Arriben els dietaris complets de Guillem Simó!

En aquesta part del món (que Acontravent edita ara de forma íntegra) és un dels dietaris més importants de la literatura catalana moderna i contemporània. Aporta una nota d’originalitat que no té cap altre dietari del segle XX: l’autenticitat fins a les darreres conseqüències, una autenticitat que ha fet que el llibre fos titllat de «polèmic» per cert sector del públic lector quan es va publicar la primera edició el 2005.

Totes les tradicions literàries del món tenen obres mestres que posen a prova els lectors perquè ens interpel·len, ens incomoden i ens col·loquen contra les cordes de la vida, però sempre, si resistim l’embat i insistim en la lectura, ens acaben enriquint i transformant. Pensem, només per un moment, en El procés de Kafka, El cor de les tenebres de Conrad, Sota el volcà de Lowry, les memòries de Nadezhda Mandelstam, Viatge al fons de la nit de Céline, Meridià de sang de MacCarthy. En aquesta part del món és una d’aquestes obres, exigent, intensa, implacable, dura, rebel, magnífica, intel·ligent, enriquidora, bella i excel·lent.

D’En aquesta part del món la crítica ha dit:

«En aquesta part del món destaca per l’extraordinària creació psicològica del personatge de Simó». Julià Guillamón

«És un llibre clàssic: el que en tota època es llegirà perquè no s’atura de dir, de dir-se. Gràcies, Guillem!»  Biel Mesquida

«Guillem Simó va escriure un llibre imprescindible». Ponç Puigdevall

En nom d'Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría

Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la Vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans. Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l'espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l'esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d'oportunisme polític.

Què és del que ve a parlar la senyora Vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l'atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l'intent, gens equívoc, d'esquerdar l'escola catalana amb lallei W ert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d'aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrement, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tot. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre'ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

Quim Torra
Editor
www.acontravent.cat

La sardana d'Stravinsky

Una de les paraules que més m'agraden és “continuïtat”, tan vagament present a la nostra cultura. Apareixem i desapareixem amb una facilitat que fa por. Res no perdura. Tot se'n va avall en un moment o altre. El cap de setmana, rellegint Pla, vaig trobar-me la cita següent: "Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerefons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertaders poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33) Ja jo veuen, obsessionat i donant voltes a la idea de la nostra ignorància en la tradició i la història. Hi ha una anècdota força coneguda arran d'una de les visites que Stravinsky va fer a Barcelona (al llarg de la seva vida en va fer sis). Acabat un concert que va donar al Palau van portar-lo a l'Ateneu. Jeroni Moragas va descriure l'escena: “ A Barcelona ha trobat una cosa nova: la sardana (...) L'Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes (...] i el colós de la música queda encisat de la nostra música, dels nostres instruments. A través del monocle, el seu ull escrutava els moviments de la cobla; la seva oïda, per on havien passat tots els sons, escoltava atenta aquella sonoritat nova, i de tant en tant feia una exclamació de sorpresa; ho trobava esplèndid. Mirà els instruments i volgué saber-ne el perquè de cada cosa. Pep Ventura, amb el Per tu ploro i el Toc d'oració, el commovia per la senzillesa de la melodia, i el Serra amunt d'en Morera la trobà admirable. Després de sentir el Juny ha demanat: “Més Garreta!”, I'espontaneïtat d'aquesta sardana l'encisava, la seva tècnica el sorprenia. Ha entès perfectament el ritme de la sardana, la instrumentació de la cobla, i el sentit de la nostra dansa. Entre els elogis, ha dit la cosa millor: “Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes que les vull estudiar; envieu-me, també, unes quantes melodies populars; després, jo us enviaré una sardana meva.. I la llàstima és que -tot i que sembla que va fer-ne alguns esborranys fragmentaris- no arribés a realitzar el projecte anunciat en uns moments d'entusiasme i d'eufòria”. Més enllà de desesperar-nos perquè Stravinsky no escrivís la sardana, la màgia d'aquest fragment i d'aquesta anècdota és que davant la sovintejada actitud de menyspreu que alguns catalans tenen davant les seves pròpies tradicions, el músic més avantguardista i trencador del moment es rendia a la bellesa de la nostra dansa. Seria sarcàstic si no fos patètic. No hi ha escapatòria: continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites. 29.03.2012

