dilluns, 21 d’abril del 2014

En nom d'Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría




Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la Vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans. Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l'espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l'esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d'oportunisme polític.

Què és del que ve a parlar la senyora Vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l'atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l'intent, gens equívoc, d'esquerdar l'escola catalana amb lallei W ert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d'aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrement, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tot. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre'ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.


Quim Torra
Editor
www.acontravent.cat

dimecres, 12 de març del 2014

La sardana d'Stravinsky

Una de les paraules que més m'agraden és “continuïtat”, tan vagament present a la nostra cultura. Apareixem i desapareixem amb una facilitat que fa por. Res no perdura. Tot se'n va avall en un moment o altre. El cap de setmana, rellegint Pla, vaig trobar-me la cita següent: "Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerefons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertaders poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33) Ja jo veuen, obsessionat i donant voltes a la idea de la nostra ignorància en la tradició i la història. Hi ha una anècdota força coneguda arran d'una de les visites que Stravinsky va fer a Barcelona (al llarg de la seva vida en va fer sis). Acabat un concert que va donar al Palau van portar-lo a l'Ateneu. Jeroni Moragas va descriure l'escena: “ A Barcelona ha trobat una cosa nova: la sardana (...) L'Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes (...] i el colós de la música queda encisat de la nostra música, dels nostres instruments. A través del monocle, el seu ull escrutava els moviments de la cobla; la seva oïda, per on havien passat tots els sons, escoltava atenta aquella sonoritat nova, i de tant en tant feia una exclamació de sorpresa; ho trobava esplèndid. Mirà els instruments i volgué saber-ne el perquè de cada cosa. Pep Ventura, amb el Per tu ploro i el Toc d'oració, el commovia per la senzillesa de la melodia, i el Serra amunt d'en Morera la trobà admirable. Després de sentir el Juny ha demanat: “Més Garreta!”, I'espontaneïtat d'aquesta sardana l'encisava, la seva tècnica el sorprenia. Ha entès perfectament el ritme de la sardana, la instrumentació de la cobla, i el sentit de la nostra dansa. Entre els elogis, ha dit la cosa millor: “Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes que les vull estudiar; envieu-me, també, unes quantes melodies populars; després, jo us enviaré una sardana meva.. I la llàstima és que -tot i que sembla que va fer-ne alguns esborranys fragmentaris- no arribés a realitzar el projecte anunciat en uns moments d'entusiasme i d'eufòria”. Més enllà de desesperar-nos perquè Stravinsky no escrivís la sardana, la màgia d'aquest fragment i d'aquesta anècdota és que davant la sovintejada actitud de menyspreu que alguns catalans tenen davant les seves pròpies tradicions, el músic més avantguardista i trencador del moment es rendia a la bellesa de la nostra dansa. Seria sarcàstic si no fos patètic. No hi ha escapatòria: continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites. 29.03.2012

dimecres, 29 de gener del 2014

La ruta de l'exili: "fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" - Diumenge 16 de febrer

Amics, El proper diumenge 16 de febrer farem la Ruta de l'Exili: "Fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" en el que anirem resseguin el seu llibre: Els darrers dies de la Catalunya republicana, recentment reeditat per Acontravent. Sortirem a les 9h. en punt de Barcelona (a determinar), i anirem fins La Jonquera, on visitarem el Museu de l'Exili. Posteriorment, ens arribarem a El Pertús, on el seu cementiri hi ha la tomba d'Antoni Rovira i Virgili. Després dinarem i per la tarda visitarem l'Agullana i el Mas Parxers, que ens obre la porta per conèixer la casa que durant els darrers dies de gener i començaments de febrer, va convertir-se en la capital política i cultural de la Catalunya no ocupada. Tornarem al voltant de les 7 de la tarda a Barcelona. Durant tot el viatge, anirem explicant el camí de l'exili, complementant el narrat per Rovira amb l'aventura del Bibliobús -que es va encarregar de treure els intel.lectuals de Barcelona-, així com d'altres testimonis. Hem ajustat els preus, per tal que, si omplim les 50 places de l'autocar, ens surti a compte. Tocaria a 28€ per persona, tot inclòs. Sisplau, si us voleu apuntar, envieu un email a info@acontravent.cat. Inscripcions per rigurós ordre d'arribada. Fins a 50 (i tant de bo hi arribem,perquè sinó Acontravent entra en una nova crisi...) Una abraçada i esperem veure'ns el diumenge 16. Quim Torra www.acontravent.cat