dimarts, 15 de setembre de 2009

Josep Maria Ureta comenta la presentació del llibre de Pau Casals i Josep Trueta, a El Periódico (15.9.2009)

Amb l’arc i amb el bisturí CARTES .Un llibre recent recull les cartes creuades entre Pau Casals i Josep Trueta, referents del catalanisme, durant els seus anys d’exili.

Queda per a la ucronia imaginar què hauria passat si Josep Trueta i Pau Casals no haguessin emprès l’exili el 1939, com tants espanyols. Si el cirurgià s’hagués quedat al Sant Pau, ¿tindria la projecció mundial que va obtenir a través de la seva càtedra a Oxford? Si el músic s’hagués quedat a Barcelona, ¿hauria fet concerts a tot el món? En definitiva: ¿passarien tots dos a la història només com a metge i músic excepcionals, deixant en segon terme el seu catalanisme sense fissures ni adscripcions partidistes? Impossible saber-ho. Però la història els va fer protagonistes d’un altre destí. Un, instal·lat a la Gran Bretanya, i l’altre, al sud de França (on es va iniciar la llegenda de Prada de Conflent), van unir el seu merescut prestigi professional a la causa, inesperada en la seva durada, de mantenir viu el catalanisme i la democràcia a Espanya.
D’aquell destí n’ha quedat un llegat inimaginable sense la diàspora: les cartes creuades entre els dos personatges al llarg de dècades. La majoria, Oxford-Prada. I al final, Barcelona-San Juan de Puerto Rico. En totes elles, el reflex d’un sentit del deure moral, per sobre de la política, en les seves conviccions catalanistes, amb una projecció internacional de l’època que va venir del prestigi a fer servir instruments tan dispars com un arc i un bisturí.
El conjunt de 79 cartes creuades entre el metge i el músic s’han agrupat en el llibre Estimat doctor/ Admirat mestre (Acontravent), que ahir es va presentar novament a l’Ateneu. Hi van intervenir Amèlia Trueta, filla del doctor; Pepa Domingo, directora de la Fundació Pau Casals, i Joaquim Torra, editor del llibre.
Trueta escrivia a màquina, amb raonament pausat i amb l’esperança d’un retorn ràpid que se li apagava, però sense retrets. Casals escrivia a mà, amb el mateix temperament amb què empenyia l’arc, per la qual cosa no va trigar a retreure l’abandonament dels aliats a la causa catalana –a la qual va unir sempre l’espanyola– fins a imposar el màxim càstig d’un músic als que se li acostaven interessadament: el silenci. Trueta no va aconseguir que el mestre cedís en la seva actitud. No obstant, no hi va haver ni un retret mutu en aquests 30 anys de correspondència.
El millor de la presentació d’ahir a la nit va ser comprovar, d’un costat, la sòlida investigació de Domingo i Torra, encara que la protagonista total va ser la lúcida Amèlia Trueta. Va precisar no poques anècdotes recollides a l’epistolari. I després va enaltir, quan se li va demanar, el referèndum d’Arenys de Munt: «Ha estat balsàmic. El meu pare, ara, estaria pel ‘sí’, tot i que aquest no va ser el sentit de la seva vida».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada