Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili

Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili

Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”


"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)


A la venda el dijous 13 d'octubre.

UNES ALES CAP A ON, d'Anna Carreras: un cant a la vida, a l'amor i a la passió

“11 de novembre: Ja som traslladats a Vic des del vint-i-quatre d’octubre i ja sabem, just des d’ahir, que ets un nen i que et diràs Jan-Pol. No em calia que m’ho diguessin: jo ja sabia que eres un nen. Sempre he parlat de tu en masculí: no en tenia cap dubte. Sartre, Gaultier. Ètica i estètica, existència
i presència. Tothom ja cantusseja allò de: Sant Pol, quina hora és? Potser no és massa correcte que t’ho digui, però és el que volíem, que fossis un nen, tant en Pep com jo. El teu pare ho necessitava perquè el seu pare va morir quan ell tenia només vint mesos i vol fer allò que ell no ha pogut rebre ni conèixer mai.”


Després de l'èxit de Camisa de foc i Tot serà blanc, surt a la venda el nou llibre d'Anna Carreras, Unes ales cap a on.

El títol, homenatge a Roger Costa-Pau, amaga una història tràgica: la mort d'un fill a les poques hores de néixer. La mateixa imatge de coberta, feta per Manel Esclusa, representa una gota d'aigua que pren forma d'espermatozou veloç. Un text dur, arriscat, vital, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme per convertir-se en un cant d'amor, de vida i de passió.

“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig


Benvolguts/des,


“Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d’alzinar, de sureda, amb el matís d’algun roure, d’algun pi que clareja. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren, ara és això que en diuen una ruta verda. L’hora és bona per a l’exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de finals d’agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d’esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d’altres indrets, tard o d’hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n’hi ha senyals. Mentre s’espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan iguals l’un de l’altre, hagin de durar fins qui sap quan” (Octubre, de Miquel Pairolí)


Deia en Miquel Pairolí que la lectura és una de les formes de la felicitat. Provarem de ser-ho.

La tardor d'Acontravent té nom de dona.

A començaments de setembre, arribaran les CARTES D'INDEPENDÈNCIA A LA VORA D'UNA TASSA DE TE, de Isabel-Clara Simó i Patrícia Gabancho, una reivindicació del vell art d'escriure, on les dues escriptores tracten de la vida, de la seva condició de dona, de la literatura, de la política i del futur del país que tant estimen. Vicent Sanchis ha tingut l'amabilitat d'escriure'n el pròleg.

Cap a finals de setembre serà el torn d'Anna Carreras, una de les veus joves més potents de la literatura catalana, amb un text que parla de la vida i de la mort, UNES ALES CAP A ON, un dietari sobre el seu embaràs. Segons Antoni Vicens: “en el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada”.


I encara, a començaments de novembre, us podem avançar un llibre inèdit de Montserrat Roig, el recull dels seus articles dels anys 1975 a 1980, que ella mateixa va començar a aplegar sota el nom de DIARI D'UNS ANYS, que acaben per construir una crònica excepcional dels anys de la transició.

Esperem comptar amb el vostre interès.

Cordialment,

Quim Torra
www.acontravent.cat

Galàpet, nas de mocs! (Julià Guillamon sobre Llamp de Llamp de rellamp, a La Vanguardia)

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps, pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

Julià Guillamon
Cultures, La Vanguardia, 10.8.2011

La Barcelona fosca - Loquillo -El Periódico, 29 de juliol de 2011

La primera vegada que vaig veure la pellícula La Bandera (1935), de Julien Duvivier, protagonitzada pel meu admirat Jean Gabin, em vaig quedar sorprès per la imatges que oferia de Barcelona i, en particular, dels carrers on transcorre la primera part del film. Jean Gabin arriba a la ciutat després de cometre un terrible crim a París, deambula pels tuguris del Barri Xino, amb les seves bailaoras en top less , fins que finalment decideix allistar-se en el terç d’estrangers de la Legió.

A partir d’aquell moment, vaig buscar qualsevol informació sobre la Barcelona d’entreguerres, les empremtes de Carlos Gardel, la tradició anarcosindicalista, però sobretot m’interessava tot allò relacionat amb el món canalla i el submón de la ciutat.

Els baixos fons, la misèria l’emigració i la vida portuària, que ja llavors conformava aquesta Babel en què vivim. Per això celebro que l’editorial Acontravent publiqui l’obra dels que van fer la crònica diària d’aquesta Barcelona fosca de l’etapa d’entreguerres. Jaume Passarell ( Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots ), Domènec de Bellmunt ( La Barcelona pecadora ) i Francesc Madrid ( Sang a les Drassanes ) ens traslladen a una ciutat de bohèmia i vaga general, carteristes, xulos, meublés i cocaïna. La Barcelona de les Rambles on tot confluïa, Gretas i Marlenes, baralles de cantonada i ganivet a l’escot entre les putes autòctones i la competència francesa, els equivocats i els cabarets. Classes populars plenes d’emigració i pobresa, pistolers de la patronal i anarquistes de primera hora.

Al final, la vida durant la República i la guerra civil costarà l’exili a aquests periodistes de raça.

Una oportunitat per conèixer la història oculta de la ciutat de Barcelona, que ens demostra que en certes coses tampoc hem canviat tant, els signes propis d’aquesta ciutat, que uns creuen tan cosmopolita i que traspua port i barri per molt que els patricis s’entossudeixin a dissimular i rentar-li la cara de tant en tant, no deixarà més que mai de tenir el seu propi ADN.