diumenge, 20 de setembre de 2009

Fantasmones Rojos: article de Ignasi Aragay a l´Avui

Els articles de 'Solidaridad Nacional' del 1939 contra el catalanisme tenen molts punts en comú amb la Brunete mediàtica
Torna la Falange
Ignasi Aragay


La Falange torna perquè lamentablement no ha desaparegut mai. L'episodi d'Arenys de Munt d'ara fa una setmana, en ocasió del referèndum per la independència, no surt del no res. Qui vulgui entendre per què ha perviscut aquesta minoria sorollosa, que llegeixi Fantasmones rojos, un recull de la secció homònima -un títol d'inspiració joseantoniana- que publicava el diari falangista Solidaridad Nacional a Barcelona durant els primers anys del règim franquista, a través de la qual es va fer escarni dels rojos, i especialment de les esquerres catalanistes.

El lector veurà com la retòrica inflamada dels autors d'aquells articles supura odi i recorda sospitosament el que avui dia es pot llegir i sentir a la COPE, El Mundo i La Razón. Per desgràcia, el falangisme segueix viu i actua amb impunitat. Val la pena recordar els seus orígens, tan estretament lligats a l'anticatalanisme que encara li dóna oxigen.

El llibre, publicat per l'editorial Acontravent i que surt a la venda a mitjans d'aquesta setmana, du per subtítol La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). El treball és fruit d'una recerca de la Fundació Carles Pi i Sunyer i l'edició ha anat a cura d'Eulàlia Pérez i Vallverdú, que en firma l'estudi introductori.

Entre les víctimes de la bilis insidiosa falangista, carregada de rancúnia, invencions i distorsions, hi ha polítics com Francesc Macià i Lluís Companys, que és batejat com el "fantasmón número 1", però també Joan Comorera i Joan Casanovas, a més dels espanyols Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora i Indalecio Prieto. Igualment hi surten el basc Javier Aguirre i el gallec Rodríguez Castelao. En conjunt, tots formen el que reiteradament es qualifica com "la horda", i que inclou marxistes, maçons, jueus, separatistes, anarquistes, federalistes, liberals i tots aquells que defensaven posicions democràtiques. "Para los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas", escriu José Maria García Rodríguez, un dels articulistes.

Macià i Companys

A Macià li dediquen perles com aquesta: "No podemos resistirnos al deseo de poner en la picota del más vulgar de los adocenamientos a este insigne mamarracho exaltado a la presidencia, de hecho, de una República catalana independiente. Hasta su muerte, Maciá siguió siendo el veleidoso y versátil politiquillo de menos alcance que un alcalde pedáneo...", anotava Rafael López Chacón, per qui "su memoria para todo buen español, es execrable".

En el cas de Companys, l'autor de les insídies i els insults és Fernando Barangó-Solís, que als anys cinquanta arribaria a ser cap de premsa de l'Ajuntament de Barcelona. També es despatxa a gust: assegura que "el fantasmón número 1 estaba muy lejos de poseer" tacte i valentia polítiques i el critica sobretot per la seva tebior a l'hora de posar ordre al descontrol revolucionari als inicis de la guerra: "Cobarde por naturaleza, no se atrevió a hacer frente, con los medios de que podía disponer, a las fuerzas que se habían adueñado de la calle, y optó por las audacias maquiavélicas y por las trampas de encrucijada, que habían constituído siempre la base principal de su actuación".

Naturalment tampoc no surt ben parat el comunista Joan Comorera: "Este sí que era uno de esos fantasmones que dan miedo; de esos que sirven para hacer de «papu» a los niños, o, simplemente de las personas decentes, por su recia mandíbula de plesiosauro...", es burla Miguel Utrillo, que l'acaba acusant de "canalla y asesino".

Tot i que els polítics són al punt de mira, la llista més llarga de víctimes és la que formen els intel·lectuals catalans: Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Eugeni Xammar i Lluís Nicolau d'Olwer, a més de la Institució de les Lletres Catalanes. Tots reben de valent. Són anatemitzats, insultats i menyspreats.

La bèstia negra

Com apunta Eulàlia Pérez, el catalanisme "és la gran bèstia negra del nacionalsocialisme espanyol i, si hem de fer cas del conjunt d'articles publicats a Fantasmones rojos, l'hauríem de considerar el responsable, entre d'altres crims, de la sovietització d'Espanya, del control polític de la societat per part de «la horda criminal rojo-separatista», de la desintegració de la «unidad de destino en lo universal» i de les essències pàtries i, en conseqüència, de l'esclat de la guerra civil". Per als qui van perpetrar aquests articles, per exemple, "el partidito de Acció Catalana" va ser "más funesto, quizás, que la FAI", diu Miguel Utrillo.

El falangisme, que des del principi va atorgar al periodisme un paper clau d'adoctrinament ideològic, en el cas de la societat catalana sabia de sobres que, tot i vençuda, no els era favorable: per això el diari Solidaridad Nacional, fruit de la confiscació de l'històric Solidaridad Obrera de la CNT, no va estalviar esforços per capgirar la situació. Va ser, de fet, la publicació emblemàtica de la premsa del Movimiento a Catalunya. Amb 12.000 exemplars inicials, en va arribar a tirar 100.000 gràcies a les subscripcions oficials o a les més o menys coaccionades, per exemple a bars i perruqueries d'homes. Però a partir del 1945 ja va caure en la marginalitat.

Ni oblit ni perdó

Així com el falangisme de la revista Destino va ser més conciliador amb la burgesia catalana, Solidaridad Nacional i els seus Fantasmones representen la línia dura, "dins de la qual no hi cap ni l'oblit ni el perdó", remarca Eulàlia Pérez.

La secció, que va tenir com a inspirador Miguel Utrillo, la van firmar vuit autors diferents. A part dels esmentats, eren Fernando Díaz-Plaja (germà de Guillem Díaz-Plaja), Juan Francisco Bosch, Félix Centeno (de qui el periodista Haro Tecglen assegurava que anava dient: "No sólo tenemos que matar a los rojos, sino a sus hijos") i Lope F. Martínez de Ribera.

En fi, qui vulgui saber més coses del falangisme, sempre pot agafar el llibre Feixistes! Viatge a l'interior del falangisme català, de J.M. Thomàs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada