarmes a Madrid. Les enquestes i estudis —públics i no— registren un augment substancial i regular dels
partidaris d’una ruptura amb Espanya i de convertir Catalunya en un nou estat europeu.

En aquest context, un grup de persones rellevants de la societat catalana rep, des de Madrid, l’encàrrec d’escriure un informe per aturar i ensorrar l’independentisme.

Des de l’anonimat que els atorga una habitació a l’avinguda Diagonal de Barcelona, els redactors hauran d’avaluar els punts febles de l’independentisme i les estratègies per desactivar-lo. La consigna és clara: “Espanya no es pot permetre
una Catalunya independent”. També es mantindran en l’anonimat els sol·licitants del treball, que, des de les seves posicions d’influència, es comprometen a seguir fil per randa totes les recomanacions del grup que elabora el document.

Basat en dades reals i públiques, Informe Diagonal és un exercici de política ficció que vol analitzar l’evolució i l’actual situació de l’independentisme i, sobretot, descriure els reptes que aquest moviment haurà d’afrontar en els propers anys i
les dificultats que els partidaris de la unitat d’Espanya posaran a qualsevol procés d’autodeterminació. Inspirat en l’Informe Lugano de Susan George, aquest llibre també vol ser un punt de debat sobre els mecanismes de què disposa l’statu quo
per dificultar qualsevol procés democràtic contrari als seus interessos.

dimecres, 29 de juny del 2011

El comiat de Pairolí (article de Màrius Serra)


El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punt i Avui amb un títol prou explícit (“Teló”), tanca una dècada de secció dominical intitulada “L'Escaire” i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: “A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust”. Un comiat discret, doncs, sense estridències ni gesticulacions, en sintonia amb un autor de llarg recorregut com Pairolí. Tan discret que demà farà un mes que va sortir publicat i la majoria dels seus lectors fidels no vam comprendre l'abast del seu comiat (en el meu cas, fa tot just quatre dies he sabut que no es tracta d'un comiat provisional). Tan discret que només va suscitar el comentari d'un lector a l'edició digital (Xavier Marcó Masferrer, de Santa Coloma de Farners), que em plau reproduir perquè expressa a la perfecció el que molts dels seus lectors sentim ara mateix: “Un plaer llegir-lo tots aquests anys, senyor Pairolí. Moltes gràcies per compartir amb els lectors la seva visió del món i per fer-ho sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Trobaré a faltar llegir el seu Escaire, un dels millors moments del dia".

Miquel Pairolí, fill de Quart, va debutar l'any 1990 amb un dietari (Paisatge amb flames) i la tardor passada en va publicar un altre de sensacional: Octubre (A Contravent, 2010). No es pot parlar de la literatura catalana del jo sense tenir en compte Pairolí. Entre aquests dos dietaris ha publicat quinze llibres que inclouen novel·la, teatre, articles i també assaigs sobre Josep Pla o Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La recepta de l'arròs amb què ha volgut abaixar el teló inclou quatre ingredients que també serveixen per valorar tota la seva obra: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d'estil. De fet, Pairolí escriu “una mica de voluntat d'estil” però es permet definir-ho d'una manera prou autoal·lusiva: “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. Escriure, ordre, ambició, claredat. Vet aquí quatre simples paraules que enclouen una visió del món que de vegades ha estat titllada de conservadora pels mateixos que no toleren l'exercici dels altres tres ingredients: sentit crític, reflexió i memòria. Pairolí també les defineix al seu article de comiat. Diu que “són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos”. El millor homenatge que es pot retre a un escriptor és llegir-lo. Fem-ho ara mateix amb Pairolí i fem que ho sàpiga. Fem-ho defugint la docilitat, encara que ateses les circumstàncies ens costi no ser emotius, però sobretot esforcem-nos per no ser oblidadissos. Mentre escric sento la veu de Pau Debon dels Antònia Font que canta un dels somnis de Joan Miquel Oliver a Lamparetes: "som a ses portes de l'infern per tu i tinc plans de futur".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de juny de 2011

dilluns, 20 de juny del 2011

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, de Joaquim Ventalló


Durant tots els anys que va traduir Tintín, Joaquim Ventalló va anar elaborant el seu particular “Diccionari” de renecs, tant amb els insults que incloïa a Tintín com d’altres que l’atreien per algun motiu i anava recopilant. Més de 800 paraules i expressions. És precisament aquesta tria personal de Ventalló el fet que li dóna, literàriament, rellevància. Uns va utilitzar-los; altres, no. Tanmateix, tots són una autèntica troballa d’enginy, d’intel·ligència i d’humor.

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp no és cap recopilació sistemàtica de les imprecacions proferides pels personatges de Tintín, i sobretot del capità Hadock, és molt més que això. És un monument lingüístic de primer ordre i un espectacular treball filològic.

El llibre compta amb una introducció de la seva filla, Eulàlia Ventalló, i articles d'August Rafanell i Salvador Garcia-Arbós, així com un apunt biogràfic escrit per Pau Vinyes.

«Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. De tant en tant apareixia amb un llistat de paraules per tal que li confirmés que aquell era el llenguatge adequat i que no era ni carrincló ni massa erudit (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català. El meu pare buscava alternatives per evitar fer una traducció literal (…) Va confeccionar uns glossaris on va recuperar paraules obsoletes o poc freqüents, i on va demostrar una gran capacitat inventiva a l’hora d’adaptar els renecs i insults”. (Eulàlia Ventalló)

“Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de ser insults. Són uns insults que no ha proferit mai ningú. Són pura literatura”. (August Rafanell)

“El més genial del senyor Ventalló és “nyèbits de catracòlics del mal rellamp”. Encara diria més, és el millor renec de tots els Tintín, en qualsevulla de les llengües que s'hagin parlat i quedin per parlar en tots els universos coneguts i en les galàxies desconegudes”. (Salvador Garcia-Arbós)

“Per a molts infants, les traduccions (de Tintín) d’en Quimet Ventalló van ser el primer pas cap a lectura en català”. (Pau Vinyes)


Mai la llengua catalana no ha arribat tan lluny en el noble, vell i subtil art de l’insult.

dimecres, 8 de juny del 2011

Novetat:: HISTÒRIA D'AMÈRICA, de Joan Garí


Joan Garí escriu la crònica dels mesos que va viure a Amèrica quan tenia vint-i-cinc anys. La seva estratègia literària tempteja i conjumina el llibre de viatges, la novel•la, l’assaig, el reportatge de costums i el text memorialístic, partint de la idea que el gènere és a la literatura el que el vestuari a l’ésser humà: un embolcall útil però accessori, massa sotmès a la circumstància de les modes.

La lliçó d’aquest llibre és que a Amèrica cal anar a buscar alguna cosa que en realitat resideix al nostre interior. La fórmula secreta conté passatges imprescindibles de la Bíblia, petits i grans textos de Hawthorne, balenes blanques, versos aromàtics de Whitman i l’”ara etern” de Howard Nemerov, l’harmònica ventosa de Bob Dylan, el somriure de Marilyn, la dicció embarbussada de Marlon Brando, i un logaritme de John Ashberry. Tot això s’assembla molt a una novel•la, però encara s’assembla més a la vida. El lector decidirà, doncs, el que hi ha de realitat i el que hi ha de ficció en aquesta Història.


“Joan Garí converteix un país en un estat d’ànim” (Ferran Sáez)


Joan Garí (Borriana, 1965), és escriptor i periodista. Es va donar a conèixer amb el llibre La conversación mural (Premi Fundesco 1994), que abordava el fenomen del graffiti. En els darrers anys ha conreat diferents gèneres: la poesia (Poema d’amor en dos temps, Física dels límits), el dietari (Les hores fecundes, Senyals de fum) o la novel•la (On dormen les estrelles, La balena blanca). Com a conseqüència d’aquesta activitat ha rebut diferents premis comercials i de la crítica. Actualment fa d’assessor i dirigeix la col•lecció d’assaig Grans Idees per a l’editorial 3i4. Col•labora habitualment amb els periòdics Público i Ara i també fa crítica de llibres per al setmanari El Temps. Entre 1997 i 2008 va ser columnista del diari El País. El seu blog personal és www.oficidelector.blogspot.com.

dimarts, 17 de maig del 2011

Jordi Pujol i Agustí Bassols presenten HONORABLES. CARTES A LA PÀTRIA PERDUDA, de Quim Torra


Tinc la sort de poder comptar amb el president Pujol i el conseller Bassols en la presentació del llibre HONORABLES. CARTES A LA PÀTRIA PERDUDA.

Es tracta d'un recull de vint retrats de vint personalitats catalanes: Manuel Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Pau Casals, Pau Romeva, Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Joan Coromines, Rafael Patxot, Josep Maria Trias Peitx, Josep Pla, Josep Trueta, Lluís Nicolau d'Olwer, Just Cabot, Enric Prat de la Riba, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria Folch i Torres, Amadeu Hurtado, Eugeni Xammar, Francesc Cambó i Francesc Macià. Una reivindicació del patriotisme d'una generació escapçada per la guerra.

