Joan Granés: un autèntic diamant - Sam Abrams

Joan Granés, a la primera fila

Amb la publicació recentíssima de l’excel·lent dietari de Joan Granés
(Palafrugell, 1905-1928), “El mirall inhumà” l’editor Quim Torra d’A
Contra Vent ha decidit apujar el repte artístic i comercial publicant
un autor completament inèdit. Granés va morir de tuberculosi i
leucèmia abans de tenir l’oportunitat de divulgar res del seu
extraordinari dietari que ara surt a la llum per primera vegada, en
una edició a cura de Xavier Xargay i Caterina Martí, convenientment
encapçalada per un perfil biogràfic sobre l’autor.

No hem de pensar ni per un moment que es tracta d’una edició portada
a terme per raons d’humanitarisme o historicisme. Erraríem el tret
completament. “El mirall humà” és un text literari de primera
magnitud que, inexplicablment, ha romàs inèdit fins avui. És una
autèntica joia del memorialisme català i no els balbuços d’un pobre
noi que apuntava maneres. L’obra de Granés té un gran interés des
d’un punt de vista formal i temàtic.

Formalment, es tracta d’una obra que es debat entre el dietari, el
quadern i l’assaig. Del dietari té l’empremta profunda de
l’actualitat i la immediatesa, i el pes contundent de l’autoretrat
dramàticament precís i sincer. Del quadern o “cahier” té l’agilitat,
la versatilitat i la llibertat absoluta però controlada de moviments.
I de l’assaig té la profunditat del pensament ben articulat. Per una
altra banda, el text exhibeix una gran seguretat i destresa en l’ús de
la llengua. I també cal constatar que es permet certes piruetes com
ara canvis de punt de vista o interlocutors imaginaris per mirar de
contemplar la pròpia personalitat des d’altres angles.

Quant al contingut, cal dir que estem davant d’una obra breu però
substanciosa que només es pot qualificar d’ambiciosa, tant per la
quanitat de temes que toca, com per la profunditat del pensament. En
aquest sentit, com Carles Riba o Pere Coromines, Granés pertanyia a la
tendència conceptualitzadora de la literatura catalana als anys 20 del
segle passat. Malgrat la diversitat temàtica, “El mirall inhumà” gira
a l’entorn de diversos temes essencials que vertebren el conjunt del
text. La identitat humana, sempre construïnt-se i sempre escindida
entre l’home interior i exterior. El vitalisme humà, sempre animat
per una consciència constantment desvetllada. L’alteritat i la
relació amb la realitat de l’entorn i amb l’altre, sigui un amic o una
amant. El sentit i la funció de la voluntat, del desig i del
pensament, tres grans motors de la vida. El valor de la cultura i la
seva incidència real en la vida, a partir, sobretot, de lectures de
mestres estimulants com ara els pensadors grecs clàssics, Nietzsche,
Dostoievski o Válery.

Un autèntic diamant.

D. Sam Abrams / El Mundo

De nou, El Nadal que no vam tornar a casa

"Un llibre senzillament esplèndid. Et commou profundament" (Samb Abrams - Avui)

Qui ha dit que s'ha acabat la passió per la lectura?

A la venda el 25 de novembre. El lector obsedit, d'Ignasi Aragay, un dels grans periodistes culturals de Catalunya

Dos anys d'Acontravent! I ho celebrem amb Últimes notícies, d'Evelyn Waugh

Dos anys i vint-i-dos títols després, ho celebrem amb Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh: per primer cop es tradueix al català una de les més divertides novel·les de tots els temps



Sota l'advocació d'una dita popular catalana: “Navegar a contra vent, perill de la vida i gran turment”, començava fa dos anys la nostra petita aventura editorial. L'àcida intel·ligència de Just Cabot, l'humorisme perdut d'Àngel Ferran i la reivindicació catalanista de Josep Pla per part d'Enric Vila van ser els nostres tres primers llibres. Ens agradaria pensar que durant aquests mesos hem estat fidels a l'objectiu que vam marcar-nos: “Endinsar-se per les hemeroteques dels diaris i revistes catalanes (incloses les publicacions de l'exili) és obrir la porta d'una habitació que estava tancada en la millor llibreria de la ciutat”.

