EDITANTACONTRAVENT

Del Diari d'uns anys de Montserrat Roig al Diari íntim de Rafael Tasis

2012-01-18T14:04:00.003+01:00

Comencem l’any amb Diari íntim. Escrits autobiogràfics, de Rafael Tasis, el retrat de la construcció d’una de les personalitats literàries més importants i fascinants de Catalunya. Recollint textos dispersos, notes, apunts, articles, els professors Montserrat Bacardí i Francesc Foguet “reconstrueixen” un diari i una vida, d’excepcional interès literari i humà.

Rafael Tasis i Marca (Barcelona 1906 – París 1966) va desplegar una intensa i prolífica activitat literària com a periodista, crític, novel•lista, dramaturg i historiador.. De formació autodidacta, va començar a escriure a la revista infantil La Mainada i, com a articulista i crític literari, a les publicacions de preguerra de més prestigi (La Publicitat, Mirador o Revista de Catalunya). Es va donar a conèixer com a novel•lista amb Vint anys (1931). De retorn de l’exili parisenc el 1948, mentre s’afanyava la vida com a llibreter i impressor, col•laborà de manera assídua en les revistes de la diàspora i, des de fermes conviccions catalanistes, tocà moltes tecles en la resistència antifranquista. També va actuar sol•lícitament en diversos fronts literaris. En novel•la, publicà Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1956) i Tres (1962), i fou pioner en el gènere policíac amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral•lel (1960). Com a dramaturg, estrenà Un home entre herois (1956), Gulliver i els gegants (1952) i La maleta (1960). Altres àmbits en què va excel•lir foren la divulgació històrica, la traducció de la narrativa francesa i anglesa contemporània, la història i la crítica de la literatura i la història del periodisme. Dotat d’una ja mítica capacitat de treball, va concebre la literatura com un acte de servei al catalanisme polític i cultural. Diari íntim. Escrits autobiogràfics ho testimonia a bastament.

“Voldria contribuir a deixar una imatge real del que som –i ja sé que només resulta una imatge imperfecta del que jo sento i crec– i una imatge ideal del que podríem ésser. Voldria haver deixat, en l’evocació maldestra d’un passat gloriós i malastruc, la meva convicció d’un demà on tots puguem sentir-nos ciutadans d’una pàtria justa i lliure” (Rafael Tasis, “Discurs de gràcies”, 1966).

D’ell n’han dit:

“Novel•lista, comediògraf, crític, assagista, historiador, el caracteritza essencialment la vitalitat, l’ímpetu, la decisió, la bona fe absoluta, sense replecs, amb què es lliura a la seva obra [...] la seva manera de treballar és una conseqüència de la rapidesa de concebre, del foc que l’abranda i de la facilitat de passar del pensament a l’acció” (Domènec Guansé, Abans d’ara. Retrats literaris, 1966).
“Tenia vocació d'escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei” (Albert Manent, 1967)
" La figura de Tasis respon a la de l'intel•lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l'escriptor en acte de servei permanent” (Josep Faulí, 1996)

De Màrius Torres, Miquel Pairolí i Montserrat Roig, Bon Nadal

2011-12-20T18:57:00.002+01:00

“Fa tres dies que està nevant, i fa un fred que pela. A veure si tindrem un Nadal amb tots els ets i uts. Un propi fins i tot ens ha anat a Cardó, on hi ha molt gui, per a decorar-ne la sala. Potser no saps què és el gui, perquè els barcelonins no coneixeu més que els quatre arbrets que creixen a ciutat. El gui és un arbust que porta molta sort la nit de Nadal. Se’n penja una branca al sostre i la noia que es posa sota no pot protestar si algú li fa un petó. Si vols venir, ja ho saps. Jo, per a poder besar millor, ja fa dies que m’he afaitat el bigoti. «Carta a Consol Gili» (18/XII/1939). Les coses tal com són. Màrius Torres

Lectura d’hivern.– Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo legint Pa i Raïm, de Pla. Fins ahir, diada de Nadal del 2008, va fer un temps assolellat de dia i fred de nit. Aquella mena de temps tan propi de l’hivern d’aquest país quan tot està en calma. Nits fredes, sota zero, amb uns cels estelats, profunds, o enterenyinats per la boira. Nits de glaçada, al pic del fred. Al matí, quan surt el sol, tot és blanc de gebre, els sembrats que treuen l’ull, la vegetació que resisteix als marges, els arbres que hivernen. Les basses estan cobertes d’un gruix de glaç. Però el sol, tot i alçar-se tard, llueix de bon matí, fon el gel i la gebrada, i a migdia escalfa, dominant i poderós, per bé que, si fa una mica de vent, vingui d’on vingui, sempre és fred, en aquest temps. Octubre. Miquel Pariolí

Per Nadal, cada ovella al seu corral.– Arreu d’Europa hi tinc amics escampats. A França, hi tinc la Neus Català, exdeportada al camp de Ravensbruck; en Joan de Diego, en Josep Escoda, en Bailina, l’Ester, en Jacint Cortès, en Casimir Climent, i altres que van passar pels camps de concentració de França, el 1939, i que van a anar a parar a Mauthausen. A Budapest, hi tinc la Lourdes i en Felipe, l’Angeleta, la Lucía i en Rafael Vidiella.

Són amics que m’agradaria de trobar-me a la Fira de Santa Llúcia, al Palau de la Música, davant d’un partit del Barça, passejant per la Rambla. M’agradaria, per exemple, celebrar aquest cap d’any amb en Rafael Vidiella —vuitanta-cinc anys, exconseller de la Generalitat— i destapar amb ell el xampany de l’amnistia; m’agradaria sentir com em diu: “Aquest any, Montserrat, espero que no seràs tan
pessimista!” Perquè el meu amic Vidiella té un optimisme que ha inquietat alguns, un optimisme que va començar el 1909 i que encara no se l’ha sabut espolsar del damunt. I és que en Vidiella és molt tossut.

Ja sé que no podré parlar mai més amb en Josep Carner, amb en Jordana, amb l’Obiols, amb en Trabal, amb en Pau Casals, amb en Miret Musté, amb en Pere Vives. Ja sé que no podré fer cap entrevista a en Picasso o a l’Ambrosi Carrion, o a en Machado o a en Maux Aub. Tot això, ves, ja ho tinc ben paït. Però amb altres encara hi som a temps, encara els podem encalçar. Que no sigui massa tard. Mundo Diario, 24.12.1975. Diari d’uns anys (1975-1981). Montserrat Roig

Surt a la venda DIARI D'UNS ANYS (1975-1981), de Montserrat Roig

2011-11-09T18:13:00.002+01:00

Demà, dijous, 10 de novembre, vintè aniversari de la mort de Montserrat Roig, surt a la venda Diari d’uns anys (1975-1981).

Es tracta d’una selecció dels articles que, durant aquell període, Montserrat Roig va publicar, en català, a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Una crònica esplèndida de la transició i de la seva gent, “la generació dels fills forçats del franquisme”.

En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg: “Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d’assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record. […] Nosaltres som els néts del franquisme i als nostres pares els va tocar viure’l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d’aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent . […] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant.”

De Montserrat Roig n’han dit:

“Segurament ella és la primera escriptora (en sentit genèric) total que ha tingut la cultura catalana.” (Marta Pessarrodona)

“La maduresa del seu pensament i de la seva obra es basen en la seva preocupació sobre el manteniment de la memòria com a recuperació de la història de la humanitat i dels individus que la comprenen.” (Josep Maria Castellet)

“Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.” (Josep Maria Benet i Jornet)

“Escriure era, per a Montserrat Roig, la seva manera de viure i de lluitar.” (Pere Meroño)

Bona lectura.

Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili

2011-10-26T23:13:00.003+02:00

Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

2011-10-20T16:01:00.001+02:00

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili

2011-10-09T20:04:00.003+02:00

Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”

"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)

A la venda el dijous 13 d'octubre.

UNES ALES CAP A ON, d'Anna Carreras: un cant a la vida, a l'amor i a la passió

2011-09-15T11:33:00.001+02:00

“11 de novembre: Ja som traslladats a Vic des del vint-i-quatre d’octubre i ja sabem, just des d’ahir, que ets un nen i que et diràs Jan-Pol. No em calia que m’ho diguessin: jo ja sabia que eres un nen. Sempre he parlat de tu en masculí: no en tenia cap dubte. Sartre, Gaultier. Ètica i estètica, existència
i presència. Tothom ja cantusseja allò de: Sant Pol, quina hora és? Potser no és massa correcte que t’ho digui, però és el que volíem, que fossis un nen, tant en Pep com jo. El teu pare ho necessitava perquè el seu pare va morir quan ell tenia només vint mesos i vol fer allò que ell no ha pogut rebre ni conèixer mai.”

Després de l'èxit de Camisa de foc i Tot serà blanc, surt a la venda el nou llibre d'Anna Carreras, Unes ales cap a on.

El títol, homenatge a Roger Costa-Pau, amaga una història tràgica: la mort d'un fill a les poques hores de néixer. La mateixa imatge de coberta, feta per Manel Esclusa, representa una gota d'aigua que pren forma d'espermatozou veloç. Un text dur, arriscat, vital, compulsiu, que esquiva la morbositat i el victimisme per convertir-se en un cant d'amor, de vida i de passió.

“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig

2011-08-31T13:53:00.002+02:00

La tardor d'Acontravent té nom de dona: Isabel-Clara Simó, Patrícia Gabancho, Anna Carreras i Montserrat Roig

Benvolguts/des,

“Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d’alzinar, de sureda, amb el matís d’algun roure, d’algun pi que clareja. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren, ara és això que en diuen una ruta verda. L’hora és bona per a l’exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de finals d’agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d’esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d’altres indrets, tard o d’hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n’hi ha senyals. Mentre s’espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan iguals l’un de l’altre, hagin de durar fins qui sap quan” (Octubre, de Miquel Pairolí)

Deia en Miquel Pairolí que la lectura és una de les formes de la felicitat. Provarem de ser-ho.

La tardor d'Acontravent té nom de dona.

A començaments de setembre, arribaran les CARTES D'INDEPENDÈNCIA A LA VORA D'UNA TASSA DE TE, de Isabel-Clara Simó i Patrícia Gabancho, una reivindicació del vell art d'escriure, on les dues escriptores tracten de la vida, de la seva condició de dona, de la literatura, de la política i del futur del país que tant estimen. Vicent Sanchis ha tingut l'amabilitat d'escriure'n el pròleg.

Cap a finals de setembre serà el torn d'Anna Carreras, una de les veus joves més potents de la literatura catalana, amb un text que parla de la vida i de la mort, UNES ALES CAP A ON, un dietari sobre el seu embaràs. Segons Antoni Vicens: “en el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada”.

I encara, a començaments de novembre, us podem avançar un llibre inèdit de Montserrat Roig, el recull dels seus articles dels anys 1975 a 1980, que ella mateixa va començar a aplegar sota el nom de DIARI D'UNS ANYS, que acaben per construir una crònica excepcional dels anys de la transició.

Esperem comptar amb el vostre interès.

Cordialment,

Quim Torra
www.acontravent.cat

Galàpet, nas de mocs! (Julià Guillamon sobre Llamp de Llamp de rellamp, a La Vanguardia)

2011-08-10T20:26:00.001+02:00

L'any 1962 un decret-llei del ministre d'Informació i Turisme va aixecar la prohibició de les traduccions al català i l'editorial Joventut va poder publicar el primer Tintín. Joaquim Ventalló (Terrassa 1899- Barcelona 1996) feia temps que anava al darrere de Marià Manent, director literari de Joventut perquè el volia traduir. Des del final de la guerra la llengua catalana havia quedat confinada a l'àmbit familiar, amb una tradició escrita amb poca presència en la vida quotidiana (per no dir gens). Tampoc no hi havia publicacions per a infants. Ventalló es va trobar amb la necessitat de crear un llenguatge que fos genuí i modern, que la gent l'entengués, però que no estès farcit de castellanismes, que tingués gràcia i que no quedés xaró, que fes justícia al text d’Hergé i que no fos un calc del francès. Un dels personatges, el capità Haddock, té una manera de parlar molt característica, amb renecs refistolats, que fan de contrapunt còmic als mots assenyats del jove periodista. Com s'han de traduir aquests renecs?

Per mirar de resoldre el problema Ventalló va començar a fer llistes de mots. Aquestes llistes constitueixen el cos central de Llam de llamp de rellamp de contrarellamp! un volumet molt divertit, amb pròleg d'Eulàlia Ventalló, un parell d'articles de Salvador Garcia-Arbós i August Rafanell sobre l'aportació lingüística de les traduccions de Tintín i una biografia escolar de Ventalló, no gaire ben escrita, de Pau Vinyes.

El català té una gran tradició de malnoms i renecs. Jo faig servir des de fa anys el llibre de Pasqual Tirach Alventosa Les surnoms catalans (2001) publicat per les edicions El Trabucaire. Alguns d'aquests malnoms no haurien pas fet mal paper en boca del capità Haddock: conill sec, cuclubita, cap de vedell, negús, petim petam, torra naps, pixa polit, matalassaire, degollat, Ràdio Andorra. La gràcia del català de Tintín es que es tracta d’una ficció lingüística que funciona igual que la llengua real. Amb paraules que conserven un deix arcaïtzant (afartapobres, desguingallats). De vegades vinculat a una combinació de sons molt expressiva (bonyarrut, dingolodangos). Alguns mots, fora de context, es tornen grotescos (baldufaire, espardenyot). D'altres vegades es juga amb l’escatologia (cagacalces, escurçatites). Hi ha combinacions de nom i adjectiu ben gràfiques amb aquell gust per la forma rebuscada del parlar popular (balena cansada, carabassots diplomàtics, concentrat de mala bèstia). Sovint es presenten en forma aglutinada, que encara fa més riure (despenjafigues, menjabròquils). La superposició de dues paraules de registres lingüístics diferents produeix un efecte còmic (ectoplasma miserable, europeu escarransit, paparra esgrogueïda). De vegades s’utilitzen termes científics que prenen l’aparença d’insults terribles (celtibèric, centrosimètric, holotúria). I es rebaixen les pretensions dels personatges amb una referència desmitificadora al món de la faràndula (caníbals de per riure amb plomes, equilibrista de fira, faquir amb títol, inques de sarsuela. També es fan servir paraules lligades a l'actualitat tecnològica, que són l'equivalent d'aquell Ràdio Andorra que Pasqual Tirach Alventosa va sentir a Sant Llorens de Cerdans (rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera).

Un dels triomfs del franquisme va ser fer creure els catalans que persistien a parlar català, que la llengua dels anys trenta havia quedat desfasada i que era irrecuperable. Ventalló amb les traduccions de Tintín, Rodoreda amb La plaça del diamant i, una mica més tard, la pedagoga Àngels Garriga, amb el llibre Estels publicat per Teide amb dibuixos de Cesc, van demostrar que hi podia haver una continuïtat. Per cert, jo era més d'Astèrix, també molt ben traduït per Víctor Mora.

Julià Guillamon
Cultures, La Vanguardia, 10.8.2011

La Barcelona fosca - Loquillo -El Periódico, 29 de juliol de 2011

2011-07-29T20:54:00.001+02:00

La primera vegada que vaig veure la pellícula La Bandera (1935), de Julien Duvivier, protagonitzada pel meu admirat Jean Gabin, em vaig quedar sorprès per la imatges que oferia de Barcelona i, en particular, dels carrers on transcorre la primera part del film. Jean Gabin arriba a la ciutat després de cometre un terrible crim a París, deambula pels tuguris del Barri Xino, amb les seves bailaoras en top less , fins que finalment decideix allistar-se en el terç d’estrangers de la Legió.

A partir d’aquell moment, vaig buscar qualsevol informació sobre la Barcelona d’entreguerres, les empremtes de Carlos Gardel, la tradició anarcosindicalista, però sobretot m’interessava tot allò relacionat amb el món canalla i el submón de la ciutat.

Els baixos fons, la misèria l’emigració i la vida portuària, que ja llavors conformava aquesta Babel en què vivim. Per això celebro que l’editorial Acontravent publiqui l’obra dels que van fer la crònica diària d’aquesta Barcelona fosca de l’etapa d’entreguerres. Jaume Passarell ( Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots ), Domènec de Bellmunt ( La Barcelona pecadora ) i Francesc Madrid ( Sang a les Drassanes ) ens traslladen a una ciutat de bohèmia i vaga general, carteristes, xulos, meublés i cocaïna. La Barcelona de les Rambles on tot confluïa, Gretas i Marlenes, baralles de cantonada i ganivet a l’escot entre les putes autòctones i la competència francesa, els equivocats i els cabarets. Classes populars plenes d’emigració i pobresa, pistolers de la patronal i anarquistes de primera hora.

Al final, la vida durant la República i la guerra civil costarà l’exili a aquests periodistes de raça.

Una oportunitat per conèixer la història oculta de la ciutat de Barcelona, que ens demostra que en certes coses tampoc hem canviat tant, els signes propis d’aquesta ciutat, que uns creuen tan cosmopolita i que traspua port i barri per molt que els patricis s’entossudeixin a dissimular i rentar-li la cara de tant en tant, no deixarà més que mai de tenir el seu propi ADN.

Masonància ad hoc / Màrius Serra

2011-07-08T11:32:00.001+02:00

Malsonància ad hoc
A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un consciènciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. La meva àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època “ser una paula” era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, perquè pau era sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?

La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius, com Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu).

Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de la correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), Pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), Terrorista (en aquells moments Eta encara no havia començat la cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o Xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: Arquitectes, Especialista o Vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults Bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (Escanyagossos, Menjamistos, Espantagarses) em quedo amb Llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles (Cavernícola arnat, Cataplasma encantat, Enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: Europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal per a Mourinho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 7 de juliol de 2011

INFORME DIAGONAL, o com aturar l'independentisme

2011-07-05T15:26:00.003+02:00

Any 2011. Un grup d'empresaris catalans i madrilenys -la Santa Aliança- encarrega un informe per aturar l'independentisme a Catalunya

L’increment de l’independentisme a Catalunya ha encès les alarmes a Madrid. Les enquestes i estudis —públics i no— registren un augment substancial i regular dels
partidaris d’una ruptura amb Espanya i de convertir Catalunya en un nou estat europeu.

En aquest context, un grup de persones rellevants de la societat catalana rep, des de Madrid, l’encàrrec d’escriure un informe per aturar i ensorrar l’independentisme.

Des de l’anonimat que els atorga una habitació a l’avinguda Diagonal de Barcelona, els redactors hauran d’avaluar els punts febles de l’independentisme i les estratègies per desactivar-lo. La consigna és clara: “Espanya no es pot permetre
una Catalunya independent”. També es mantindran en l’anonimat els sol·licitants del treball, que, des de les seves posicions d’influència, es comprometen a seguir fil per randa totes les recomanacions del grup que elabora el document.

Basat en dades reals i públiques, Informe Diagonal és un exercici de política ficció que vol analitzar l’evolució i l’actual situació de l’independentisme i, sobretot, descriure els reptes que aquest moviment haurà d’afrontar en els propers anys i
les dificultats que els partidaris de la unitat d’Espanya posaran a qualsevol procés d’autodeterminació. Inspirat en l’Informe Lugano de Susan George, aquest llibre també vol ser un punt de debat sobre els mecanismes de què disposa l’statu quo
per dificultar qualsevol procés democràtic contrari als seus interessos.

El comiat de Pairolí (article de Màrius Serra)

2011-06-29T00:05:00.001+02:00

El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punt i Avui amb un títol prou explícit (“Teló”), tanca una dècada de secció dominical intitulada “L'Escaire” i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: “A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust”. Un comiat discret, doncs, sense estridències ni gesticulacions, en sintonia amb un autor de llarg recorregut com Pairolí. Tan discret que demà farà un mes que va sortir publicat i la majoria dels seus lectors fidels no vam comprendre l'abast del seu comiat (en el meu cas, fa tot just quatre dies he sabut que no es tracta d'un comiat provisional). Tan discret que només va suscitar el comentari d'un lector a l'edició digital (Xavier Marcó Masferrer, de Santa Coloma de Farners), que em plau reproduir perquè expressa a la perfecció el que molts dels seus lectors sentim ara mateix: “Un plaer llegir-lo tots aquests anys, senyor Pairolí. Moltes gràcies per compartir amb els lectors la seva visió del món i per fer-ho sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Trobaré a faltar llegir el seu Escaire, un dels millors moments del dia".

Miquel Pairolí, fill de Quart, va debutar l'any 1990 amb un dietari (Paisatge amb flames) i la tardor passada en va publicar un altre de sensacional: Octubre (A Contravent, 2010). No es pot parlar de la literatura catalana del jo sense tenir en compte Pairolí. Entre aquests dos dietaris ha publicat quinze llibres que inclouen novel·la, teatre, articles i també assaigs sobre Josep Pla o Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La recepta de l'arròs amb què ha volgut abaixar el teló inclou quatre ingredients que també serveixen per valorar tota la seva obra: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d'estil. De fet, Pairolí escriu “una mica de voluntat d'estil” però es permet definir-ho d'una manera prou autoal·lusiva: “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. Escriure, ordre, ambició, claredat. Vet aquí quatre simples paraules que enclouen una visió del món que de vegades ha estat titllada de conservadora pels mateixos que no toleren l'exercici dels altres tres ingredients: sentit crític, reflexió i memòria. Pairolí també les defineix al seu article de comiat. Diu que “són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos”. El millor homenatge que es pot retre a un escriptor és llegir-lo. Fem-ho ara mateix amb Pairolí i fem que ho sàpiga. Fem-ho defugint la docilitat, encara que ateses les circumstàncies ens costi no ser emotius, però sobretot esforcem-nos per no ser oblidadissos. Mentre escric sento la veu de Pau Debon dels Antònia Font que canta un dels somnis de Joan Miquel Oliver a Lamparetes: "som a ses portes de l'infern per tu i tinc plans de futur".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de juny de 2011

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp, de Joaquim Ventalló

2011-06-20T15:46:00.002+02:00

Durant tots els anys que va traduir Tintín, Joaquim Ventalló va anar elaborant el seu particular “Diccionari” de renecs, tant amb els insults que incloïa a Tintín com d’altres que l’atreien per algun motiu i anava recopilant. Més de 800 paraules i expressions. És precisament aquesta tria personal de Ventalló el fet que li dóna, literàriament, rellevància. Uns va utilitzar-los; altres, no. Tanmateix, tots són una autèntica troballa d’enginy, d’intel·ligència i d’humor.

Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp no és cap recopilació sistemàtica de les imprecacions proferides pels personatges de Tintín, i sobretot del capità Hadock, és molt més que això. És un monument lingüístic de primer ordre i un espectacular treball filològic.

El llibre compta amb una introducció de la seva filla, Eulàlia Ventalló, i articles d'August Rafanell i Salvador Garcia-Arbós, així com un apunt biogràfic escrit per Pau Vinyes.

«Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. De tant en tant apareixia amb un llistat de paraules per tal que li confirmés que aquell era el llenguatge adequat i que no era ni carrincló ni massa erudit (…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l’equivalent català. El meu pare buscava alternatives per evitar fer una traducció literal (…) Va confeccionar uns glossaris on va recuperar paraules obsoletes o poc freqüents, i on va demostrar una gran capacitat inventiva a l’hora d’adaptar els renecs i insults”. (Eulàlia Ventalló)

“Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de ser insults. Són uns insults que no ha proferit mai ningú. Són pura literatura”. (August Rafanell)

“El més genial del senyor Ventalló és “nyèbits de catracòlics del mal rellamp”. Encara diria més, és el millor renec de tots els Tintín, en qualsevulla de les llengües que s'hagin parlat i quedin per parlar en tots els universos coneguts i en les galàxies desconegudes”. (Salvador Garcia-Arbós)

“Per a molts infants, les traduccions (de Tintín) d’en Quimet Ventalló van ser el primer pas cap a lectura en català”. (Pau Vinyes)

Mai la llengua catalana no ha arribat tan lluny en el noble, vell i subtil art de l’insult.

Novetat:: HISTÒRIA D'AMÈRICA, de Joan Garí

2011-06-08T16:59:00.001+02:00

Joan Garí escriu la crònica dels mesos que va viure a Amèrica quan tenia vint-i-cinc anys. La seva estratègia literària tempteja i conjumina el llibre de viatges, la novel•la, l’assaig, el reportatge de costums i el text memorialístic, partint de la idea que el gènere és a la literatura el que el vestuari a l’ésser humà: un embolcall útil però accessori, massa sotmès a la circumstància de les modes.

La lliçó d’aquest llibre és que a Amèrica cal anar a buscar alguna cosa que en realitat resideix al nostre interior. La fórmula secreta conté passatges imprescindibles de la Bíblia, petits i grans textos de Hawthorne, balenes blanques, versos aromàtics de Whitman i l’”ara etern” de Howard Nemerov, l’harmònica ventosa de Bob Dylan, el somriure de Marilyn, la dicció embarbussada de Marlon Brando, i un logaritme de John Ashberry. Tot això s’assembla molt a una novel•la, però encara s’assembla més a la vida. El lector decidirà, doncs, el que hi ha de realitat i el que hi ha de ficció en aquesta Història.

“Joan Garí converteix un país en un estat d’ànim” (Ferran Sáez)

Joan Garí (Borriana, 1965), és escriptor i periodista. Es va donar a conèixer amb el llibre La conversación mural (Premi Fundesco 1994), que abordava el fenomen del graffiti. En els darrers anys ha conreat diferents gèneres: la poesia (Poema d’amor en dos temps, Física dels límits), el dietari (Les hores fecundes, Senyals de fum) o la novel•la (On dormen les estrelles, La balena blanca). Com a conseqüència d’aquesta activitat ha rebut diferents premis comercials i de la crítica. Actualment fa d’assessor i dirigeix la col•lecció d’assaig Grans Idees per a l’editorial 3i4. Col•labora habitualment amb els periòdics Público i Ara i també fa crítica de llibres per al setmanari El Temps. Entre 1997 i 2008 va ser columnista del diari El País. El seu blog personal és www.oficidelector.blogspot.com.

Jordi Pujol i Agustí Bassols presenten HONORABLES. CARTES A LA PÀTRIA PERDUDA, de Quim Torra

2011-05-17T15:24:00.002+02:00

Tinc la sort de poder comptar amb el president Pujol i el conseller Bassols en la presentació del llibre HONORABLES. CARTES A LA PÀTRIA PERDUDA.

Es tracta d'un recull de vint retrats de vint personalitats catalanes: Manuel Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Pau Casals, Pau Romeva, Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Joan Coromines, Rafael Patxot, Josep Maria Trias Peitx, Josep Pla, Josep Trueta, Lluís Nicolau d'Olwer, Just Cabot, Enric Prat de la Riba, Antoni Rovira i Virgili, Josep Maria Folch i Torres, Amadeu Hurtado, Eugeni Xammar, Francesc Cambó i Francesc Macià. Una reivindicació del patriotisme d'una generació escapçada per la guerra.

Espero que poguem veure'ns el proper dimarts 24 de maig, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Auditori Blanquerna del carrer Valldonzella de Barcelona.

Abraçades

Quim Torra

Vida després de Sant Jordi: com seria la Solitud de Víctor Català el segle XXI?

2011-05-02T16:07:00.002+02:00

Imaginem-nos que el pastor de Solitud hagués escrit un diari i que poguéssim tenir una visió polièdrica del clàssic de Víctor Català. Escrita en forma de diari, Una altra Solitud, planteja aquesta possibilitat, traslladada, però, a principis del segle XXI. Un estudiós de l’obra d’Eugeni D’Ors viu aïllat en un xalet d’alta muntanya, per raons que el lector anirà descobrint. En una casa propera també hi passen l’hivern un biòleg i la seva companya, escultora. Una mica més amunt, hi viu el guarda del refugi, un personatge misteriós.

Entre la novel•la i l’assaig, Jaume Genís ens ofereix una lectura de Solitud matisada per una sèrie de reflexions sobre D’Ors, Maragall, Thomas Mann o Picasso. Un joc d’intertextualitat que es va desgranant a mesura que van passant els dies, amb una quotidianitat aparentment monòtona, només trencada per les excursions d’alta muntanya i les partides de cartes. Darrere aquest costumisme innocent, tanmateix, es va construint un llibre de llibres on l’únic paisatge real és la literatura.

A la venda la setmana vinent.

Per un Sant Jordi Acontravent: Josep Pla, Màrius Torres, Miquel Pairolí, Ferran Sáez, Ignasi Aragay, Augusto Assía i MOMSSEN i DAVID NIVEN

2011-04-13T11:50:00.004+02:00

Els aforismes de Josep Pla Oral i la 3a edició d'El nostre heroi Josep Pla, d'Enric Vila

La prosa de Màrius Torres a Les coses tal com són i l'avantguarda de Lluís Montanyà

El cinisme de l'advocat Momssen i la tendresa del David Niven del Poble Sec.

El dietari Octubre de Miquel Pairolí i les ondulants Vides improbables de Ferran Sáez

El nazisme del Salt a la foscor d'Augusto Assía i les lectures d'El lector obsedit d'Ignasi Aragay

L'humor anglès d'Últimes notícies, d'Evelyn Waugh i de Sí, ministre, un clàssic de tots els temps

I l'anàlisi de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo, a La porta de la gàbia

Molt Bon Sant Jordi.

Més informació: www.acontravent.cat

Josep Pla oral, un llibre amb 183 visions de Josep Pla sobre la vida, recollides per Josep Valls

2011-03-04T11:20:00.002+01:00

Josep Pla oral, un llibre amb 183 visions de Josep Pla sobre la vida, recollides per Josep Valls en les converses que hi va tenir, arriba aquesta setmana a les llibreries, editat per Acontravent a la col·lecció Cadaqués.

El dia de Sant Jordi es compliran 30 anys de la mort de Josep Pla. El prosista de Palafrugell continua convidant-nos a reflexionar des de les pàgines de Josep Pla oral, amb un esperit que sovint recorda el de Notes disperses i altres llibres seus redactats sota la influència dels moralistes francesos del segle XVIII. Josep Valls ha transcrit a Josep Pla oral 183 visions sobre la vida, la gent, ell mateix, la literatura, l’art, el menjar, el país, el viatge, la religió i la política que Josep Pla li va confiar al llarg dels nou últims anys de la seva vida. Entre el 1973 i el 1981, van compartir nombroses trobades al Motel Empordà de Figueres, on Josep Pla tenia reservada sempre la taula 26 del restaurant i on Josep Valls treballava d’administrador.

Les visions que Josep Pla va confessar a Josep Valls sobre les qüestions que li interessaven són d’una sorprenent actualitat. Qui les ha llegit percep que a estones sembla que constitueixin una mena de testament ideològic de caràcter premonitori.

«No sé pas si ens en sortirem. Abans em pensava que en aquest país tot estava per fer. Ara veig que no hi ha res a fer» o «Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l’ocasió de practicar això que a Madrid fan com aquell qui es menja un préssec» o «És colossal! En aquest país cada dia hi ha més gent que es queda sense feina, cada dia hi ha més morts a les carreteres, cada dia es mengen coses més dolentes, cada dia tothom s’entén menys. Però quan un pregunta com va tot, tothom contesta invariablement: "Anar fent!"», afirma Josep Pla en parlar de política.

També en tractar sobre la cuina sembla que Josep Pla endevina el futur: «Com més crisi hi ha, més menja la gent. S’estimen més anar a menjar als restaurants que no pas tenir diners al banc» o «Com més malament menja la gent als restaurants, més propina deixa. Per poder-ho explicar als veïns i als amics, a Barcelona i arreu» o «Tota aquella cuina d’abans s’acaba. No hi ha res a fer. En tenen la culpa els frigorífics, les llaunes i, en general, les màquines de la cuina moderna.»

Josep Pla oral permet descobrir quina imatge tenia l’escriptor de Palafrugell sobre ell mateix («Em diuen que sóc feixista. El que sóc és l’home que aquí va perdre més calés durant el franquisme, pels molts articles meus que van anar directament al cove»), sobre l’amor («Això que en diuen amor pot convertir una pastoreta en una reina. Però un cop evaporat l’encant sensual, que és passatger per ell mateix, el rei engegarà la pastoreta a fer punyetes»), sobre la felicitat («Si vostè està interessat en les coses hiperbòliques, tracti de ser feliç. Si és més enraonat, tracti de viure, que ja és prou difícil») i altres temes.

Josep Valls va néixer a Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) el 1944. És patró de la Fundació Josep Pla. Ha publicat tres llibres en què evoca la seva amistat amb Josep Pla. Narrador, assagista i biògraf, és autor de nombroses obres, entre les quals sobresurten La ciutat del lliri roig (2006) i Nus i crus o la vida perdurable (2007).

Les dues primeres presentacions de Josep Pla oral seran el dilluns 21 de març a Girona, a la Llibreria 22, i el divendres 8 d’abril a Palafrugell, a la Fundació Josep Pla.

3 de març del 2011.

Les coses tal com són, de Màrius Torres

2011-01-26T17:07:00.001+01:00

“El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són” (carta de Màrius Torres a la seva família, 2/7/1941)

Com a final de l'any Màrius Torres, Acontravent publica, a cura dels professors Jordi Julià i Pere Ballart, la prosa de Màrius Torres. A través d'una recerca en les seves cartes, dietaris i articles, apareix un Torres nou, un intel·lectual formidable, un home apassionat. El volum l'integra més de mig miler de fragments escollits entre tota la seva prosa.

L'objectiu, per Julià i Ballart, ha estat: “Oferir-ne una imatge clara, rica i acabada, que superi d’una vegada els tòpics que han fet del poeta de Lleida un creador digne només de compassió a causa de la tragèdia que va estroncar en plena joventut la seva trajectòria vital, i només valorat per la malaurada fi d’una carrera que s’augurava esplèndida, haurà estat l’objectiu primordial dels qui hem compilat aquest volum (...) El seu pensament, vast i complex, integrat per un conjunt d’idees morals, polítiques, estètiques i literàries, constitueix un llegat d’una peça, massa valuós per romandre indefinidament disseminat per cartes, dietaris i papers dispersos”.

Ara fa uns dies visitàvem Víctor Torres, amb motiu del seu 96è aniversari. Amb el cap clar i els ulls brillants ens comentava que era ara quan començava a entendre qui havia estat el seu germà. Amb Les coses tal com són, confiem també a ajudar a fer-lo més proper a tothom.