La ruta de l'exili: "fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" - Diumenge 16 de febrer

Amics, El proper diumenge 16 de febrer farem la Ruta de l'Exili: "Fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" en el que anirem resseguin el seu llibre: Els darrers dies de la Catalunya republicana, recentment reeditat per Acontravent. Sortirem a les 9h. en punt de Barcelona (a determinar), i anirem fins La Jonquera, on visitarem el Museu de l'Exili. Posteriorment, ens arribarem a El Pertús, on el seu cementiri hi ha la tomba d'Antoni Rovira i Virgili. Després dinarem i per la tarda visitarem l'Agullana i el Mas Parxers, que ens obre la porta per conèixer la casa que durant els darrers dies de gener i començaments de febrer, va convertir-se en la capital política i cultural de la Catalunya no ocupada. Tornarem al voltant de les 7 de la tarda a Barcelona. Durant tot el viatge, anirem explicant el camí de l'exili, complementant el narrat per Rovira amb l'aventura del Bibliobús -que es va encarregar de treure els intel.lectuals de Barcelona-, així com d'altres testimonis. Hem ajustat els preus, per tal que, si omplim les 50 places de l'autocar, ens surti a compte. Tocaria a 28€ per persona, tot inclòs. Sisplau, si us voleu apuntar, envieu un email a info@acontravent.cat. Inscripcions per rigurós ordre d'arribada. Fins a 50 (i tant de bo hi arribem,perquè sinó Acontravent entra en una nova crisi...) Una abraçada i esperem veure'ns el diumenge 16. Quim Torra www.acontravent.cat

L'assaig polític de l'any: CARTES IANQUIS, de Carles Boix (amb la col.laboració de Jordi Graupera i pròleg de Joan Oliver)

Cartes Ianquis Un passeig sense servituds per Catalunya i el món, és un llibre d’assaig polític amb el que el professor Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton, s’encara amb els reptes més crítics del nostre país en el tombant del segle XXI. I ho fa amb la intenció de resistir i combatre “el ressentiment d’aquells individus i cultures que han estat incapaços de fer un salt endavant i abraçar la modernitat; el totalitarisme de les utopies d’esquerra i de dreta; i la covardia de tots aquells que prefereixen contemporitzar a canvi de rebre el seu petit subsidi de part del patró públic o privat de torn.” Amb una prosa àgil, lúcida, neta i, sovint, irònica, Boix analitza economia i llibertat, Catalunya i Amèrica, amb una perspectiva radicalment lliure, documentada i solvent. Carles Boix va estudiar Dret i Història a la Universitat de Barcelona però viu des de fa més de vint-i-cinc anys als Estats Units, on va doctorar-se a la Universitat de Harvard. Professor de les Universitats d’Ohio, Chicago i, actualment, Princeton, una de les més prestigioses del món. Les seves recerques i els seus llibres, l’han convertit en un dels intel•lectuals i estudiosos de referència de l’economia política i anàlisis electorals del món. És membre de l’American Academy of Arts & Sciences, entitat fundada el 1790. “Els escrits d’en Carles Boix són una lliçó de navegació.” [Joan Oliver]

Celebrem els 200 anys de Dickens: un altre Pickwick és possible?

Chiapas a deshora: viatge a Chiapas a la recerca dels murals dels pobles indígenes

Un dia, a proposta d'un bon amic seu, en Savador Martí es va sumar a la iniciativa de fer un inventari de la pintura mural present en els territoris zapatistes. Aquesta tasca suposava fotografiar tots els murals que hi ha dispersos per les comunitats indígenes i que s’havien anat pintant durant els darrers tres lustres, primer com a mostres de suport d’artistes d’arreu a la rebel•lió zapatista, i després fruit de dinàmiques pròpies que els membres de les comunitats havien anat endegant per mostrar i afirmar la seva iconografia.

