
A la vora -o potser darrere- de la història oficial de la cultura catalana, plena de noms il·lustres i llibres importants, n'existeix una altra de més modesta i desdibuixada, però potser més interessant que la primera. És la història dels marges: la de la veu remota, bigarrada i enigmàtica de personatges que no van tenir sort amb la posteritat. Són els nostres heterodoxos, els nostres inclassificables, els nostres rars. La seva existència la imaginem evanescent, gairebé dubtosa; i la seva producció ens sembla sovint exigua i discutible, però també fascinadora. Es tracta de vides improbables, deliciosament ondulants. El segle XIX, per exemple, va produir l'estrambòtica literatura necròfila de Celestí Barallat, i el XX, l'argumentació assenyadament delirant de Francesc Pujols. Però, i abans? Quins van ser els nostres primers heterodoxos?