Espero que poguem veure'ns el proper dimarts 24 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Auditori Blanquerna del carrer Valldonzella de Barcelona.

Abraçades

Quim Torra

dilluns, 2 de maig del 2011

Vida després de Sant Jordi: com seria la Solitud de Víctor Català el segle XXI?


Imaginem-nos que el pastor de Solitud hagués escrit un diari i que poguéssim tenir una visió polièdrica del clàssic de Víctor Català. Escrita en forma de diari, Una altra Solitud, planteja aquesta possibilitat, traslladada, però, a principis del segle XXI. Un estudiós de l’obra d’Eugeni D’Ors viu aïllat en un xalet d’alta muntanya, per raons que el lector anirà descobrint. En una casa propera també hi passen l’hivern un biòleg i la seva companya, escultora. Una mica més amunt, hi viu el guarda del refugi, un personatge misteriós.


Entre la novel•la i l’assaig, Jaume Genís ens ofereix una lectura de Solitud matisada per una sèrie de reflexions sobre D’Ors, Maragall, Thomas Mann o Picasso. Un joc d’intertextualitat que es va desgranant a mesura que van passant els dies, amb una quotidianitat aparentment monòtona, només trencada per les excursions d’alta muntanya i les partides de cartes. Darrere aquest costumisme innocent, tanmateix, es va construint un llibre de llibres on l’únic paisatge real és la literatura.

A la venda la setmana vinent.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Per un Sant Jordi Acontravent: Josep Pla, Màrius Torres, Miquel Pairolí, Ferran Sáez, Ignasi Aragay, Augusto Assía i MOMSSEN i DAVID NIVEN

Els aforismes de Josep Pla Oral i la 3a edició d'El nostre heroi Josep Pla, d'Enric Vila

La prosa de Màrius Torres a Les coses tal com són i l'avantguarda de Lluís Montanyà

El cinisme de l'advocat Momssen i la tendresa del David Niven del Poble Sec.

El dietari Octubre de Miquel Pairolí i les ondulants Vides improbables de Ferran Sáez

El nazisme del Salt a la foscor d'Augusto Assía i les lectures d'El lector obsedit d'Ignasi Aragay

L'humor anglès d'Últimes notícies, d'Evelyn Waugh i de Sí, ministre, un clàssic de tots els temps

I l'anàlisi de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo, a La porta de la gàbia


Molt Bon Sant Jordi.

Més informació: www.acontravent.cat

divendres, 4 de març del 2011

Josep Pla oral, un llibre amb 183 visions de Josep Pla sobre la vida, recollides per Josep Valls


Josep Pla oral, un llibre amb 183 visions de Josep Pla sobre la vida, recollides per Josep Valls en les converses que hi va tenir, arriba aquesta setmana a les llibreries, editat per Acontravent a la col·lecció Cadaqués.

El dia de Sant Jordi es compliran 30 anys de la mort de Josep Pla. El prosista de Palafrugell continua convidant-nos a reflexionar des de les pàgines de Josep Pla oral, amb un esperit que sovint recorda el de Notes disperses i altres llibres seus redactats sota la influència dels moralistes francesos del segle XVIII. Josep Valls ha transcrit a Josep Pla oral 183 visions sobre la vida, la gent, ell mateix, la literatura, l’art, el menjar, el país, el viatge, la religió i la política que Josep Pla li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida. Entre el 1973 i el 1981, van compartir nombroses trobades al Motel Empordà de Figueres, on Josep Pla tenia reservada sempre la taula 26 del restaurant i on Josep Valls treballava d’administrador.

Les visions que Josep Pla va confessar a Josep Valls sobre les qüestions que li interessaven són d’una sorprenent actualitat. Qui les ha llegit percep que a estones sembla que constitueixin una mena de testament ideològic de caràcter premonitori.

«No sé pas si ens en sortirem. Abans em pensava que en aquest país tot estava per fer. Ara veig que no hi ha res a fer» o «Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l’ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec» o «És colossal! En aquest país cada dia hi ha més gent que es queda sense feina, cada dia hi ha més morts a les carreteres, cada dia es mengen coses més dolentes, cada dia tothom s’entén menys. Però quan un pregunta com va tot, tothom contesta invariablement: "Anar fent!"», afirma Josep Pla en parlar de política.