El muralisme zapatista té trets singulars que el fan molt interessant artísticament, ja que d’una banda recull part de la tradició clàssica del muralisme nacional-revolucionari mexicà dels anys vint i per altra banda també integra elements del cartellisme dels anys seixanta i setanta, del grafitti urbà de finals de segle XX i de l’estètica naïf.

Amb aquesta pretensió començava un viatge col·lectiu que duria en Salvador a alguna cosa més que un recorregut artístic bellíssim, el portaria a un compromís i una exigència.

Narrat en forma de dietari, amb totes les vicissituds que un viatge així suposa, el llibre conté moltes fotografies i dibuixos que es van anar prenent durant el viatge. Ple d'humor i honestedat, el llibre de Salvador Martí és més que un recorregut per Chiapas. El llibre és una reflexió sobre la realitat social, política i cultural d'Amèrica Llatina.

L'expedició que va realitzar el viatge, composada per quatre persones (en Rafel, en Lluïsot, en Xavier i en Salvador) només va necessitar d'una càmera fotogràfica amb el seu trípode, una cinta mètrica per mesurar els murals, un quadern i bolígrafs per dibuixar, una llibreta i un ordenador portàtil.


"El viatge no trepitja tant una geografia de l’esperança com de la resistència, de l’adversitat, de l’esforç quotidià i de la incertesa" Salvador Martí.

Salvador Martí i Puig és doctor en ciència política i especialista sobre l'Amèrica Llatina. Ha escrit llibres d'anàlisi, articles acadèmics i d'opinió sobre la realitat política llatinoamericana. Actualment és professor a la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB. "Chiapas a deshora" és el seu primer llibre de viatges

Carta Oberta a la Directora General de la UNESCO amb moitu de la vaga de fam pel català de Jaume Bonet

Carta a la Directora General de la Unesco, amb motiu de la vaga de fam pel català de Jaume Bonet. Enviar-la a: info@unesco.org o i.bokova@unesco.org, per email. O per carta, a : Ms. Irina Bokova, General Director, 7, place de Fontenoy 75352 Paris 07 SP France


Hunger Strike for Catalan in Majorca

Dear Ms. Irina Bokova,

On March 1st Mr. Jaume BONET MOLL began a hunger strike in Palma de Mallorca in protest against the measures announced by the Government of the Balearic Islands (Spain) which would greatly restrict the effective compliance of international instruments adopted by the Government of Spain, such as the European Charter for Regional or Minority Languages, as regards the Catalan languages, which has been the language of these islands since they were conquered by the king Jaume I in the 13th century.

These measures include changing current legislation so as to retain only one of the two official languages (Spanish) as a requirement for regional civil service candidates. Knowing Catalan would become just a "merit" (see, for example, http://dbalears.cat/actualitat/balears/jaume-bonet-du-19-dies-de-vaga-de-fam-i-ha-perdut-uns-20-quilos-de-pes.html)

Mr. Bonet-Moll is a member of the board of Jubilats per Mallorca. Their website is http://jubilats.balearweb.net. At the time of writing Mr. Bonet's hunger strike is now in its 20th day, and it is reported that his heart condition is giving rise to some concern. Visiting hours have been restricted. There are filmed and written filmed interviews with him here: http://www.vilaweb.cat/noticia/3994799/20120315/jaume-bonet-vaga-fam-llengua-seria-fotut-deixar-morir-sense-dir-res.html and here: http://www.youtube.com/watch?v=1vrsK6LhlLE

Given that the reaction from government circles doesn’t exist, we fear that his plight is falling on deaf ears and his health will be in great danger unless someone acts as an intermediary.

We humbly but earnestly ask your Organisation to intervene.

Yours sincerely,

El gos cosmopolita i dos espècimens més_ és un llibre que gira al voltant de tres personatges i una pregunta. Els personatges són el filòsof Diògenes el Cínic, un holandès condemnat a navegar eternament i l'assassí de Trotski. La pregunta és: «¿què significa ser cosmopolita?». A partir d'aquests elements, el llibre proposa un viatge en el temps i en l'espai: de l'antiga Atenes democràtica a Ciutat de Mèxic, de la remota illa de Java a l'Alemanya del segle dinou, del cap de Bona
Esperança a la Unió Soviètica. I, amb les històries extravagants dels seus
protagonistes, desafia el lector a interrogar-se sobre la consistència i
els límits del seu món.

Dins d'aquest marc, el lector hi pot trobar el punk més antic de qui tenim constància (de fa 2.400 anys), vaixells tripulats per esquelets, un projecte per alliberar la Terra de l'òrbita solar que la té esclavitzada, les raons que fan d'Adam el més cosmopolita dels homes, una disquisició sobre el ressorgiment del misteri en la nostra societat tecnològica i un conte antiquíssim contra el primitivisme, entre altres coses

A mig camí entre l'assaig i la narrativa, El gos cosmopolita i dos espècimens més, és una ruta plena de revolts inesperats, per la qual ens guia una veu que parla des del present, des dels dilemes del nostre temps.

SOBRE L'AUTOR

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és traductor i filòleg clàssic. Ha traduït obres de Plató, Rilke, Papadiamandis, Goethe i Sloterdijk, entre altres. A més de treballar en el sector editorial, s'ha dedicat a estudiar sobretot les cultures grega i
alemanya i la història del pensament europeu. El gos cosmopolita i dos espècimens més és la seva primera incursió en el gènere de l'assaig literari.

A les llibreries el dijous 9 de febrer.

Bona lectura!

Del Diari d'uns anys de Montserrat Roig al Diari íntim de Rafael Tasis

Comencem l’any amb Diari íntim. Escrits autobiogràfics, de Rafael Tasis, el retrat de la construcció d’una de les personalitats literàries més importants i fascinants de Catalunya. Recollint textos dispersos, notes, apunts, articles, els professors Montserrat Bacardí i Francesc Foguet “reconstrueixen” un diari i una vida, d’excepcional interès literari i humà.

Rafael Tasis i Marca (Barcelona 1906 – París 1966) va desplegar una intensa i prolífica activitat literària com a periodista, crític, novel•lista, dramaturg i historiador.. De formació autodidacta, va començar a escriure a la revista infantil La Mainada i, com a articulista i crític literari, a les publicacions de preguerra de més prestigi (La Publicitat, Mirador o Revista de Catalunya). Es va donar a conèixer com a novel•lista amb Vint anys (1931). De retorn de l’exili parisenc el 1948, mentre s’afanyava la vida com a llibreter i impressor, col•laborà de manera assídua en les revistes de la diàspora i, des de fermes conviccions catalanistes, tocà moltes tecles en la resistència antifranquista. També va actuar sol•lícitament en diversos fronts literaris. En novel•la, publicà Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1956) i Tres (1962), i fou pioner en el gènere policíac amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral•lel (1960). Com a dramaturg, estrenà Un home entre herois (1956), Gulliver i els gegants (1952) i La maleta (1960). Altres àmbits en què va excel•lir foren la divulgació històrica, la traducció de la narrativa francesa i anglesa contemporània, la història i la crítica de la literatura i la història del periodisme. Dotat d’una ja mítica capacitat de treball, va concebre la literatura com un acte de servei al catalanisme polític i cultural. Diari íntim. Escrits autobiogràfics ho testimonia a bastament.

“Voldria contribuir a deixar una imatge real del que som –i ja sé que només resulta una imatge imperfecta del que jo sento i crec– i una imatge ideal del que podríem ésser. Voldria haver deixat, en l’evocació maldestra d’un passat gloriós i malastruc, la meva convicció d’un demà on tots puguem sentir-nos ciutadans d’una pàtria justa i lliure” (Rafael Tasis, “Discurs de gràcies”, 1966).

D’ell n’han dit:

“Novel•lista, comediògraf, crític, assagista, historiador, el caracteritza essencialment la vitalitat, l’ímpetu, la decisió, la bona fe absoluta, sense replecs, amb què es lliura a la seva obra [...] la seva manera de treballar és una conseqüència de la rapidesa de concebre, del foc que l’abranda i de la facilitat de passar del pensament a l’acció” (Domènec Guansé, Abans d’ara. Retrats literaris, 1966).
“Tenia vocació d'escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei” (Albert Manent, 1967)
" La figura de Tasis respon a la de l'intel•lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l'escriptor en acte de servei permanent” (Josep Faulí, 1996)

De Màrius Torres, Miquel Pairolí i Montserrat Roig, Bon Nadal

“Fa tres dies que està nevant, i fa un fred que pela. A veure si tindrem un Nadal amb tots els ets i uts. Un propi fins i tot ens ha anat a Cardó, on hi ha molt gui, per a decorar-ne la sala. Potser no saps què és el gui, perquè els barcelonins no coneixeu més que els quatre arbrets que creixen a ciutat. El gui és un arbust que porta molta sort la nit de Nadal. Se’n penja una branca al sostre i la noia que es posa sota no pot protestar si algú li fa un petó. Si vols venir, ja ho saps. Jo, per a poder besar millor, ja fa dies que m’he afaitat el bigoti. «Carta a Consol Gili» (18/XII/1939). Les coses tal com són. Màrius Torres


Lectura d’hivern.– Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo legint Pa i Raïm, de Pla. Fins ahir, diada de Nadal del 2008, va fer un temps assolellat de dia i fred de nit. Aquella mena de temps tan propi de l’hivern d’aquest país quan tot està en calma. Nits fredes, sota zero, amb uns cels estelats, profunds, o enterenyinats per la boira. Nits de glaçada, al pic del fred. Al matí, quan surt el sol, tot és blanc de gebre, els sembrats que treuen l’ull, la vegetació que resisteix als marges, els arbres que hivernen. Les basses estan cobertes d’un gruix de glaç. Però el sol, tot i alçar-se tard, llueix de bon matí, fon el gel i la gebrada, i a migdia escalfa, dominant i poderós, per bé que, si fa una mica de vent, vingui d’on vingui, sempre és fred, en aquest temps. Octubre. Miquel Pariolí



Per Nadal, cada ovella al seu corral.– Arreu d’Europa hi tinc amics escampats. A França, hi tinc la Neus Català, exdeportada al camp de Ravensbruck; en Joan de Diego, en Josep Escoda, en Bailina, l’Ester, en Jacint Cortès, en Casimir Climent, i altres que van passar pels camps de concentració de França, el 1939, i que van a anar a parar a Mauthausen. A Budapest, hi tinc la Lourdes i en Felipe, l’Angeleta, la Lucía i en Rafael Vidiella.

Són amics que m’agradaria de trobar-me a la Fira de Santa Llúcia, al Palau de la Música, davant d’un partit del Barça, passejant per la Rambla. M’agradaria, per exemple, celebrar aquest cap d’any amb en Rafael Vidiella —vuitanta-cinc anys, exconseller de la Generalitat— i destapar amb ell el xampany de l’amnistia; m’agradaria sentir com em diu: “Aquest any, Montserrat, espero que no seràs tan
pessimista!” Perquè el meu amic Vidiella té un optimisme que ha inquietat alguns, un optimisme que va començar el 1909 i que encara no se l’ha sabut espolsar del damunt. I és que en Vidiella és molt tossut.

Ja sé que no podré parlar mai més amb en Josep Carner, amb en Jordana, amb l’Obiols, amb en Trabal, amb en Pau Casals, amb en Miret Musté, amb en Pere Vives. Ja sé que no podré fer cap entrevista a en Picasso o a l’Ambrosi Carrion, o a en Machado o a en Maux Aub. Tot això, ves, ja ho tinc ben paït. Però amb altres encara hi som a temps, encara els podem encalçar. Que no sigui massa tard. Mundo Diario, 24.12.1975. Diari d’uns anys (1975-1981). Montserrat Roig

Surt a la venda DIARI D'UNS ANYS (1975-1981), de Montserrat Roig

Demà, dijous, 10 de novembre, vintè aniversari de la mort de Montserrat Roig, surt a la venda Diari d’uns anys (1975-1981).

Es tracta d’una selecció dels articles que, durant aquell període, Montserrat Roig va publicar, en català, a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Una crònica esplèndida de la transició i de la seva gent, “la generació dels fills forçats del franquisme”.

En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg: “Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d’assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record. […] Nosaltres som els néts del franquisme i als nostres pares els va tocar viure’l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d’aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent . […] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant.”

De Montserrat Roig n’han dit:

“Segurament ella és la primera escriptora (en sentit genèric) total que ha tingut la cultura catalana.” (Marta Pessarrodona)

“La maduresa del seu pensament i de la seva obra es basen en la seva preocupació sobre el manteniment de la memòria com a recuperació de la història de la humanitat i dels individus que la comprenen.” (Josep Maria Castellet)

“Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.” (Josep Maria Benet i Jornet)

“Escriure era, per a Montserrat Roig, la seva manera de viure i de lluitar.” (Pere Meroño)

Bona lectura.

Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili

Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili

Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”


"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)


A la venda el dijous 13 d'octubre.

UNES ALES CAP A ON, d'Anna Carreras: un cant a la vida, a l'amor i a la passió

“11 de novembre: Ja som traslladats a Vic des del vint-i-quatre d’octubre i ja sabem, just des d’ahir, que ets un nen i que et diràs Jan-Pol. No em calia que m’ho diguessin: jo ja sabia que eres un nen. Sempre he parlat de tu en masculí: no en tenia cap dubte. Sartre, Gaultier. Ètica i estètica, existència
i presència. Tothom ja cantusseja allò de: Sant Pol, quina hora és? Potser no és massa correcte que t’ho digui, però és el que volíem, que fossis un nen, tant en Pep com jo. El teu pare ho necessitava perquè el seu pare va morir quan ell tenia només vint mesos i vol fer allò que ell no ha pogut rebre ni conèixer mai.”


Després de l'èxit de Camisa de foc i Tot serà blanc, surt a la venda el nou llibre d'Anna Carreras, Unes ales cap a on.

El títol, homenatge a Roger Costa-Pau, amaga una història tràgica: la mort d'un fill a les poques hores de néixer. La mateixa imatge de coberta, feta per Manel Esclusa, representa una gota d'aigua que pren forma d'espermatozou veloç. Un text dur, arriscat, vital, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme per convertir-se en un cant d'amor, de vida i de passió.

“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig


Benvolguts/des,


“Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d’alzinar, de sureda, amb el matís d’algun roure, d’algun pi que clareja. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren, ara és això que en diuen una ruta verda. L’hora és bona per a l’exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de finals d’agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d’esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d’altres indrets, tard o d’hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n’hi ha senyals. Mentre s’espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan iguals l’un de l’altre, hagin de durar fins qui sap quan” (Octubre, de Miquel Pairolí)


Deia en Miquel Pairolí que la lectura és una de les formes de la felicitat. Provarem de ser-ho.

La tardor d'Acontravent té nom de dona.

