dijous, 20 d’octubre del 2011

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada