Arriben els dietaris complets de Guillem Simó!

En aquesta part del món (que Acontravent edita ara de forma íntegra) és un dels dietaris més importants de la literatura catalana moderna i contemporània. Aporta una nota d’originalitat que no té cap altre dietari del segle XX: l’autenticitat fins a les darreres conseqüències, una autenticitat que ha fet que el llibre fos titllat de «polèmic» per cert sector del públic lector quan es va publicar la primera edició el 2005.

Totes les tradicions literàries del món tenen obres mestres que posen a prova els lectors perquè ens interpel·len, ens incomoden i ens col·loquen contra les cordes de la vida, però sempre, si resistim l’embat i insistim en la lectura, ens acaben enriquint i transformant. Pensem, només per un moment, en El procés de Kafka, El cor de les tenebres de Conrad, Sota el volcà de Lowry, les memòries de Nadezhda Mandelstam, Viatge al fons de la nit de Céline, Meridià de sang de MacCarthy. En aquesta part del món és una d’aquestes obres, exigent, intensa, implacable, dura, rebel, magnífica, intel·ligent, enriquidora, bella i excel·lent.

D’En aquesta part del món la crítica ha dit:

«En aquesta part del món destaca per l’extraordinària creació psicològica del personatge de Simó». Julià Guillamón

«És un llibre clàssic: el que en tota època es llegirà perquè no s’atura de dir, de dir-se. Gràcies, Guillem!»  Biel Mesquida

«Guillem Simó va escriure un llibre imprescindible». Ponç Puigdevall

En nom d'Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría

Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la Vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans. Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l'espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l'esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d'oportunisme polític.

Què és del que ve a parlar la senyora Vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l'atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l'intent, gens equívoc, d'esquerdar l'escola catalana amb lallei W ert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d'aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrement, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tot. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre'ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

Quim Torra
Editor
www.acontravent.cat

La sardana d'Stravinsky

Una de les paraules que més m'agraden és “continuïtat”, tan vagament present a la nostra cultura. Apareixem i desapareixem amb una facilitat que fa por. Res no perdura. Tot se'n va avall en un moment o altre. El cap de setmana, rellegint Pla, vaig trobar-me la cita següent: "Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerefons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertaders poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33) Ja jo veuen, obsessionat i donant voltes a la idea de la nostra ignorància en la tradició i la història. Hi ha una anècdota força coneguda arran d'una de les visites que Stravinsky va fer a Barcelona (al llarg de la seva vida en va fer sis). Acabat un concert que va donar al Palau van portar-lo a l'Ateneu. Jeroni Moragas va descriure l'escena: “ A Barcelona ha trobat una cosa nova: la sardana (...) L'Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes (...] i el colós de la música queda encisat de la nostra música, dels nostres instruments. A través del monocle, el seu ull escrutava els moviments de la cobla; la seva oïda, per on havien passat tots els sons, escoltava atenta aquella sonoritat nova, i de tant en tant feia una exclamació de sorpresa; ho trobava esplèndid. Mirà els instruments i volgué saber-ne el perquè de cada cosa. Pep Ventura, amb el Per tu ploro i el Toc d'oració, el commovia per la senzillesa de la melodia, i el Serra amunt d'en Morera la trobà admirable. Després de sentir el Juny ha demanat: “Més Garreta!”, I'espontaneïtat d'aquesta sardana l'encisava, la seva tècnica el sorprenia. Ha entès perfectament el ritme de la sardana, la instrumentació de la cobla, i el sentit de la nostra dansa. Entre els elogis, ha dit la cosa millor: “Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes que les vull estudiar; envieu-me, també, unes quantes melodies populars; després, jo us enviaré una sardana meva.. I la llàstima és que -tot i que sembla que va fer-ne alguns esborranys fragmentaris- no arribés a realitzar el projecte anunciat en uns moments d'entusiasme i d'eufòria”. Més enllà de desesperar-nos perquè Stravinsky no escrivís la sardana, la màgia d'aquest fragment i d'aquesta anècdota és que davant la sovintejada actitud de menyspreu que alguns catalans tenen davant les seves pròpies tradicions, el músic més avantguardista i trencador del moment es rendia a la bellesa de la nostra dansa. Seria sarcàstic si no fos patètic. No hi ha escapatòria: continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites. 29.03.2012

La ruta de l'exili: "fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" - Diumenge 16 de febrer

Amics, El proper diumenge 16 de febrer farem la Ruta de l'Exili: "Fent el camí de l'exili, amb la família de Rovira i Virgili" en el que anirem resseguin el seu llibre: Els darrers dies de la Catalunya republicana, recentment reeditat per Acontravent. Sortirem a les 9h. en punt de Barcelona (a determinar), i anirem fins La Jonquera, on visitarem el Museu de l'Exili. Posteriorment, ens arribarem a El Pertús, on el seu cementiri hi ha la tomba d'Antoni Rovira i Virgili. Després dinarem i per la tarda visitarem l'Agullana i el Mas Parxers, que ens obre la porta per conèixer la casa que durant els darrers dies de gener i començaments de febrer, va convertir-se en la capital política i cultural de la Catalunya no ocupada. Tornarem al voltant de les 7 de la tarda a Barcelona. Durant tot el viatge, anirem explicant el camí de l'exili, complementant el narrat per Rovira amb l'aventura del Bibliobús -que es va encarregar de treure els intel.lectuals de Barcelona-, així com d'altres testimonis. Hem ajustat els preus, per tal que, si omplim les 50 places de l'autocar, ens surti a compte. Tocaria a 28€ per persona, tot inclòs. Sisplau, si us voleu apuntar, envieu un email a info@acontravent.cat. Inscripcions per rigurós ordre d'arribada. Fins a 50 (i tant de bo hi arribem,perquè sinó Acontravent entra en una nova crisi...) Una abraçada i esperem veure'ns el diumenge 16. Quim Torra www.acontravent.cat

L'assaig polític de l'any: CARTES IANQUIS, de Carles Boix (amb la col.laboració de Jordi Graupera i pròleg de Joan Oliver)

Cartes Ianquis Un passeig sense servituds per Catalunya i el món, és un llibre d’assaig polític amb el que el professor Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton, s’encara amb els reptes més crítics del nostre país en el tombant del segle XXI. I ho fa amb la intenció de resistir i combatre “el ressentiment d’aquells individus i cultures que han estat incapaços de fer un salt endavant i abraçar la modernitat; el totalitarisme de les utopies d’esquerra i de dreta; i la covardia de tots aquells que prefereixen contemporitzar a canvi de rebre el seu petit subsidi de part del patró públic o privat de torn.” Amb una prosa àgil, lúcida, neta i, sovint, irònica, Boix analitza economia i llibertat, Catalunya i Amèrica, amb una perspectiva radicalment lliure, documentada i solvent. Carles Boix va estudiar Dret i Història a la Universitat de Barcelona però viu des de fa més de vint-i-cinc anys als Estats Units, on va doctorar-se a la Universitat de Harvard. Professor de les Universitats d’Ohio, Chicago i, actualment, Princeton, una de les més prestigioses del món. Les seves recerques i els seus llibres, l’han convertit en un dels intel•lectuals i estudiosos de referència de l’economia política i anàlisis electorals del món. És membre de l’American Academy of Arts & Sciences, entitat fundada el 1790. “Els escrits d’en Carles Boix són una lliçó de navegació.” [Joan Oliver]

Celebrem els 200 anys de Dickens: un altre Pickwick és possible?

Chiapas a deshora: viatge a Chiapas a la recerca dels murals dels pobles indígenes

Un dia, a proposta d'un bon amic seu, en Savador Martí es va sumar a la iniciativa de fer un inventari de la pintura mural present en els territoris zapatistes. Aquesta tasca suposava fotografiar tots els murals que hi ha dispersos per les comunitats indígenes i que s’havien anat pintant durant els darrers tres lustres, primer com a mostres de suport d’artistes d’arreu a la rebel•lió zapatista, i després fruit de dinàmiques pròpies que els membres de les comunitats havien anat endegant per mostrar i afirmar la seva iconografia.

El muralisme zapatista té trets singulars que el fan molt interessant artísticament, ja que d’una banda recull part de la tradició clàssica del muralisme nacional-revolucionari mexicà dels anys vint i per altra banda també integra elements del cartellisme dels anys seixanta i setanta, del grafitti urbà de finals de segle XX i de l’estètica naïf.

Amb aquesta pretensió començava un viatge col·lectiu que duria en Salvador a alguna cosa més que un recorregut artístic bellíssim, el portaria a un compromís i una exigència.

Narrat en forma de dietari, amb totes les vicissituds que un viatge així suposa, el llibre conté moltes fotografies i dibuixos que es van anar prenent durant el viatge. Ple d'humor i honestedat, el llibre de Salvador Martí és més que un recorregut per Chiapas. El llibre és una reflexió sobre la realitat social, política i cultural d'Amèrica Llatina.

L'expedició que va realitzar el viatge, composada per quatre persones (en Rafel, en Lluïsot, en Xavier i en Salvador) només va necessitar d'una càmera fotogràfica amb el seu trípode, una cinta mètrica per mesurar els murals, un quadern i bolígrafs per dibuixar, una llibreta i un ordenador portàtil.


"El viatge no trepitja tant una geografia de l’esperança com de la resistència, de l’adversitat, de l’esforç quotidià i de la incertesa" Salvador Martí.

Salvador Martí i Puig és doctor en ciència política i especialista sobre l'Amèrica Llatina. Ha escrit llibres d'anàlisi, articles acadèmics i d'opinió sobre la realitat política llatinoamericana. Actualment és professor a la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB. "Chiapas a deshora" és el seu primer llibre de viatges