Després de molts anys, de massa anys, hem pogut tornar a llegir Domènec de Bellmunt, Carles Sindreu, Francesc Madrid o Jaume Passarell, alguns dels millors periodistes del país el treball dels quals restava soterrat. A la col·lecció “Abans d'ara”, hem inclòs també la correspondència entre Pau Casals i el doctor Trueta, un estudi sobre el periodisme franquista (“Fantasmones Rojos”) i la censura, i darrerament, hem tingut el goig de publicar la crònica política d'Albert Manent sobre el seu pas pel Departament de Cultura i les cròniques sobre el nazisme d'Augusto Assía. Però tots aquests títols tenen uns responsables, sense els quals res no hauria estat possible: Valenti Soler, Montserrat Lunati, Carme Arenas, Francesc Canosa, Gerard Bagué, Just Cortès, Jaume Clotet, Eulàlia Pérez Vallverdú, Javier Cercas o Xavier Xargay.

En paral·lel, convençuts que calia relligar aquesta tradició amb els autors d'avui, la col·lecció “Vela de Ganivet” ens ha ofert la possibilitat de publicar assaig, memòries i novel·les, en una aposta per una literatura de qualitat. A El nostre heroi Josep Pla d'Enric Vila, van seguir-lo treballs de Salvador Sostres, Abel Cutillas, Hèctor Bofill, Francesc Orteu, Josep Maria Pinto, Miquel Colomer i el darrer, fins ara, les fascinants Vides improbables de Ferran Sáez, al que en breu seguirà El lector obsedit, d'Ignasi Aragay.

Dues petites col·leccions s'hi han anat afegint. A “Cadaqués”, en Xevi Planas va publicar-hi un recull d'aforismes de Raimon, i tot just ara acaba de sortir el bellíssim dietari de Miquel Pairolí, Octubre. Finalment, a “Latitud Nord”, l'espai per a les traduccions dels grans clàssic d'humor, Don Camillo i Sí, ministre, en esplèndida traducció de Toni Aira, han estat les nostres propostes.

Seguim signant el que dèiem fa dos anys: “Estem disposats a assumir riscos. No acceptarem perdre la nostra independència. Comptem amb els nostres lectors per fer-ho possible. Només podrem arribar a port si els lectors ens volen fer confiança”. 2008-2010. Només dos anys, però quins dos anys! I més enllà de la nostra contribució a la desforestació de l'Amazones, ens agradaria pensar que aquest modest esforç per dibuixar un catàleg coherent hagi estat, en algun moment, del seu interès.

Volem celebrar-ho, sí senyor. I no se'ns ha ocorregut res millor que fer-ho amb la mítica novel·la Últimes notícies! (Scoop, en anglès), d'Evelyn Waugh, que encara no havia estat traduïda al català. En Ferran Ràfols Gesa s'ha encarregat de corregir aquest lamentable buit per a la nostra cultura. El Waugh més divertit i corrosiu, en la que és, segurament, la millor novel·la escrita mai sobre el món del periodisme.

SALT A LA FOSCOR, les cròniques sobre el nazisme d'Agusto Assía, traduïdes per Enric Vila

Un nou llibre d'Enric Vila, ara com a curador i traductor d'unes cròniques periodístiques sensaciones. Les "altres" cròniques des de Berlín, escrites per Agusto Assía els anys 1929-1933, i publicades a La Vanguardia. A la venda el dijous 14 d'octubre.

Joan Granés per Joan Ducròs

Tanco el llibre de Joan Granés, El mirall inhumà, publicat per Quim Torra, un editor arqueòleg que ha aconseguit fer-se un lloc en l’edició catalana exhumant textos interensantíssims dels anys 30 del segle XX. Just tancar-lo m’acaro amb la portada on es veu el jove Granés, nascut a Palafrugell, «amic» de Pla i mort als vint-i-dos anys d’edat. Barret, americana, camisa blanca i corbata vesteixen un nen. Un contrast amb la densitat que emana d’aquest dietari. No podria ser d’una altra manera quan s’inicia amb una cita de Nietzsche: «Ja n’hi ha prou d’avergonyir-se davant d’un mateix», que ens remet al títol, i que rebla una altra de Valéry: «Quin és el segell de la llibertat realitzada!». A La Publicitat aparegué una mena de necrològica del propi Valéry en què declarava el seu afecte per l’escriptor mort. En canvi, Pla no l’esmenta en cap moment de la seva obra ni en el gruix cartes que creuà amb Cruzet. Por?