Més informació:
http://www.acontravent.cat/llibre.php?id=3

Quim Torra

Comencem!: Defensa de l'avantguardisme, de Lluís Montanyà

2011-01-10T16:40:00.001+01:00

Personatge escàpol, protagonista fugisser d’una fantàstica aventura de renovació cultural, Lluís Montanyà ha passat de puntetes a la història com un dels signants, juntament amb Sebastià Gasch i Salvador Dalí, del document més important de l’avantguarda catalana: el Manifest groc (1928). Era ell aleshores no solament un dels millors amics del crític d’art i de l’épatant pintor, sinó company de redacció a la revista sitgetana L’Amic de les Arts, en la qual tenia al seu càrrec la secció de la crítica literària. Des d’aquí Montanyà parlà de les noves tendències creadores dintre i fora de Catalunya, defensà les més recents formes d’expressió artística, i en definitiva va esdevenir un ferm valedor de l’avantguarda i la modernitat.

La seva producció crítica es concentra en els anys vint i trenta del segle passat, i es troba dispersa en les publicacions més importants de l’època. Membre de la Institució de les Lletres Catalanes, compromès amb la sort de la República, marxà a l'exili, on acabaria guanyant-se la vida de traductor d'organismes internacionals. No va tornar mai a Catalunya.

Defensa de l'avantguardisme, a cura del professor Joan Herrero, de la Universitat de Colorado, que surt a la venda aquesta setmana, recull una gran part de la seva tasca crítica i assagista, la majoria no recollida en llibre fins ara.

Joan Granés: un autèntic diamant - Sam Abrams

2010-12-07T21:20:00.002+01:00

Joan Granés, a la primera fila

Amb la publicació recentíssima de l’excel·lent dietari de Joan Granés
(Palafrugell, 1905-1928), “El mirall inhumà” l’editor Quim Torra d’A
Contra Vent ha decidit apujar el repte artístic i comercial publicant
un autor completament inèdit. Granés va morir de tuberculosi i
leucèmia abans de tenir l’oportunitat de divulgar res del seu
extraordinari dietari que ara surt a la llum per primera vegada, en
una edició a cura de Xavier Xargay i Caterina Martí, convenientment
encapçalada per un perfil biogràfic sobre l’autor.

No hem de pensar ni per un moment que es tracta d’una edició portada
a terme per raons d’humanitarisme o historicisme. Erraríem el tret
completament. “El mirall humà” és un text literari de primera
magnitud que, inexplicablment, ha romàs inèdit fins avui. És una
autèntica joia del memorialisme català i no els balbuços d’un pobre
noi que apuntava maneres. L’obra de Granés té un gran interés des
d’un punt de vista formal i temàtic.

Formalment, es tracta d’una obra que es debat entre el dietari, el
quadern i l’assaig. Del dietari té l’empremta profunda de
l’actualitat i la immediatesa, i el pes contundent de l’autoretrat
dramàticament precís i sincer. Del quadern o “cahier” té l’agilitat,
la versatilitat i la llibertat absoluta però controlada de moviments.
I de l’assaig té la profunditat del pensament ben articulat. Per una
altra banda, el text exhibeix una gran seguretat i destresa en l’ús de
la llengua. I també cal constatar que es permet certes piruetes com
ara canvis de punt de vista o interlocutors imaginaris per mirar de
contemplar la pròpia personalitat des d’altres angles.

Quant al contingut, cal dir que estem davant d’una obra breu però
substanciosa que només es pot qualificar d’ambiciosa, tant per la
quanitat de temes que toca, com per la profunditat del pensament. En
aquest sentit, com Carles Riba o Pere Coromines, Granés pertanyia a la
tendència conceptualitzadora de la literatura catalana als anys 20 del
segle passat. Malgrat la diversitat temàtica, “El mirall inhumà” gira
a l’entorn de diversos temes essencials que vertebren el conjunt del
text. La identitat humana, sempre construïnt-se i sempre escindida
entre l’home interior i exterior. El vitalisme humà, sempre animat
per una consciència constantment desvetllada. L’alteritat i la
relació amb la realitat de l’entorn i amb l’altre, sigui un amic o una
amant. El sentit i la funció de la voluntat, del desig i del
pensament, tres grans motors de la vida. El valor de la cultura i la
seva incidència real en la vida, a partir, sobretot, de lectures de
mestres estimulants com ara els pensadors grecs clàssics, Nietzsche,
Dostoievski o Válery.

Un autèntic diamant.

D. Sam Abrams / El Mundo

De nou, El Nadal que no vam tornar a casa

2010-12-01T23:43:00.002+01:00

"Un llibre senzillament esplèndid. Et commou profundament" (Samb Abrams - Avui)

Qui ha dit que s'ha acabat la passió per la lectura?

2010-11-18T11:51:00.002+01:00

A la venda el 25 de novembre. El lector obsedit, d'Ignasi Aragay, un dels grans periodistes culturals de Catalunya

Dos anys d'Acontravent! I ho celebrem amb Últimes notícies, d'Evelyn Waugh

2010-10-25T11:41:00.002+02:00

Dos anys i vint-i-dos títols després, ho celebrem amb Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh: per primer cop es tradueix al català una de les més divertides novel·les de tots els temps

Sota l'advocació d'una dita popular catalana: “Navegar a contra vent, perill de la vida i gran turment”, començava fa dos anys la nostra petita aventura editorial. L'àcida intel·ligència de Just Cabot, l'humorisme perdut d'Àngel Ferran i la reivindicació catalanista de Josep Pla per part d'Enric Vila van ser els nostres tres primers llibres. Ens agradaria pensar que durant aquests mesos hem estat fidels a l'objectiu que vam marcar-nos: “Endinsar-se per les hemeroteques dels diaris i revistes catalanes (incloses les publicacions de l'exili) és obrir la porta d'una habitació que estava tancada en la millor llibreria de la ciutat”.

Després de molts anys, de massa anys, hem pogut tornar a llegir Domènec de Bellmunt, Carles Sindreu, Francesc Madrid o Jaume Passarell, alguns dels millors periodistes del país el treball dels quals restava soterrat. A la col·lecció “Abans d'ara”, hem inclòs també la correspondència entre Pau Casals i el doctor Trueta, un estudi sobre el periodisme franquista (“Fantasmones Rojos”) i la censura, i darrerament, hem tingut el goig de publicar la crònica política d'Albert Manent sobre el seu pas pel Departament de Cultura i les cròniques sobre el nazisme d'Augusto Assía. Però tots aquests títols tenen uns responsables, sense els quals res no hauria estat possible: Valenti Soler, Montserrat Lunati, Carme Arenas, Francesc Canosa, Gerard Bagué, Just Cortès, Jaume Clotet, Eulàlia Pérez Vallverdú, Javier Cercas o Xavier Xargay.

En paral·lel, convençuts que calia relligar aquesta tradició amb els autors d'avui, la col·lecció “Vela de Ganivet” ens ha ofert la possibilitat de publicar assaig, memòries i novel·les, en una aposta per una literatura de qualitat. A El nostre heroi Josep Pla d'Enric Vila, van seguir-lo treballs de Salvador Sostres, Abel Cutillas, Hèctor Bofill, Francesc Orteu, Josep Maria Pinto, Miquel Colomer i el darrer, fins ara, les fascinants Vides improbables de Ferran Sáez, al que en breu seguirà El lector obsedit, d'Ignasi Aragay.

Dues petites col·leccions s'hi han anat afegint. A “Cadaqués”, en Xevi Planas va publicar-hi un recull d'aforismes de Raimon, i tot just ara acaba de sortir el bellíssim dietari de Miquel Pairolí, Octubre. Finalment, a “Latitud Nord”, l'espai per a les traduccions dels grans clàssic d'humor, Don Camillo i Sí, ministre, en esplèndida traducció de Toni Aira, han estat les nostres propostes.

Seguim signant el que dèiem fa dos anys: “Estem disposats a assumir riscos. No acceptarem perdre la nostra independència. Comptem amb els nostres lectors per fer-ho possible. Només podrem arribar a port si els lectors ens volen fer confiança”. 2008-2010. Només dos anys, però quins dos anys! I més enllà de la nostra contribució a la desforestació de l'Amazones, ens agradaria pensar que aquest modest esforç per dibuixar un catàleg coherent hagi estat, en algun moment, del seu interès.

Volem celebrar-ho, sí senyor. I no se'ns ha ocorregut res millor que fer-ho amb la mítica novel·la Últimes notícies! (Scoop, en anglès), d'Evelyn Waugh, que encara no havia estat traduïda al català. En Ferran Ràfols Gesa s'ha encarregat de corregir aquest lamentable buit per a la nostra cultura. El Waugh més divertit i corrosiu, en la que és, segurament, la millor novel·la escrita mai sobre el món del periodisme.

SALT A LA FOSCOR, les cròniques sobre el nazisme d'Agusto Assía, traduïdes per Enric Vila

2010-10-08T15:13:00.002+02:00

Un nou llibre d'Enric Vila, ara com a curador i traductor d'unes cròniques periodístiques sensaciones. Les "altres" cròniques des de Berlín, escrites per Agusto Assía els anys 1929-1933, i publicades a La Vanguardia. A la venda el dijous 14 d'octubre.

Joan Granés per Joan Ducròs

2010-10-03T21:29:00.002+02:00

Tanco el llibre de Joan Granés, El mirall inhumà, publicat per Quim Torra, un editor arqueòleg que ha aconseguit fer-se un lloc en l’edició catalana exhumant textos interensantíssims dels anys 30 del segle XX. Just tancar-lo m’acaro amb la portada on es veu el jove Granés, nascut a Palafrugell, «amic» de Pla i mort als vint-i-dos anys d’edat. Barret, americana, camisa blanca i corbata vesteixen un nen. Un contrast amb la densitat que emana d’aquest dietari. No podria ser d’una altra manera quan s’inicia amb una cita de Nietzsche: «Ja n’hi ha prou d’avergonyir-se davant d’un mateix», que ens remet al títol, i que rebla una altra de Valéry: «Quin és el segell de la llibertat realitzada!». A La Publicitat aparegué una mena de necrològica del propi Valéry en què declarava el seu afecte per l’escriptor mort. En canvi, Pla no l’esmenta en cap moment de la seva obra ni en el gruix cartes que creuà amb Cruzet. Por?

L’arrencada del dietari és absolutament filosòfica i gira a l’entorn, bàsicament de tres mots: necessitat, voluntat i acció. Ben aviat, però, sortirà una de les columnes sobre les qual es basteix: la misantropia. La intimitat del diari li permet despullar-se: «La misantropia o reclusió en mi mateix —absència, car l’esperit és acte de mi mateix— prové d’aquesta manca d’energia que m’invita a la immobilitat més absoluta. […] El meu caràcter mancat d’energia, de seguretat, d’habitud i d’interès per l’exterior, s’absté; defuig l’esforç i tem la més petita lluita.». La malatia —tuberculosi, tifus i al final la grip que s’emportà Granés—, té un pes important en les línies que traça el jove autor: «…agonitzant en lluita desesperada amb la mort que avença lentament per tot el cos, pam a pam, com un rèptil que va glaçant la vida al seu pas.»; però en l’autoanàlisi al que se sotmet constantment en menysté la gravetat: «Un examen barroer ens havia fet creure que tots els mals venien de la malaltia, però ara ens adonem que abans d’ell ja existien tots i que la malatia no fou sinó una conseqüència d’ells i l’ambient propici per a desenvolupar-se plegats. La voluntat, l’egoisme, l’orgull, la sensualitat, eren morts abans que ella sorgís i potse mai havien existit.». Misantropia i malaltia (en consigna 46 mesos) són els motius que el porten a travessar el text amb llistes: «Contra aquest mal cal anar al llit a les onze i llevar-se a les vuit, sense sortir a la nit: això regularment. Esmorzar: 3 ous, vi i fruita. Berenar: 3 ous i fruita. Diari sopar el necessari.»

