Joan Granés per Joan Ducròs

Tanco el llibre de Joan Granés, El mirall inhumà, publicat per Quim Torra, un editor arqueòleg que ha aconseguit fer-se un lloc en l’edició catalana exhumant textos interensantíssims dels anys 30 del segle XX. Just tancar-lo m’acaro amb la portada on es veu el jove Granés, nascut a Palafrugell, «amic» de Pla i mort als vint-i-dos anys d’edat. Barret, americana, camisa blanca i corbata vesteixen un nen. Un contrast amb la densitat que emana d’aquest dietari. No podria ser d’una altra manera quan s’inicia amb una cita de Nietzsche: «Ja n’hi ha prou d’avergonyir-se davant d’un mateix», que ens remet al títol, i que rebla una altra de Valéry: «Quin és el segell de la llibertat realitzada!». A La Publicitat aparegué una mena de necrològica del propi Valéry en què declarava el seu afecte per l’escriptor mort. En canvi, Pla no l’esmenta en cap moment de la seva obra ni en el gruix cartes que creuà amb Cruzet. Por?

L’arrencada del dietari és absolutament filosòfica i gira a l’entorn, bàsicament de tres mots: necessitat, voluntat i acció. Ben aviat, però, sortirà una de les columnes sobre les qual es basteix: la misantropia. La intimitat del diari li permet despullar-se: «La misantropia o reclusió en mi mateix —absència, car l’esperit és acte de mi mateix— prové d’aquesta manca d’energia que m’invita a la immobilitat més absoluta. […] El meu caràcter mancat d’energia, de seguretat, d’habitud i d’interès per l’exterior, s’absté; defuig l’esforç i tem la més petita lluita.». La malatia —tuberculosi, tifus i al final la grip que s’emportà Granés—, té un pes important en les línies que traça el jove autor: «…agonitzant en lluita desesperada amb la mort que avença lentament per tot el cos, pam a pam, com un rèptil que va glaçant la vida al seu pas.»; però en l’autoanàlisi al que se sotmet constantment en menysté la gravetat: «Un examen barroer ens havia fet creure que tots els mals venien de la malaltia, però ara ens adonem que abans d’ell ja existien tots i que la malatia no fou sinó una conseqüència d’ells i l’ambient propici per a desenvolupar-se plegats. La voluntat, l’egoisme, l’orgull, la sensualitat, eren morts abans que ella sorgís i potse mai havien existit.». Misantropia i malaltia (en consigna 46 mesos) són els motius que el porten a travessar el text amb llistes: «Contra aquest mal cal anar al llit a les onze i llevar-se a les vuit, sense sortir a la nit: això regularment. Esmorzar: 3 ous, vi i fruita. Berenar: 3 ous i fruita. Diari sopar el necessari.»

Aquest viure endogen de misantrop el porta a reflexionar i arriba a la conclusió que havia de sortir: «Aquest mals tenien, si més no, l’avantatge de reclamar tot plegats un únic remei: sortir! […] Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent vaig intentar crear el clown.». El clown —el viure endogen— havia de matar el misantrop. Debades. No sap ballar: «Quin bestiesa aquest viure ballant!» quan explica xistus o calemburs els companys del Club se’l miren amb desdeny. És impossible tenir dos jo, dos cervells en un com el senyor B., el protagonista de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. I Granés es pregunta: «Com podia imposar-me si m’havia renegat a mi mateix?».

Sexe: «Es pot dir que no he conegut l’amor sexual.». La masturbació és una contant en aquestes pàgines. Maldestre amb les relacions socials amb les dones cosa que el porta a la misogínia: «La conversa amb una dona ha d’ésser una roda de paraules colorades pel desig, per l’afecció, per l’admiració, etc. envers ella, qui ha de ser sempre el centre i objecte de la conversa; fora d’aquí, tolerable la comicitat i prou.». Granés és un negat per a la praxi social. En canvi no s’està de criticar Freud quan aquest argumenta que totes les manifestacions de l’energia animal provenen de la libido.

És un text redundant, obsessiu i repetitiu. I segurament no podia ser d’una altra manera. El mateix autor no s’està de dir-ho: «Em sembla que repeteixo les coses vegades i vegades…». Aquests papers delaten els fonaments intel·lectuals i vivencials d’un autor a qui li fou negada la possibilitat de bastir edificis més grans amb portalades i finestrals. El seu somni de ser escriptor queda segat per una mort prematura. Cal acontentar-se, doncs, amb aquest mirall tan humà.


Recent sortit del forn.

Joan Ducròs