L’arrencada del dietari és absolutament filosòfica i gira a l’entorn, bàsicament de tres mots: necessitat, voluntat i acció. Ben aviat, però, sortirà una de les columnes sobre les qual es basteix: la misantropia. La intimitat del diari li permet despullar-se: «La misantropia o reclusió en mi mateix —absència, car l’esperit és acte de mi mateix— prové d’aquesta manca d’energia que m’invita a la immobilitat més absoluta. […] El meu caràcter mancat d’energia, de seguretat, d’habitud i d’interès per l’exterior, s’absté; defuig l’esforç i tem la més petita lluita.». La malatia —tuberculosi, tifus i al final la grip que s’emportà Granés—, té un pes important en les línies que traça el jove autor: «…agonitzant en lluita desesperada amb la mort que avença lentament per tot el cos, pam a pam, com un rèptil que va glaçant la vida al seu pas.»; però en l’autoanàlisi al que se sotmet constantment en menysté la gravetat: «Un examen barroer ens havia fet creure que tots els mals venien de la malaltia, però ara ens adonem que abans d’ell ja existien tots i que la malatia no fou sinó una conseqüència d’ells i l’ambient propici per a desenvolupar-se plegats. La voluntat, l’egoisme, l’orgull, la sensualitat, eren morts abans que ella sorgís i potse mai havien existit.». Misantropia i malaltia (en consigna 46 mesos) són els motius que el porten a travessar el text amb llistes: «Contra aquest mal cal anar al llit a les onze i llevar-se a les vuit, sense sortir a la nit: això regularment. Esmorzar: 3 ous, vi i fruita. Berenar: 3 ous i fruita. Diari sopar el necessari.»

Aquest viure endogen de misantrop el porta a reflexionar i arriba a la conclusió que havia de sortir: «Aquest mals tenien, si més no, l’avantatge de reclamar tot plegats un únic remei: sortir! […] Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent vaig intentar crear el clown.». El clown —el viure endogen— havia de matar el misantrop. Debades. No sap ballar: «Quin bestiesa aquest viure ballant!» quan explica xistus o calemburs els companys del Club se’l miren amb desdeny. És impossible tenir dos jo, dos cervells en un com el senyor B., el protagonista de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. I Granés es pregunta: «Com podia imposar-me si m’havia renegat a mi mateix?».

Sexe: «Es pot dir que no he conegut l’amor sexual.». La masturbació és una contant en aquestes pàgines. Maldestre amb les relacions socials amb les dones cosa que el porta a la misogínia: «La conversa amb una dona ha d’ésser una roda de paraules colorades pel desig, per l’afecció, per l’admiració, etc. envers ella, qui ha de ser sempre el centre i objecte de la conversa; fora d’aquí, tolerable la comicitat i prou.». Granés és un negat per a la praxi social. En canvi no s’està de criticar Freud quan aquest argumenta que totes les manifestacions de l’energia animal provenen de la libido.

És un text redundant, obsessiu i repetitiu. I segurament no podia ser d’una altra manera. El mateix autor no s’està de dir-ho: «Em sembla que repeteixo les coses vegades i vegades…». Aquests papers delaten els fonaments intel·lectuals i vivencials d’un autor a qui li fou negada la possibilitat de bastir edificis més grans amb portalades i finestrals. El seu somni de ser escriptor queda segat per una mort prematura. Cal acontentar-se, doncs, amb aquest mirall tan humà.


Recent sortit del forn.

Joan Ducròs

La ignorància de la pròpia tradició, segons Josep Pla

2 anys d'Acontravent i 20 llibres. I ara, què?

"Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ingnorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerafons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertades poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33)