dimecres, 10 d’agost de 2011

Galàpet, nas de mocs! (Julià Guillamon sobre Llamp de Llamp de rellamp, a La Vanguardia)

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps, pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

Julià Guillamon
Cultures, La Vanguardia, 10.8.2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada