diumenge, 20 setembre de 2009

Fantasmones Rojos: article de Ignasi Aragay a l´Avui

Els articles de 'Solidaridad Nacional' del 1939 contra el catalanisme tenen molts punts en comú amb la Brunete mediàtica
Torna la Falange
Ignasi Aragay


La Falange torna perquè lamentablement no ha desaparegut mai. L'episodi d'Arenys de Munt d'ara fa una setmana, en ocasió del referèndum per la independència, no surt del no res. Qui vulgui entendre per què ha perviscut aquesta minoria sorollosa, que llegeixi Fantasmones rojos, un recull de la secció homònima -un títol d'inspiració joseantoniana- que publicava el diari falangista Solidaridad Nacional a Barcelona durant els primers anys del règim franquista, a través de la qual es va fer escarni dels rojos, i especialment de les esquerres catalanistes.

El lector veurà com la retòrica inflamada dels autors d'aquells articles supura odi i recorda sospitosament el que avui dia es pot llegir i sentir a la COPE, El Mundo i La Razón. Per desgràcia, el falangisme segueix viu i actua amb impunitat. Val la pena recordar els seus orígens, tan estretament lligats a l'anticatalanisme que encara li dóna oxigen.

El llibre, publicat per l'editorial Acontravent i que surt a la venda a mitjans d'aquesta setmana, du per subtítol La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). El treball és fruit d'una recerca de la Fundació Carles Pi i Sunyer i l'edició ha anat a cura d'Eulàlia Pérez i Vallverdú, que en firma l'estudi introductori.

Entre les víctimes de la bilis insidiosa falangista, carregada de rancúnia, invencions i distorsions, hi ha polítics com Francesc Macià i Lluís Companys, que és batejat com el "fantasmón número 1", però també Joan Comorera i Joan Casanovas, a més dels espanyols Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora i Indalecio Prieto. Igualment hi surten el basc Javier Aguirre i el gallec Rodríguez Castelao. En conjunt, tots formen el que reiteradament es qualifica com "la horda", i que inclou marxistes, maçons, jueus, separatistes, anarquistes, federalistes, liberals i tots aquells que defensaven posicions democràtiques. "Para los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas", escriu José Maria García Rodríguez, un dels articulistes.

Macià i Companys

A Macià li dediquen perles com aquesta: "No podemos resistirnos al deseo de poner en la picota del más vulgar de los adocenamientos a este insigne mamarracho exaltado a la presidencia, de hecho, de una República catalana independiente. Hasta su muerte, Maciá siguió siendo el veleidoso y versátil politiquillo de menos alcance que un alcalde pedáneo...", anotava Rafael López Chacón, per qui "su memoria para todo buen español, es execrable".

En el cas de Companys, l'autor de les insídies i els insults és Fernando Barangó-Solís, que als anys cinquanta arribaria a ser cap de premsa de l'Ajuntament de Barcelona. També es despatxa a gust: assegura que "el fantasmón número 1 estaba muy lejos de poseer" tacte i valentia polítiques i el critica sobretot per la seva tebior a l'hora de posar ordre al descontrol revolucionari als inicis de la guerra: "Cobarde por naturaleza, no se atrevió a hacer frente, con los medios de que podía disponer, a las fuerzas que se habían adueñado de la calle, y optó por las audacias maquiavélicas y por las trampas de encrucijada, que habían constituído siempre la base principal de su actuación".

Naturalment tampoc no surt ben parat el comunista Joan Comorera: "Este sí que era uno de esos fantasmones que dan miedo; de esos que sirven para hacer de «papu» a los niños, o, simplemente de las personas decentes, por su recia mandíbula de plesiosauro...", es burla Miguel Utrillo, que l'acaba acusant de "canalla y asesino".

Tot i que els polítics són al punt de mira, la llista més llarga de víctimes és la que formen els intel·lectuals catalans: Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Eugeni Xammar i Lluís Nicolau d'Olwer, a més de la Institució de les Lletres Catalanes. Tots reben de valent. Són anatemitzats, insultats i menyspreats.

La bèstia negra

Com apunta Eulàlia Pérez, el catalanisme "és la gran bèstia negra del nacionalsocialisme espanyol i, si hem de fer cas del conjunt d'articles publicats a Fantasmones rojos, l'hauríem de considerar el responsable, entre d'altres crims, de la sovietització d'Espanya, del control polític de la societat per part de «la horda criminal rojo-separatista», de la desintegració de la «unidad de destino en lo universal» i de les essències pàtries i, en conseqüència, de l'esclat de la guerra civil". Per als qui van perpetrar aquests articles, per exemple, "el partidito de Acció Catalana" va ser "más funesto, quizás, que la FAI", diu Miguel Utrillo.

El falangisme, que des del principi va atorgar al periodisme un paper clau d'adoctrinament ideològic, en el cas de la societat catalana sabia de sobres que, tot i vençuda, no els era favorable: per això el diari Solidaridad Nacional, fruit de la confiscació de l'històric Solidaridad Obrera de la CNT, no va estalviar esforços per capgirar la situació. Va ser, de fet, la publicació emblemàtica de la premsa del Movimiento a Catalunya. Amb 12.000 exemplars inicials, en va arribar a tirar 100.000 gràcies a les subscripcions oficials o a les més o menys coaccionades, per exemple a bars i perruqueries d'homes. Però a partir del 1945 ja va caure en la marginalitat.

Ni oblit ni perdó

Així com el falangisme de la revista Destino va ser més conciliador amb la burgesia catalana, Solidaridad Nacional i els seus Fantasmones representen la línia dura, "dins de la qual no hi cap ni l'oblit ni el perdó", remarca Eulàlia Pérez.

La secció, que va tenir com a inspirador Miguel Utrillo, la van firmar vuit autors diferents. A part dels esmentats, eren Fernando Díaz-Plaja (germà de Guillem Díaz-Plaja), Juan Francisco Bosch, Félix Centeno (de qui el periodista Haro Tecglen assegurava que anava dient: "No sólo tenemos que matar a los rojos, sino a sus hijos") i Lope F. Martínez de Ribera.

En fi, qui vulgui saber més coses del falangisme, sempre pot agafar el llibre Feixistes! Viatge a l'interior del falangisme català, de J.M. Thomàs.

dissabte, 19 setembre de 2009

Entrevista a Salvador Sostres al Diari de Girona (17 de setembre)

«Em conformo que el proper president sàpiga llegir i escriure»Salvador Sostres, un dels periodistes més polèmics del país, va presentar dimarts a Girona el seu nou llibre

ENTREVISTA DE ALBERT SOLER GIRONA Salvador Sostres, un dels periodistes més polèmics del país des de la seva columna diària "Lliri entre cards", va presentar dimarts a Girona el seu nou llibre, "Viatge de noces", un itinerari per tot el món durant el qual no deixa d'aparèixer la idea de Catalunya.

Venint des de Barcelona no ha vist quantes noies li donaven la benvinguda des dels marges de la carretera?
És fruit de la moda socialista de tancar bordells i de la hipocresia de no legislar sobre la prostitució.
Quina solució hi veu?
A banda de les diferents seus del PSC, també s'haurien de legalitzar els altres bordells de Catalunya.
Prefereix el lector que l'elogia o el que l'insulta?
No puc controlar les emocions dels lectors, prou em costa controlar les meves.
Cada quan visita els jutjats?
Estic acostumat a viure amb querelles i demandes. Són emprenyadores però mai cap jutge m'ha condemnat. Una cosa és publicar falsedats sobre algú i l'altra són les opinions. Aquestes no haurien d'arribar als jutjats.
El viatge de noces no és millor fer-lo sol?
No, no. Ha estat un plaer fer-lo amb la meva dona, molt més intel·ligent que jo.
Per tant, recomana això de casar-se.
Home, jo em vaig casar per estar millor. El matrimoni no redueix la llibertat, sinó que l'amplia.
Com el d'Aznar i Pujol?
Aquest matrimoni va suposar l'era de més inversions d'Espanya a Catalunya. Per molt que brami el tercermundisme intel·lectual que denosta Aznar i el PP.
Sense raó?
Són l'enemic, deixem-ho clar. Però també ho és el PSOE, i molt pitjor. I al PSOE ningú no li diu res, quan són una amenaça per la llibertat, per la democràcia i per Catalunya. Almenys Aznar mai no va enviar la Falange i la justícia contra les urnes, ni va fer la LOAPA, ni va intentar ficar el president Pujol a la presó.
Arribarem a veure un president català negre?
Vist el que he vist, em conformo que el proper president català sàpiga llegir i escriure.
La immigració andalusa va ajudar a aixecar Catalunya?
Catalunya l'han aixecat els catalans. Després, la mà d'obra és intercanviable.
A Madrid diuen que ells miren cap a fora i el Barça cap a dins
El Barça mira cap a Catalunya perquè és català, però també mira al món. No cap a Espanya -perquè si hi ha una cosa ridícula i petita és el mercat espanyol- sinó cap al món de veritat. El gran error de molts empresaris catalans és confiar en el mercat espanyol en lloc d'obrir-se cap al món.
Com es menja això de ser de Convergència i independentista?
Convergència és el partit on hi ha més independentistes. La independència es farà amb Convergència o no es farà.