A començaments de setembre, arribaran les CARTES D'INDEPENDÈNCIA A LA VORA D'UNA TASSA DE TE, de Isabel-Clara Simó i Patrícia Gabancho, una reivindicació del vell art d'escriure, on les dues escriptores tracten de la vida, de la seva condició de dona, de la literatura, de la política i del futur del país que tant estimen. Vicent Sanchis ha tingut l'amabilitat d'escriure'n el pròleg.

Cap a finals de setembre serà el torn d'Anna Carreras, una de les veus joves més potents de la literatura catalana, amb un text que parla de la vida i de la mort, UNES ALES CAP A ON, un dietari sobre el seu embaràs. Segons Antoni Vicens: “en el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada”.


I encara, a començaments de novembre, us podem avançar un llibre inèdit de Montserrat Roig, el recull dels seus articles dels anys 1975 a 1980, que ella mateixa va començar a aplegar sota el nom de DIARI D'UNS ANYS, que acaben per construir una crònica excepcional dels anys de la transició.

Esperem comptar amb el vostre interès.

Cordialment,

Quim Torra
www.acontravent.cat

Galàpet, nas de mocs! (Julià Guillamon sobre Llamp de Llamp de rellamp, a La Vanguardia)

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps, pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

Julià Guillamon
Cultures, La Vanguardia, 10.8.2011

La Barcelona fosca - Loquillo -El Periódico, 29 de juliol de 2011

La primera vegada que vaig veure la pellícula La Bandera (1935), de Julien Duvivier, protagonitzada pel meu admirat Jean Gabin, em vaig quedar sorprès per la imatges que oferia de Barcelona i, en particular, dels carrers on transcorre la primera part del film. Jean Gabin arriba a la ciutat després de cometre un terrible crim a París, deambula pels tuguris del Barri Xino, amb les seves bailaoras en top less , fins que finalment decideix allistar-se en el terç d’estrangers de la Legió.

A partir d’aquell moment, vaig buscar qualsevol informació sobre la Barcelona d’entreguerres, les empremtes de Carlos Gardel, la tradició anarcosindicalista, però sobretot m’interessava tot allò relacionat amb el món canalla i el submón de la ciutat.

Els baixos fons, la misèria l’emigració i la vida portuària, que ja llavors conformava aquesta Babel en què vivim. Per això celebro que l’editorial Acontravent publiqui l’obra dels que van fer la crònica diària d’aquesta Barcelona fosca de l’etapa d’entreguerres. Jaume Passarell ( Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots ), Domènec de Bellmunt ( La Barcelona pecadora ) i Francesc Madrid ( Sang a les Drassanes ) ens traslladen a una ciutat de bohèmia i vaga general, carteristes, xulos, meublés i cocaïna. La Barcelona de les Rambles on tot confluïa, Gretas i Marlenes, baralles de cantonada i ganivet a l’escot entre les putes autòctones i la competència francesa, els equivocats i els cabarets. Classes populars plenes d’emigració i pobresa, pistolers de la patronal i anarquistes de primera hora.

Al final, la vida durant la República i la guerra civil costarà l’exili a aquests periodistes de raça.

Una oportunitat per conèixer la història oculta de la ciutat de Barcelona, que ens demostra que en certes coses tampoc hem canviat tant, els signes propis d’aquesta ciutat, que uns creuen tan cosmopolita i que traspua port i barri per molt que els patricis s’entossudeixin a dissimular i rentar-li la cara de tant en tant, no deixarà més que mai de tenir el seu propi ADN.

Masonància ad hoc / Màrius Serra

Malsonància ad hoc
A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un consciènciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. La meva àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època “ser una paula” era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, perquè pau era sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?

La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius, com Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu).

Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de la correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), Pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), Terrorista (en aquells moments Eta encara no havia començat la cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o Xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: Arquitectes, Especialista o Vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults Bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (Escanyagossos, Menjamistos, Espantagarses) em quedo amb Llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles (Cavernícola arnat, Cataplasma encantat, Enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: Europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal per a Mourinho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 7 de juliol de 2011