Aquest viure endogen de misantrop el porta a reflexionar i arriba a la conclusió que havia de sortir: «Aquest mals tenien, si més no, l’avantatge de reclamar tot plegats un únic remei: sortir! […] Contra el misantrop, que era el pitjor enemic vistent vaig intentar crear el clown.». El clown —el viure endogen— havia de matar el misantrop. Debades. No sap ballar: «Quin bestiesa aquest viure ballant!» quan explica xistus o calemburs els companys del Club se’l miren amb desdeny. És impossible tenir dos jo, dos cervells en un com el senyor B., el protagonista de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. I Granés es pregunta: «Com podia imposar-me si m’havia renegat a mi mateix?».

Sexe: «Es pot dir que no he conegut l’amor sexual.». La masturbació és una contant en aquestes pàgines. Maldestre amb les relacions socials amb les dones cosa que el porta a la misogínia: «La conversa amb una dona ha d’ésser una roda de paraules colorades pel desig, per l’afecció, per l’admiració, etc. envers ella, qui ha de ser sempre el centre i objecte de la conversa; fora d’aquí, tolerable la comicitat i prou.». Granés és un negat per a la praxi social. En canvi no s’està de criticar Freud quan aquest argumenta que totes les manifestacions de l’energia animal provenen de la libido.

És un text redundant, obsessiu i repetitiu. I segurament no podia ser d’una altra manera. El mateix autor no s’està de dir-ho: «Em sembla que repeteixo les coses vegades i vegades…». Aquests papers delaten els fonaments intel·lectuals i vivencials d’un autor a qui li fou negada la possibilitat de bastir edificis més grans amb portalades i finestrals. El seu somni de ser escriptor queda segat per una mort prematura. Cal acontentar-se, doncs, amb aquest mirall tan humà.

Recent sortit del forn.

Joan Ducròs

La ignorància de la pròpia tradició, segons Josep Pla

2010-09-17T11:04:00.001+02:00

2 anys d'Acontravent i 20 llibres. I ara, què?

"Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s'han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l'àrea d'arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l'esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l'afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ingnorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerafons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertades poetes nacionals eren Cornielle i Racine" (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33)

VIDES IMPROBABLES, de Ferran Sáez, una història molt especial dels heterodoxos catalans

2010-08-30T11:55:00.002+02:00

A la vora -o potser darrere- de la història oficial de la cultura catalana, plena de noms il·lustres i llibres importants, n'existeix una altra de més modesta i desdibuixada, però potser més interessant que la primera. És la història dels marges: la de la veu remota, bigarrada i enigmàtica de personatges que no van tenir sort amb la posteritat. Són els nostres heterodoxos, els nostres inclassificables, els nostres rars. La seva existència la imaginem evanescent, gairebé dubtosa; i la seva producció ens sembla sovint exigua i discutible, però també fascinadora. Es tracta de vides improbables, deliciosament ondulants. El segle XIX, per exemple, va produir l'estrambòtica literatura necròfila de Celestí Barallat, i el XX, l'argumentació assenyadament delirant de Francesc Pujols. Però, i abans? Quins van ser els nostres primers heterodoxos?

A punt, TOT EL QUE TINC, de Miquel Colomer

2010-06-17T11:55:00.001+02:00

Comencen a prendre forma les últimes novetats abans de l´estiu: La bohèmia d´en Passarell

2010-06-10T18:58:00.002+02:00

El 3 de juny presentem COMBRAY, DE LLUNY

2010-05-29T21:09:00.003+02:00

Bernat Dedéu, Marcel Riera i Josep Maria Pinto

Més de 1.130 amics de COMBRAY, DE LLUNY al facebook!

2010-05-29T21:08:00.001+02:00

Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), d´Albert Mament

2010-05-25T18:07:00.002+02:00

Dijous surt a la venda el darrer llibre d´Albert Manent, "Crònica política del
Departament de Cultura (1980-1988)".

Amb el seu estil àgil i amè, Manent, des de la seva privilegiada condició de Director General, s´enfronta a vuit anys apassionants en el projecte de reconstrucció nacional. Sense defugir cap tema, dóna el seu punt de vista sobre els Consellers que va tenir, les relacions Cahner/Pujol, les campanyes neolerrouxistes, les "Casas regionales" i la Feria de Abril, l´oposició ideologitzada, el "pacte
Cultural", el 23F, etc.

Un llibre de referència per entendre la Catalunya contemporània.

El presenterem el proper dia 7 de juny, a Òmnim Cultural. Tant de bo ens hi veiem.

Dijous arriba COMBRAY, DE LLUNY, un passeig literari de la mà de Proust, Pla, Mann, Borges i Nabòkov

2010-05-17T12:02:00.002+02:00

Josep Maria Pinto, l´aclamat traductor de Proust al català, s´estrena en la narrativa amb COMBRAY, DE LLUNY, un quadern de lectura i escriptura.

Tres clàssics (Evelyn Waugh, Albert Manent i Jaume Passarell) i dues estrenes literàries (Josep Maria Pinto i Miquel Colomer)

2010-05-06T16:23:00.001+02:00

Acontravent us planteja una aposta decididament literària abans de l’estiu, combinant clàssics i nous autors.

Maig:

Combray, de lluny, de Josep Maria Pinto, és l’estrena narrativa del traductor català de Proust. Un llibre a mig camí d’un “quadern d’escriptura” i d’un assaig literari. Un passeig de la mà de Nabòkov, Borges, Mann, Pla i, per descomptat, Proust.

Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), d’Albert Manent. De manera planera i “mengívola”, Manent, a la ratlla dels 80 anys, ofereix un relat amè, àgil i divertit de com es (re) construeix la cultura en un país que desperta a la democràcia. Un document clau per entendre la Catalunya contemporània i alguns dels seus principals protagonistes.

Juny:

Últimes notícies! d´Evelyn Waugh. Considerada com la més divertida novel•la sobre periodistes escrita mai, “Scoop” manté la mateixa dosi de sarcasme i ironia que han fet que generacions rere generacions la segueixin considerant un dels cims de l’humor anglès. Es tradueix per primer cop al català a la col•lecció Latitud Nord, després de l’èxit de Sí, ministre.

Tot el que tinc, de Miquel Colomer. En la línia del dietari de Guillem Simó, Colomer, autocrític amb ell mateix i amb els altres, reuneix els seus pensaments sobre el món de la cultura, de l’art, de l’escriptura, la política i de la lectura.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, de Jaume Passarell. Un clàssic del periodisme català que torna amb alguns dels seus millors escrits publicats a Mirador i a La Publicitat: qui coneixia millor que Passarell el món dels cabarets i la bohèmia barcelonina?

Confiem que aquests títols puguin ser del vostre interès. Estem, com sempre, a la vostra disposició.

Ben atentament,

Quim Torra
www.acontravent.cat

Hi ha vida després de Sant Jordi?

2010-04-27T13:56:00.002+02:00

Resposta:

Xammar i Cabot busquen acontraventistes!

2010-04-15T21:42:00.000+02:00

Explosiu Bofill / Sam Abrams / Avui

2010-04-09T10:00:00.001+02:00

http://multimedia.avui.cat/pdf/10/0401/100401sup_a005.pdf

Los censores de Franco / Oriol Pi de Cabanyes / la Vanguardia

2010-04-07T22:32:00.000+02:00

En 1939 comenzó el proceso de destrucción del público lector en lengua catalana", sentenciaba en su insuperado estudio sobre la censura y la edición Maria-Josepa Gallofré. Que la censura supuso un freno para la consolidación de un público lector a la vez que "un factor constante y determinante en el desarrollo de la literatura catalana", como dijo en otra obra la doctora Van den Hout, lo vienen a corroborar ahora Jaume Clotet y Quim Torra en un libro que recoge más de 150 informes de censura y que han titulado con ironía Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

¿Quiénes fueron los oscuros redactores de aquellos informes autorizadores o denegadores de tal o cual libro? Llegaron a ser algunas decenas, hasta 1975, pero las investigaciones seguidas en el archivo de Alcalá de Henares permiten identificar sóloa unos cuantos: el reusense Román Perpiñá, el poeta Sebastià Sánchez-Juan, el también versificador y crítico de arte Francisco Galí Duffour, Juan J. Permanyer, Pedro Rocamora, J. Úbeda, el padre Miguel Oromí, Félix Ros...

Entre ellos, apuntó maneras Carlos Ollero, futuro catedrático de Teoría del Estado y de Derecho Constitucional, nada más y nada menos que uno de los padres de la Constitución y presunto autor del informe dirigido al Rey con el diseño jurídico de la sustitución de Suárez que el general Armada entregó en verano de 1980 a Sabino Fernández Campo. De la lectura de todos estos documentos se deduce que una de las obsesiones de los inquisidores era la utilización de los términos nación o nacional referidos a Catalunya. En el informe sobre la biografía de Folch i Torres escrita por su hijo, el censor precisa que "se trata de las palabras patria y patriótico, nación, etcétera, que los catalanes usan siempre en el mismo lenguaje ordinario, sin que ello tenga remedio, cuando hablan de Cataluña". Y lo mismo objeta el censor Fernández Jardón en su informe de Caliu. Records de mestres i amics de Nicolau d´Olwer, que tacha hasta en veinte páginas porque "se emplean con demasiada frecuencia los vocablos de patria y nación aplicados a Cataluña". ¿Cómo hemos tardado tanto en saber algo de la verdad de aquella infamia fundamental? Denuncian documentalmente Clotet y Torra, en plan Hannah Arendt, que "la banalización de la dictadura es, tal vez, el más trágico triunfo del franquismo".

Oriol Pi de Cabanyes
La Vanguardia / 5.04.2010

Els relats del Barri Xino (El Punt / Anna Ballbona / 5.4.2010)

2010-04-05T11:27:00.000+02:00

Dos llibres acabats de sortir, de Domènec de Bellmunt i de Francesc Madrid, periodistes de la Barcelona d'abans de la guerra, relaten la vida dels baixos fons de la ciutat dels anys 20 i 30, amb el focus posat sobre el barri del Raval

Fent una certa feina d'enginyeria de formigueta, es podria prendre Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, i La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt, i marcar sobre un mapa del Raval, el Barri Xino o el districte cinquè, segons les èpoques, els personatges, antres i històries que van poblar-lo. Per ara, ningú s'hi ha entretingut, i l'obra de memòria institucional més propera al Raval –el festival Rambleros– passa de puntetes sobre aquesta Barcelona i sobre aquests anys. Només les exposicions impulsades per La Virreina Centre de la Imatge recullen, en imatges, el paisatge humà d'aquesta ciutat del primer terç del segle XX. Però, és clar, hi falta el relat. I un relat punyent i descarnadament lligat a la realitat és el que aporten De Bellmunt i Madrid, periodistes en la primera línia durant els anys 20 i 30, soterrats, com tants d'altres, per la dictadura i l'amnèsia transitòria, però recuperats ara i redreçats per l'editorial Acontravent.

Sang a Drassanes, de Madrid, publicat en castellà el 1926, obre «la porta del mal camí», amb un seguit de reportatges dedicats al districte cinquè, que ell va ser qui va batejar amb el nom de Barri Xino. «El districte cinquè és la nafra de la ciutat, és el barri baix, és el refugi de la mala gent. És veritat que hi viuen famílies honrades. Aquesta és la tragèdia», diu Madrid, a mode de pròleg, per després relatar un assassinat atribuït als anarquistes a Drassanes, explicar la vida tortuosa d'«invertits», prostitutes i cabaretistes, de pinxos i del que avui en diem proxenetes, dibuixar la disbauxa i luxúria nocturnes, la degradació i la misèria, les drogues i l'alcohol que hi havia als carrers estrets i bruts, els antres, tavernes i meublées estrambòtics o decadents de l'època: la taverna La Mina –«porta del Barri Xino»–, Villa Rosa, El Baturrico, La Criolla, Cal Manco, el Lion d'Or, l'Edén... Noms de locals i carrers que fa dècades que han desaparegut, però que, salvant distàncies i progressos socials, permeten, inevitablement, paral·lelismes amb els problemes del Raval d'avui, concentrats, com passa en bona part de Sang a Drassanes, al Raval sud.

La Barcelona pecadora, de De Bellmunt, no transcorre només al Raval, però recull, amb un punt més moralitzador, la mateixa «mala vida», històries i tipus que hi circulen. Hi ha vagabunds, els estralls de l'alcohol en les classes baixes, les meretrius malaltes i escanyolides, la caiguda al món de la prostitució... També hi ha articles d'un to més irònic, com ara el de «Memòries d'un carterista barceloní», i un singular article laudatori de la Rambla, de la qual es destaca «l'animació nocturna» i la «varietat de colors i caires». Mentrestant, a la vela de Rambleros, a la Rambla, només hi ha circulat la revolució social de la Barcelona dels anys setanta, camí de la mitificació generacional, com si abans vinguéssim del desert i aquesta Barcelona no hagués existit mai.
«El districte cinquè els supera»

«Ni els barris baixos de Gènova, ni el barri del port de Marsella, ni la Villette parisenca, ni el Whitechapel londinenc no tenen res a veure amb el nostre districte cinquè, amb l'ambient equívoc de la nostra zona prohibida», diu Madrid a Sang a Drassanes, per reblar: «El districte cinquè els supera.» Madrid ofereix descripcions que són un cop de puny: «De vegades aquests munts de porqueria es confonen amb els cossos arraulits dels que dormen pels carrers», afirma, del carrer Arc del Teatre, als anys 20. De Bellmunt tampoc es queda curt quan parla de la «carn humana per vendre», al carrer del Cid, i reclama una «reglamentació adequada d'aquest comerç i, sobretot, una acció enèrgica i severa contra els prostituïdors o traficants de menors».

Joan Majó i Josep Piqué presenten "Sí, ministre", en traducció de Toni Aira

2010-03-21T17:30:00.004+01:00

Viatge a la censura

2010-03-05T18:11:00.003+01:00

Aquest cap de setmana, a Presència surt un reportatge sobre el llibre de la censura que serà a les llibreries dijous. S´hi poden trobar coses com:

“Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo... Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que ésta obra pueda publicarse” (Converses filològiques, Pompeu Fabra)

“... novela en la que ciertamente sobran muchos besos” (Vals, de Francesc Trabal)

“...para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces”. (Incerta glòria, de Joan Sales)

“... como novela es pobre, sin argumento, de descripción lenta. Es de un realismo descarnado por lo que son imprescindibles múltiples tachaduras. Referencias peyorativas a la España Nacional y al Gobierno. Ironías despectivas contra todo lo religioso. Expresiones groseras y frases inmorales” (Els argonautes, Baltasar Porcel)

“Novela un tanto confusa y de escaso interés”. (Mirall trencat, Mercè Rodoreda)

“Colección de 18 narraciones, una especie de cuentos, extraños, muy modernos en fondo y forma, con temática variada, pero difusa y de difícil interpretación. No contienen graves inconvenientes políticos”. (Uf, va dir ell, Quim Monzó)

La sang ja corre pels carrers de Barcelona

2010-02-18T11:14:00.001+01:00

El petit món de catòlics i comunistes

2010-02-11T10:09:00.002+01:00

En la dotzena de novel•les de la nissaga de Don Camillo, Giovannino Guareschi va immortalitzar dos personatges genials: el capellà catòlic i l’alcalde comunista (Peppone) d’un poblet de la vall del Po, popularitzats al cinema per Fernandel i Gino Cervi. Jugant a rojos i clergues, va abordar la relació entre Església i Estat, amb un ambient més amable del que es respirava a l’època i un
sentit de l’humor que pot recordar Mark Twain, Guareschi donava claus per entendre la postguerra i el futur immediat de la política italiana. L’enfrontament entre dues grans forces: la catòlica, encarnada per la Democràcia Cristiana, i la més combativa, liderada pel Partit Comunista.

El petit món de Don Camillo retrata la quotidianitat a través del pragmatisme tossut de Don Camillo, en contraposició a l’ímpetu apassionat de Peppone. Tots dos posen Déu com a àrbitre de les seves accions i es boicotegen els comicis i els sermons, però al final acaben estimant-se, perquè, en el fons, són les dues cares de la mateixa moneda. Agafant la versió que al seu dia en va fer el traductor Esteve Riambau, la novel•la desdramatitza la lluita sorda entre comunistes i catòlics. De fet, l’humanisme cristià de l’autor (silenciat a l’època per la crítica d’esquerres) avançava la necessitat d’una col•laboració dialèctica, però civil i constructiva, entre les dues Itàlies.

La novel•la evoca un microcosmos llunyà, un punt idíl•lic, sense Berlusconi dient tonteries tothora i pertot. No cal ser cap especialista en política italiana per percebre que al Cavaliere li vindria bé revisar les aventures de Peppone i Don Camillo, convertits avui en símbols de diàleg. Uns personatges de punyeteria entranyable, tan ben dibuixats i complementaris que l’un perd el sentit sense l’altre. Per això, si ens deixem transportar per la flaire nostàlgica i l’humor de la novel•la, ens podem arribar a sentir un habitant més del petit poblet italià de la postguerra. O és que la majoria encara no vivim encerclats en petits mons?

Marta Monedero (Avui, 4-2-2010)

Ja tenim a punt SANG A LES DRASSANES, la millor crònica de la mala vida de Barcelona

2010-02-08T17:25:00.000+01:00

"La literatura catalana evita el conflicte" (entrevista d´Ignasi Aragay a Hèctor Bofill, Avui, dijous 4 de febrer de 2010)

2010-02-04T14:13:00.002+01:00

“La literatura catalana evita el conflicte polític”
Entrevista a Hèctor López Bofill, professor, escriptor i autor d'una novel·la sobre la passió d’un polític del tripartit per una jove independentista alternativa i violenta
Ignasi Aragay
Barcelona

Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) torna a les llibreries amb dos títols on aborda sense subterfugis el conflicte nacional, que amaneix amb bones dosis de sexe. La passió política i la passió amorosa en una doble aposta literària. La novel·la Dafne abans de l’alba (A Contra Vent) és la crònica ficcionada, però farcida de noms i cognoms reals, de l’independentisme des de principis dels 90 fins a l’actualitat. La mateixa realitat l’aborda en clau poètica a El retorn dels titans (Moll), premi Mallorca 2009. A més, l’editorial Tria Llibres, en paper i en el format e-book, publica l’assaig Constitucionalisme a Catalunya.

Sexe i independència són els punts forts de la novel·la. De rigorosa actualitat, oi?
Home, amb tot el que està passant a Reagrupament... A part dels marros personals, bona part dels problemes de manca d’unitat dins de l’independentisme vénen d’un món que fins fa quatre dies era marginal, tribal i en alguns casos violent, el món de la protagonista, Dafne. I tot això pot explicar episodis com els d’aquests dies.

S’inspira en un cas real?
Els personatges reals són els polítics, però la història és una fabulació, és ficció, tot i que Armand, l’altre protagonista, ocupa el càrrec de secretari general de Funció Pública i Modernització de l’Administració que Ruth Carandell, membre de Reagrupament, va tenir en el primer tripartit dins la conselleria de Carretero. Em vaig reunir alguns cops amb ella mentre escrivia la novel·la.

Ja fa temps que la tenia feta. Per què ha trigat a sortir?
Per les connotacions polítiques. Aquesta és la raó perquè no surti a l’editorial on jo normalment publicava.

La visió de la immigració que té la Dafne no és políticament correcta. Parla de “matar quillos”.
La novel·la posa sobre la taula la idea, que ningú no toca, que la qüestió de la immigració espanyola no està superada, cosa que explica en part alguns problemes que tenim com a país. La immigració global actual és una qüestió secundària. De fet, és una oportunitat. La Dafne està obsedida amb la immigració espanyola. Però si la immigració extracomunitària perdés la seva neutralitat en el conflicte independentisme-unionisme, també s’hi obcecaria.

¿La Dafne representa el millor i el pitjor de l’independentisme?
En tot cas, els seus reptes afecten de ple la realitat de l’independentisme, tant del passat com del present. Afortunadament, l’independentisme català no ha fet una deriva cap a la violència. El tema de la novel·la també és si és possible un procés d’independència des de la democràcia. L’acció arrenca als anys 90, quan es va produir la transició d’un independentisme amb tics violents cap a un de democràtic, i després el trencament d’ERC amb el PI.

Molta política.
Reflecteix una realitat. És un fet poc freqüent en la narrativa catalana ocupar-se del que passa en clau de conflicte social i polític. Predominen els personatges que tant poden ser a Catalunya com a Vancouver. Algú ha parlat de la literatura del no-lloc. Aquest escapisme evidencia que hi ha temes incòmodes. Es busquen conflictes aliens quan aquí en tenim uns quants, no un, sinó uns quants. A la literatura hi ha d’haver conflicte; si no, deriva en edulcoració i aiguabarreig.

El sexe és l’altre protagonista.
He volgut escriure sobre les grans passions, l’amorosa i la política, sobre el seu caràcter autodestructiu. I la veritat és que després d’acabar la novel·la encara no tinc clar si l’amor i la política són incompatibles.

Tant a la novel·la com al poemari la vida és lluita. En això és molt porcelià.
Sí. Tant Baltasar Porcel com jo hem begut de Nietzsche, del nihilisme, l’ateisme, la lluita, les relacions conflictives entre les persones i els objectes. Una de les primeres converses que vaig tenir amb ell va ser en la concessió del premi Pla del 2003, del qual ell era jurat, i ja ens vam ficar de ple en aquests temes.

Quan podrà escriure la novel·la de la Catalunya independent?
Tard o d’hora l’independentisme serà majoritari a les institucions. La qüestió és saber el temps que trigarà. L’autonomisme està en via morta i en aquest procés Espanya ens ajudarà des del seu absolut hermetisme a qualsevol reforma institucional de l’Estat. Ara, cal superar el tabú consistent a no dir clar que es farà a costa d’un trencament social. Qui no s’arrisca no pisca.

I Laporta, hi ajudarà?
Pot ser un revulsiu, la seva entrada pot reforçar que l’independentisme se situï al centre del debat polític, sobretot si passa que ni tripartit ni CiU-PP sumen. Però sembla difícil que en la situació actual representi un independentisme hegemònic.

La novel.la calidoscòpica catalana (crítica de La klaxon i el camí a La Razón, per en Víctor Fernandéz

2010-02-01T15:33:00.003+01:00

Dijous 4 de febrer, presentació de Dafne abans de l´alba, amb Hèctor Bofill i Rut Carandell, Uriel Bertran i Alfons López-Tena

2010-01-31T15:31:00.002+01:00

Dijous, 28 de gener, surt a la venda el darrer llibre d´Hèctor Bofill

2010-01-25T22:33:00.002+01:00

"La novel•la que tot independentista hauria de llegir" (Sebastià Alzamora). A mig camí entre el thriller i la novel.la d´idees, Hèctor Bofill barreja amor i política amb una sèrie de personatges que viuen al límit la seva passió i la seva idea de la llibertat pel seu país.

Una noia, Dafne, es veu implicada en el cas de l’assassinat d’un home. A poc a poc, anem descobrint la fascinant personalitat de Dafne, fins assabentar-nos de la seva pertinença a un grup terrorista català que lluita per la independència de Catalunya.

Amb el millor estil, Hèctor Bofill posa l’independentisme davant del seu mirall.

Novetats 2010!

2010-01-15T11:36:00.001+01:00

Benvolgut lector,

Voldríem, en primer lloc, desitjar-vos un Molt Bon Any, ple de llibres i de bones lectures.

Acontravent continua fidel a la seva voluntat de recuperació del patrimoni literari català perdut i alhora fent confiança a autors contemporanis que tenen alguna cosa a dir i a defensar. També seguim assajant noves col•leccions, sempre amb la voluntat d’oferir llibres de qualitat i interès.

Novetats gener

Hèctor Bofill, guanyador del premi Josep Pla, professor de Dret, poeta i assagista, publica a Vela de Ganivet, Dafne abans de l’alba, un novel•la que posa l´independentisme al davant del mirall.

Novetats febrer

Torna per fi Sang a les Drassanes, de Francesc Madrid, el mític llibre de finals dels anys 20, una de les millors cròniques sobre el Districte Vè de Barcelona, escrit pel periodista que va popularitzar l’expressió “Barri Xino”. Ha estat traduïda al català per Gerard Bagué, també periodista, i compta amb un estudi brillant de Just Cortès sobre la vida i trajectòria de Paco Madrid.

Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) aplega, després d’una investigació exhaustiva als arxius de l’administració espanyola, els informes de lectura dels censors espanyols sobre més de 150 títols catalans: Rodoreda, Sales, Pla, Villalonga, Porcel, Fuster, Pla, Pedrolo, Monzó, Roig o Sorribas. Sí, des de La plaça del Diamant al Zoo d’en Pitus, què pensaven els censors espanyols sobre la literatura catalana?

Després d´El petit món de Don Camillo, la col•lecció de traduccions proposa un llibre que farà les delícies dels amants de la política i l’honor: Sí, Ministre. Per primer cop en català, el llibre de la considerada per molts millor sèrie d’humor anglès de la BBC i que TV3 ha programat en múltiples ocasions. Les lluites polítiques entre un ministre i l’aparell burocràtic d’una administració acostumada a fer les coses a la seva manera, servit en una traducció de Toni Aira, expert en comunicació i marketing polític, premiat darrerament pel seu llibre “Els spin doctors”.

I ens queden algunes novetats per Sant Jordi.

Confiem que algun d’aquests títols puguin ser del vostre interès i quedem, com sempre, a la vostra disposició per a qualsevol opinió o suggeriment que ens vulgueu fer arribar.

Repetició del Concert de Nadal: El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d´exili

2009-12-30T20:27:00.003+01:00

Repetim el Concert de Nadal a La Garriga, el divendres 8 de gener, a les 8.30 a l´Auditori Municipal. Jo de vostès no me´l perdria de nou.

El primer Nadal d´exili (crítica a l´Avui, 25/12/2009)

2009-12-27T18:15:00.000+01:00

http://paper.avui.cat/article/cultura/180904/primer/nadal/lexili.html

El Nadal que no vam tornar a casa / Concert a la Fundació Palau i Fabre, 27 de desembre

2009-12-18T14:07:00.001+01:00

http://www.fundaciopalau.cat/fundacio-palau/ca/actualitat/fitxa.html?title=%20-%20Concert%20de%20Nadal.%201939,%20el%20primer%20Nadal%20d%27exili&html=9833.html

Vota sí

2009-12-11T15:30:00.002+01:00

100 programes de L´Hora del Lector (amb en Sindreu)

2009-12-04T10:55:00.002+01:00

Felicitats!
http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix.php?itemid=26944

Concert / Presentació d´EL NADAL QUE NO VAM TORNAR A CASA

2009-11-30T22:52:00.002+01:00

Ferran Sáez i Salvador Sostres presenten l´últim llibre d´Abel Cutillas

2009-11-22T10:29:00.002+01:00

Dijous, 26 de novembre, a Proa Espais, 2/4 de 8 del vespre.

Dansa de l'odi (sobre la tomba de Franco, un 20-N)

2009-11-20T10:36:00.000+01:00

Dansa de l’odi

Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l’odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales,
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
¿Quin esgarip anunciarà aquest dia?
Crit d’orenetes: diamant de vidre.
Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d’oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles del silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
evocaré la vinguda de l’Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l’Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!

Poema que Josep Palau i Fabre va presentar als Jocs Florals de Mèxic. No forma part dels Poemes de l’Alquimista perquè va ser escrit anys després. Fou publicat a l’Antologia de la poesia patriòtica catalana del 1976, editada per Joaquim Molas, amb el títol original de “Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador”. Versió extreta d’Obra literària completa, vol. 1, pg. 179. Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, 2005

Sergi Pàmies - Carles Sindreu

2009-11-06T22:15:00.001+01:00

Avui parlen de nosaltres: moltes gràcies

2009-11-05T21:26:00.000+01:00

A El Punt, per Gerard Gort:

Lawrence A. Fernsworth, corresponsal del New York Times, en aterrar a Catalunya el 1931 va quedar impressionat. Barcelona disposava de mig centenar de capçaleres, el doble de les que s'editaven a Nova York. De seguida va reconèixer que els diaris catalans tenien més personalitat que els nord-americans i al·lucinava amb uns periodistes que fonamentaven el seu treball en el contacte directe amb la realitat. A diferència dels professionals ara enclaustrats en oficines des d'on intenten seleccionar quelcom de comestible d'entre els comunicats amb què els bombardegen, el carrer era el lloc de treball on observar, preguntar i escoltar per després interpretar i explicar el que s'esdevenia en una ciutat en bullici permanent. Darrerament s'han fet valuoses aportacions que ens han aproximat al fenomen. No parlo de la docuficció de TVC Els diaris de Pascal –probablement una bona idea mal executada– sinó d'iniciatives editorials que ens han proporcionat reculls d'articles de, per exemple, Josep Maria Planes (Proa) o Irene Polo (Quaderns Crema). Però sobretot cal aplaudir l'aposta de l'editor Quim Torra, qui l'any passat va fundar A Contra Vent amb la vocació de convertir el segell en un referent del periodisme literari. Els primers llibres publicats són tota una declaració de principis. La Barcelona pecadora, un compendi de reportatges de Domènec de Bellmunt, és una referència obligada que retrata de manera brillant la ciutat del moment. Un esforç que hauria de servir perquè una nova generació entronqui amb els predecessors, i s'allisti al que Domènec de Bellmunt va definir com un «batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que escriuen sense altra esperança de retribució que el plaer del deure complert i la joia immensa d'haver contribuït a la defensa d'una causa justa que, en el meu cas personal, és la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra».

50 anys d´Al vent

2009-11-02T18:54:00.001+01:00

Ben aviat, a les llibreries.

Presentació La klaxon i el camí / El Conseller de Cultura i Match Ball Sindreu

2009-10-28T09:30:00.003+01:00

Dijous 29 d´octubre es presenta, a les 7 del vespre, a la Biblioteca de Catalunya, La Klaxon i el camí, de Carles Sindreu.
Comptem amb el Conseller de Cultura i la Carme Arenas, curadora de l´edició.
I amb l´Albert Vilar, que oferirà uns sketchs de l´obra "Match Ball Sindreu".
Us esperem.

http://www.bnc.cat/noticies/noticies.php?id=222

Torna Don Camillo

2009-10-26T23:17:00.001+01:00

Presentació Fantasmones Rojos, a la Fundació Pi i Sunyer: Josep Fontana i Eulàlia Pérez Vallverdú / Dimarts, 27 d´octubre

2009-10-22T18:03:00.002+02:00

La Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Editorial A Contra Vent us conviden a la presentació del llibre:
Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940)
Hi intervindran:
Àngel Garcia i Fontanet, president de la Fundació Carles Pi i Sunyer, Dr. Josep Fontana, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, Eulàlia Pérez i Vallverdú, editora del volum i professora de la UAB, Quim Torra, editor

L’acte tindrà lloc a la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, el dimarts, 27 d’octubre de 2009, a les 19 h (Casa Golferichs Gran Via de les Corts Catalanes, 491, 08015 Barcelona)

«Fantasmones rojos» és, sense cap mena de dubte, la mostra més brutal de com Miguel Utrillo i Vidal i els seus camaradas victoriosos van dur a terme una de les operacions de càstig més salvatges contra el catalanisme cultural i polític i els màxims representants de la Segona República. Carregats d’odi i rancúnia, marcats per la misèria moral més profunda, van insultar i difamar, van trepitjar l’honor de les persones, els van acusar injustament i els van condemnar. I tot això amb la impunitat que donava ser amos de la victòria i representants de la màxima «Ha llegado
España»

Dimecres 14, a les 20.30, Dr. Pla & Mr. Bauçà, amb l´Enric Vila i l´Abel Cutillas

2009-10-12T17:46:00.002+02:00

http://horinal.blogspot.com/2009/10/pla-bauca-vila-cutillas.html

Presentació del llibre ESTIMAT DOCTOR / ADMIRAT MESTRE, de Pau Casals i Josep Trueta, dimecres 7, a Òmnium

2009-10-04T23:09:00.003+02:00

www.omnium.cat/ca/activitat/presentacio-del-llibre-estimat-doctor-admirat-mestre-2436.html

Fantasmones Rojos a L´hora del lector de TV3

2009-10-03T23:55:00.001+02:00

http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix

Presentació Salvador Sostres a Sant Cugat / 15 octubre / Cafè Auditori

2009-10-03T22:25:00.000+02:00

Presentació "El nostre heroi Josep Pla" a Manresa

2009-10-01T22:25:00.001+02:00

Llibreria Parcir, dins del cicle "Tocats de Lletra"
Més informació: http://www.parcir.com/actes/

Fantasmones Rojos: article de Ignasi Aragay a l´Avui

2009-09-20T23:26:00.000+02:00

Els articles de 'Solidaridad Nacional' del 1939 contra el catalanisme tenen molts punts en comú amb la Brunete mediàtica
Torna la Falange
Ignasi Aragay

La Falange torna perquè lamentablement no ha desaparegut mai. L'episodi d'Arenys de Munt d'ara fa una setmana, en ocasió del referèndum per la independència, no surt del no res. Qui vulgui entendre per què ha perviscut aquesta minoria sorollosa, que llegeixi Fantasmones rojos, un recull de la secció homònima -un títol d'inspiració joseantoniana- que publicava el diari falangista Solidaridad Nacional a Barcelona durant els primers anys del règim franquista, a través de la qual es va fer escarni dels rojos, i especialment de les esquerres catalanistes.

El lector veurà com la retòrica inflamada dels autors d'aquells articles supura odi i recorda sospitosament el que avui dia es pot llegir i sentir a la COPE, El Mundo i La Razón. Per desgràcia, el falangisme segueix viu i actua amb impunitat. Val la pena recordar els seus orígens, tan estretament lligats a l'anticatalanisme que encara li dóna oxigen.

El llibre, publicat per l'editorial Acontravent i que surt a la venda a mitjans d'aquesta setmana, du per subtítol La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). El treball és fruit d'una recerca de la Fundació Carles Pi i Sunyer i l'edició ha anat a cura d'Eulàlia Pérez i Vallverdú, que en firma l'estudi introductori.

