dimecres, 18 de gener de 2012

Del Diari d'uns anys de Montserrat Roig al Diari íntim de Rafael Tasis


Comencem l’any amb Diari íntim. Escrits autobiogràfics, de Rafael Tasis, el retrat de la construcció d’una de les personalitats literàries més importants i fascinants de Catalunya. Recollint textos dispersos, notes, apunts, articles, els professors Montserrat Bacardí i Francesc Foguet “reconstrueixen” un diari i una vida, d’excepcional interès literari i humà.

Rafael Tasis i Marca (Barcelona 1906 – París 1966) va desplegar una intensa i prolífica activitat literària com a periodista, crític, novel•lista, dramaturg i historiador.. De formació autodidacta, va començar a escriure a la revista infantil La Mainada i, com a articulista i crític literari, a les publicacions de preguerra de més prestigi (La Publicitat, Mirador o Revista de Catalunya). Es va donar a conèixer com a novel•lista amb Vint anys (1931). De retorn de l’exili parisenc el 1948, mentre s’afanyava la vida com a llibreter i impressor, col•laborà de manera assídua en les revistes de la diàspora i, des de fermes conviccions catalanistes, tocà moltes tecles en la resistència antifranquista. També va actuar sol•lícitament en diversos fronts literaris. En novel•la, publicà Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1956) i Tres (1962), i fou pioner en el gènere policíac amb La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paral•lel (1960). Com a dramaturg, estrenà Un home entre herois (1956), Gulliver i els gegants (1952) i La maleta (1960). Altres àmbits en què va excel•lir foren la divulgació històrica, la traducció de la narrativa francesa i anglesa contemporània, la història i la crítica de la literatura i la història del periodisme. Dotat d’una ja mítica capacitat de treball, va concebre la literatura com un acte de servei al catalanisme polític i cultural. Diari íntim. Escrits autobiogràfics ho testimonia a bastament.

Voldria contribuir a deixar una imatge real del que som –i ja sé que només resulta una imatge imperfecta del que jo sento i crec– i una imatge ideal del que podríem ésser. Voldria haver deixat, en l’evocació maldestra d’un passat gloriós i malastruc, la meva convicció d’un demà on tots puguem sentir-nos ciutadans d’una pàtria justa i lliure” (Rafael Tasis, “Discurs de gràcies”, 1966).

D’ell n’han dit:

“Novel•lista, comediògraf, crític, assagista, historiador, el caracteritza essencialment la vitalitat, l’ímpetu, la decisió, la bona fe absoluta, sense replecs, amb què es lliura a la seva obra [...] la seva manera de treballar és una conseqüència de la rapidesa de concebre, del foc que l’abranda i de la facilitat de passar del pensament a l’acció” (Domènec Guansé, Abans d’ara. Retrats literaris, 1966).
“Tenia vocació d'escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei” (Albert Manent, 1967)
" La figura de Tasis respon a la de l'intel•lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l'escriptor en acte de servei permanent” (Josep Faulí, 1996)