També en tractar sobre la cuina sembla que Josep Pla endevina el futur: «Com més crisi hi ha, més menja la gent. S’estimen més anar a menjar als restaurants que no pas tenir diners al banc» o «Com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa. Per poder-ho explicar als veïns i als amics, a Barcelona i arreu» o «Tota aquella cuina d’abans s’acaba. No hi ha res a fer. En tenen la culpa els frigorífics, les llaunes i, en general, les màquines de la cuina moderna.»

Josep Pla oral permet descobrir quina imatge tenia l’escriptor de Palafrugell sobre ell mateix («Em diuen que sóc feixista. El que sóc és l’home que aquí va perdre més calés durant el franquisme, pels molts articles meus que van anar directament al cove»), sobre l’amor («Això que en diuen amor pot convertir una pastoreta en una reina. Però un cop evaporat l’encant sensual, que és passatger per ell mateix, el rei engegarà la pastoreta a fer punyetes»), sobre la felicitat («Si vostè està interessat en les coses hiperbòliques, tracti de ser feliç. Si és més enraonat, tracti de viure, que ja és prou difícil») i altres temes.

Josep Valls va néixer a Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) el 1944. És patró de la Fundació Josep Pla. Ha publicat tres llibres en què evoca la seva amistat amb Josep Pla. Narrador, assagista i biògraf, és autor de nombroses obres, entre les quals sobresurten La ciutat del lliri roig (2006) i Nus i crus o la vida perdurable (2007).

Les dues primeres presentacions de Josep Pla oral seran el dilluns 21 de març a Girona, a la Llibreria 22, i el divendres 8 d’abril a Palafrugell, a la Fundació Josep Pla.

3 de març del 2011.

dimecres, 26 de gener del 2011

Les coses tal com són, de Màrius Torres



“El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són” (carta de Màrius Torres a la seva família, 2/7/1941)


Com a final de l'any Màrius Torres, Acontravent publica, a cura dels professors Jordi Julià i Pere Ballart, la prosa de Màrius Torres. A través d'una recerca en les seves cartes, dietaris i articles, apareix un Torres nou, un intel·lectual formidable, un home apassionat. El volum l'integra més de mig miler de fragments escollits entre tota la seva prosa.

L'objectiu, per Julià i Ballart, ha estat: “Oferir-ne una imatge clara, rica i acabada, que superi d’una vegada els tòpics que han fet del poeta de Lleida un creador digne només de compassió a causa de la tragèdia que va estroncar en plena joventut la seva trajectòria vital, i només valorat per la malaurada fi d’una carrera que s’augurava esplèndida, haurà estat l’objectiu primordial dels qui hem compilat aquest volum (...) El seu pensament, vast i complex, integrat per un conjunt d’idees morals, polítiques, estètiques i literàries, constitueix un llegat d’una peça, massa valuós per romandre indefinidament disseminat per cartes, dietaris i papers dispersos”.

Ara fa uns dies visitàvem Víctor Torres, amb motiu del seu 96è aniversari. Amb el cap clar i els ulls brillants ens comentava que era ara quan començava a entendre qui havia estat el seu germà. Amb Les coses tal com són, confiem també a ajudar a fer-lo més proper a tothom.

Més informació:
http://www.acontravent.cat/llibre.php?id=3

Quim Torra

dilluns, 10 de gener del 2011

Comencem!: Defensa de l'avantguardisme, de Lluís Montanyà



Personatge escàpol, protagonista fugisser d’una fantàstica aventura de renovació cultural, Lluís Montanyà ha passat de puntetes a la història com un dels signants, juntament amb Sebastià Gasch i Salvador Dalí, del document més important de l’avantguarda catalana: el Manifest groc (1928). Era ell aleshores no solament un dels millors amics del crític d’art i de l’épatant pintor, sinó company de redacció a la revista sitgetana L’Amic de les Arts, en la qual tenia al seu càrrec la secció de la crítica literària. Des d’aquí Montanyà parlà de les noves tendències creadores dintre i fora de Catalunya, defensà les més recents formes d’expressió artística, i en definitiva va esdevenir un ferm valedor de l’avantguarda i la modernitat.

La seva producció crítica es concentra en els anys vint i trenta del segle passat, i es troba dispersa en les publicacions més importants de l’època. Membre de la Institució de les Lletres Catalanes, compromès amb la sort de la República, marxà a l'exili, on acabaria guanyant-se la vida de traductor d'organismes internacionals. No va tornar mai a Catalunya.

Defensa de l'avantguardisme, a cura del professor Joan Herrero, de la Universitat de Colorado, que surt a la venda aquesta setmana, recull una gran part de la seva tasca crítica i assagista, la majoria no recollida en llibre fins ara.