dimecres, 16 setembre de 2009

La klaxon is ready


Sortida: primers dies d´octubre

dimarts, 15 setembre de 2009

Josep Maria Ureta comenta la presentació del llibre de Pau Casals i Josep Trueta, a El Periódico (15.9.2009)

Amb l’arc i amb el bisturí CARTES .Un llibre recent recull les cartes creuades entre Pau Casals i Josep Trueta, referents del catalanisme, durant els seus anys d’exili.

Queda per a la ucronia imaginar què hauria passat si Josep Trueta i Pau Casals no haguessin emprès l’exili el 1939, com tants espanyols. Si el cirurgià s’hagués quedat al Sant Pau, ¿tindria la projecció mundial que va obtenir a través de la seva càtedra a Oxford? Si el músic s’hagués quedat a Barcelona, ¿hauria fet concerts a tot el món? En definitiva: ¿passarien tots dos a la història només com a metge i músic excepcionals, deixant en segon terme el seu catalanisme sense fissures ni adscripcions partidistes? Impossible saber-ho. Però la història els va fer protagonistes d’un altre destí. Un, instal·lat a la Gran Bretanya, i l’altre, al sud de França (on es va iniciar la llegenda de Prada de Conflent), van unir el seu merescut prestigi professional a la causa, inesperada en la seva durada, de mantenir viu el catalanisme i la democràcia a Espanya.
D’aquell destí n’ha quedat un llegat inimaginable sense la diàspora: les cartes creuades entre els dos personatges al llarg de dècades. La majoria, Oxford-Prada. I al final, Barcelona-San Juan de Puerto Rico. En totes elles, el reflex d’un sentit del deure moral, per sobre de la política, en les seves conviccions catalanistes, amb una projecció internacional de l’època que va venir del prestigi a fer servir instruments tan dispars com un arc i un bisturí.
El conjunt de 79 cartes creuades entre el metge i el músic s’han agrupat en el llibre Estimat doctor/ Admirat mestre (Acontravent), que ahir es va presentar novament a l’Ateneu. Hi van intervenir Amèlia Trueta, filla del doctor; Pepa Domingo, directora de la Fundació Pau Casals, i Joaquim Torra, editor del llibre.
Trueta escrivia a màquina, amb raonament pausat i amb l’esperança d’un retorn ràpid que se li apagava, però sense retrets. Casals escrivia a mà, amb el mateix temperament amb què empenyia l’arc, per la qual cosa no va trigar a retreure l’abandonament dels aliats a la causa catalana –a la qual va unir sempre l’espanyola– fins a imposar el màxim càstig d’un músic als que se li acostaven interessadament: el silenci. Trueta no va aconseguir que el mestre cedís en la seva actitud. No obstant, no hi va haver ni un retret mutu en aquests 30 anys de correspondència.
El millor de la presentació d’ahir a la nit va ser comprovar, d’un costat, la sòlida investigació de Domingo i Torra, encara que la protagonista total va ser la lúcida Amèlia Trueta. Va precisar no poques anècdotes recollides a l’epistolari. I després va enaltir, quan se li va demanar, el referèndum d’Arenys de Munt: «Ha estat balsàmic. El meu pare, ara, estaria pel ‘sí’, tot i que aquest no va ser el sentit de la seva vida».

dissabte, 12 setembre de 2009

Dimarts, dia 15 de setembre, Salvador Sostres a Girona


Casa de Cultura / 15 setembre / 20 hores

"Fantasmones Rojos", a punt


D´aquí un parell de setmanes, surt "Fantasmones Rojos. La venjança falangista contra Catalunya". Es tracta de la literatura de l’odi, del vergonyós periodisme difamatori de la Solidaridad Nacional, diari feixista que es va publicar a Barcelona després de la guerra civil. Pompeyo Fabra, vividor del catalanismo; Pablo Casals, más falso que un duro sevillano, Perot Lo Lladre (Bosch i Gimpera), Maciá el fósil del catalanisme o Eugenio Xammar, el despreocupado estafador son algunes de les personalitats atacades i humiliades. Un llibre amb el que un, tristament, s’adona, estupefacte, que certa premsa i ràdio espanyola que encara avui patim utilitza un llenguatge i una intenció molt semblant a aquella.