Entre les víctimes de la bilis insidiosa falangista, carregada de rancúnia, invencions i distorsions, hi ha polítics com Francesc Macià i Lluís Companys, que és batejat com el "fantasmón número 1", però també Joan Comorera i Joan Casanovas, a més dels espanyols Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora i Indalecio Prieto. Igualment hi surten el basc Javier Aguirre i el gallec Rodríguez Castelao. En conjunt, tots formen el que reiteradament es qualifica com "la horda", i que inclou marxistes, maçons, jueus, separatistes, anarquistes, federalistes, liberals i tots aquells que defensaven posicions democràtiques. "Para los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas", escriu José Maria García Rodríguez, un dels articulistes.

Macià i Companys

A Macià li dediquen perles com aquesta: "No podemos resistirnos al deseo de poner en la picota del más vulgar de los adocenamientos a este insigne mamarracho exaltado a la presidencia, de hecho, de una República catalana independiente. Hasta su muerte, Maciá siguió siendo el veleidoso y versátil politiquillo de menos alcance que un alcalde pedáneo...", anotava Rafael López Chacón, per qui "su memoria para todo buen español, es execrable".

En el cas de Companys, l'autor de les insídies i els insults és Fernando Barangó-Solís, que als anys cinquanta arribaria a ser cap de premsa de l'Ajuntament de Barcelona. També es despatxa a gust: assegura que "el fantasmón número 1 estaba muy lejos de poseer" tacte i valentia polítiques i el critica sobretot per la seva tebior a l'hora de posar ordre al descontrol revolucionari als inicis de la guerra: "Cobarde por naturaleza, no se atrevió a hacer frente, con los medios de que podía disponer, a las fuerzas que se habían adueñado de la calle, y optó por las audacias maquiavélicas y por las trampas de encrucijada, que habían constituído siempre la base principal de su actuación".

Naturalment tampoc no surt ben parat el comunista Joan Comorera: "Este sí que era uno de esos fantasmones que dan miedo; de esos que sirven para hacer de «papu» a los niños, o, simplemente de las personas decentes, por su recia mandíbula de plesiosauro...", es burla Miguel Utrillo, que l'acaba acusant de "canalla y asesino".

Tot i que els polítics són al punt de mira, la llista més llarga de víctimes és la que formen els intel·lectuals catalans: Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Eugeni Xammar i Lluís Nicolau d'Olwer, a més de la Institució de les Lletres Catalanes. Tots reben de valent. Són anatemitzats, insultats i menyspreats.

La bèstia negra

Com apunta Eulàlia Pérez, el catalanisme "és la gran bèstia negra del nacionalsocialisme espanyol i, si hem de fer cas del conjunt d'articles publicats a Fantasmones rojos, l'hauríem de considerar el responsable, entre d'altres crims, de la sovietització d'Espanya, del control polític de la societat per part de «la horda criminal rojo-separatista», de la desintegració de la «unidad de destino en lo universal» i de les essències pàtries i, en conseqüència, de l'esclat de la guerra civil". Per als qui van perpetrar aquests articles, per exemple, "el partidito de Acció Catalana" va ser "más funesto, quizás, que la FAI", diu Miguel Utrillo.

El falangisme, que des del principi va atorgar al periodisme un paper clau d'adoctrinament ideològic, en el cas de la societat catalana sabia de sobres que, tot i vençuda, no els era favorable: per això el diari Solidaridad Nacional, fruit de la confiscació de l'històric Solidaridad Obrera de la CNT, no va estalviar esforços per capgirar la situació. Va ser, de fet, la publicació emblemàtica de la premsa del Movimiento a Catalunya. Amb 12.000 exemplars inicials, en va arribar a tirar 100.000 gràcies a les subscripcions oficials o a les més o menys coaccionades, per exemple a bars i perruqueries d'homes. Però a partir del 1945 ja va caure en la marginalitat.

Ni oblit ni perdó

Així com el falangisme de la revista Destino va ser més conciliador amb la burgesia catalana, Solidaridad Nacional i els seus Fantasmones representen la línia dura, "dins de la qual no hi cap ni l'oblit ni el perdó", remarca Eulàlia Pérez.

La secció, que va tenir com a inspirador Miguel Utrillo, la van firmar vuit autors diferents. A part dels esmentats, eren Fernando Díaz-Plaja (germà de Guillem Díaz-Plaja), Juan Francisco Bosch, Félix Centeno (de qui el periodista Haro Tecglen assegurava que anava dient: "No sólo tenemos que matar a los rojos, sino a sus hijos") i Lope F. Martínez de Ribera.

En fi, qui vulgui saber més coses del falangisme, sempre pot agafar el llibre Feixistes! Viatge a l'interior del falangisme català, de J.M. Thomàs.

Entrevista a Salvador Sostres al Diari de Girona (17 de setembre)

2009-09-19T10:28:00.001+02:00

«Em conformo que el proper president sàpiga llegir i escriure»Salvador Sostres, un dels periodistes més polèmics del país, va presentar dimarts a Girona el seu nou llibre

ENTREVISTA DE ALBERT SOLER GIRONA Salvador Sostres, un dels periodistes més polèmics del país des de la seva columna diària "Lliri entre cards", va presentar dimarts a Girona el seu nou llibre, "Viatge de noces", un itinerari per tot el món durant el qual no deixa d'aparèixer la idea de Catalunya.

Venint des de Barcelona no ha vist quantes noies li donaven la benvinguda des dels marges de la carretera?
És fruit de la moda socialista de tancar bordells i de la hipocresia de no legislar sobre la prostitució.
Quina solució hi veu?
A banda de les diferents seus del PSC, també s'haurien de legalitzar els altres bordells de Catalunya.
Prefereix el lector que l'elogia o el que l'insulta?
No puc controlar les emocions dels lectors, prou em costa controlar les meves.
Cada quan visita els jutjats?
Estic acostumat a viure amb querelles i demandes. Són emprenyadores però mai cap jutge m'ha condemnat. Una cosa és publicar falsedats sobre algú i l'altra són les opinions. Aquestes no haurien d'arribar als jutjats.
El viatge de noces no és millor fer-lo sol?
No, no. Ha estat un plaer fer-lo amb la meva dona, molt més intel·ligent que jo.
Per tant, recomana això de casar-se.
Home, jo em vaig casar per estar millor. El matrimoni no redueix la llibertat, sinó que l'amplia.
Com el d'Aznar i Pujol?
Aquest matrimoni va suposar l'era de més inversions d'Espanya a Catalunya. Per molt que brami el tercermundisme intel·lectual que denosta Aznar i el PP.
Sense raó?
Són l'enemic, deixem-ho clar. Però també ho és el PSOE, i molt pitjor. I al PSOE ningú no li diu res, quan són una amenaça per la llibertat, per la democràcia i per Catalunya. Almenys Aznar mai no va enviar la Falange i la justícia contra les urnes, ni va fer la LOAPA, ni va intentar ficar el president Pujol a la presó.
Arribarem a veure un president català negre?
Vist el que he vist, em conformo que el proper president català sàpiga llegir i escriure.
La immigració andalusa va ajudar a aixecar Catalunya?
Catalunya l'han aixecat els catalans. Després, la mà d'obra és intercanviable.
A Madrid diuen que ells miren cap a fora i el Barça cap a dins
El Barça mira cap a Catalunya perquè és català, però també mira al món. No cap a Espanya -perquè si hi ha una cosa ridícula i petita és el mercat espanyol- sinó cap al món de veritat. El gran error de molts empresaris catalans és confiar en el mercat espanyol en lloc d'obrir-se cap al món.
Com es menja això de ser de Convergència i independentista?
Convergència és el partit on hi ha més independentistes. La independència es farà amb Convergència o no es farà.

La klaxon is ready

2009-09-16T23:01:00.000+02:00

Sortida: primers dies d´octubre

Josep Maria Ureta comenta la presentació del llibre de Pau Casals i Josep Trueta, a El Periódico (15.9.2009)

2009-09-15T09:52:00.003+02:00

Amb l’arc i amb el bisturí CARTES .Un llibre recent recull les cartes creuades entre Pau Casals i Josep Trueta, referents del catalanisme, durant els seus anys d’exili.

Queda per a la ucronia imaginar què hauria passat si Josep Trueta i Pau Casals no haguessin emprès l’exili el 1939, com tants espanyols. Si el cirurgià s’hagués quedat al Sant Pau, ¿tindria la projecció mundial que va obtenir a través de la seva càtedra a Oxford? Si el músic s’hagués quedat a Barcelona, ¿hauria fet concerts a tot el món? En definitiva: ¿passarien tots dos a la història només com a metge i músic excepcionals, deixant en segon terme el seu catalanisme sense fissures ni adscripcions partidistes? Impossible saber-ho. Però la història els va fer protagonistes d’un altre destí. Un, instal·lat a la Gran Bretanya, i l’altre, al sud de França (on es va iniciar la llegenda de Prada de Conflent), van unir el seu merescut prestigi professional a la causa, inesperada en la seva durada, de mantenir viu el catalanisme i la democràcia a Espanya.
D’aquell destí n’ha quedat un llegat inimaginable sense la diàspora: les cartes creuades entre els dos personatges al llarg de dècades. La majoria, Oxford-Prada. I al final, Barcelona-San Juan de Puerto Rico. En totes elles, el reflex d’un sentit del deure moral, per sobre de la política, en les seves conviccions catalanistes, amb una projecció internacional de l’època que va venir del prestigi a fer servir instruments tan dispars com un arc i un bisturí.
El conjunt de 79 cartes creuades entre el metge i el músic s’han agrupat en el llibre Estimat doctor/ Admirat mestre (Acontravent), que ahir es va presentar novament a l’Ateneu. Hi van intervenir Amèlia Trueta, filla del doctor; Pepa Domingo, directora de la Fundació Pau Casals, i Joaquim Torra, editor del llibre.
Trueta escrivia a màquina, amb raonament pausat i amb l’esperança d’un retorn ràpid que se li apagava, però sense retrets. Casals escrivia a mà, amb el mateix temperament amb què empenyia l’arc, per la qual cosa no va trigar a retreure l’abandonament dels aliats a la causa catalana –a la qual va unir sempre l’espanyola– fins a imposar el màxim càstig d’un músic als que se li acostaven interessadament: el silenci. Trueta no va aconseguir que el mestre cedís en la seva actitud. No obstant, no hi va haver ni un retret mutu en aquests 30 anys de correspondència.
El millor de la presentació d’ahir a la nit va ser comprovar, d’un costat, la sòlida investigació de Domingo i Torra, encara que la protagonista total va ser la lúcida Amèlia Trueta. Va precisar no poques anècdotes recollides a l’epistolari. I després va enaltir, quan se li va demanar, el referèndum d’Arenys de Munt: «Ha estat balsàmic. El meu pare, ara, estaria pel ‘sí’, tot i que aquest no va ser el sentit de la seva vida».

Dimarts, dia 15 de setembre, Salvador Sostres a Girona

2009-09-12T13:30:00.003+02:00

Casa de Cultura / 15 setembre / 20 hores

"Fantasmones Rojos", a punt

2009-09-12T13:18:00.003+02:00

D´aquí un parell de setmanes, surt "Fantasmones Rojos. La venjança falangista contra Catalunya". Es tracta de la literatura de l’odi, del vergonyós periodisme difamatori de la Solidaridad Nacional, diari feixista que es va publicar a Barcelona després de la guerra civil. Pompeyo Fabra, vividor del catalanismo; Pablo Casals, más falso que un duro sevillano, Perot Lo Lladre (Bosch i Gimpera), Maciá el fósil del catalanisme o Eugenio Xammar, el despreocupado estafador son algunes de les personalitats atacades i humiliades. Un llibre amb el que un, tristament, s’adona, estupefacte, que certa premsa i ràdio espanyola que encara avui patim utilitza un llenguatge i una intenció molt semblant a aquella.