dimarts, 20 desembre de 2011

De Màrius Torres, Miquel Pairolí i Montserrat Roig, Bon Nadal


“Fa tres dies que està nevant, i fa un fred que pela. A veure si tindrem un Nadal amb tots els ets i uts. Un propi fins i tot ens ha anat a Cardó, on hi ha molt gui, per a decorar-ne la sala. Potser no saps què és el gui, perquè els barcelonins no coneixeu més que els quatre arbrets que creixen a ciutat. El gui és un arbust que porta molta sort la nit de Nadal. Se’n penja una branca al sostre i la noia que es posa sota no pot protestar si algú li fa un petó. Si vols venir, ja ho saps. Jo, per a poder besar millor, ja fa dies que m’he afaitat el bigoti. «Carta a Consol Gili» (18/XII/1939). Les coses tal com són. Màrius Torres


Lectura d’hivern.– Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo legint Pa i Raïm, de Pla. Fins ahir, diada de Nadal del 2008, va fer un temps assolellat de dia i fred de nit. Aquella mena de temps tan propi de l’hivern d’aquest país quan tot està en calma. Nits fredes, sota zero, amb uns cels estelats, profunds, o enterenyinats per la boira. Nits de glaçada, al pic del fred. Al matí, quan surt el sol, tot és blanc de gebre, els sembrats que treuen l’ull, la vegetació que resisteix als marges, els arbres que hivernen. Les basses estan cobertes d’un gruix de glaç. Però el sol, tot i alçar-se tard, llueix de bon matí, fon el gel i la gebrada, i a migdia escalfa, dominant i poderós, per bé que, si fa una mica de vent, vingui d’on vingui, sempre és fred, en aquest temps. Octubre. Miquel Pariolí



Per Nadal, cada ovella al seu corral.– Arreu d’Europa hi tinc amics escampats. A França, hi tinc la Neus Català, exdeportada al camp de Ravensbruck; en Joan de Diego, en Josep Escoda, en Bailina, l’Ester, en Jacint Cortès, en Casimir Climent, i altres que van passar pels camps de concentració de França, el 1939, i que van a anar a parar a Mauthausen. A Budapest, hi tinc la Lourdes i en Felipe, l’Angeleta, la Lucía i en Rafael Vidiella.

Són amics que m’agradaria de trobar-me a la Fira de Santa Llúcia, al Palau de la Música, davant d’un partit del Barça, passejant per la Rambla. M’agradaria, per exemple, celebrar aquest cap d’any amb en Rafael Vidiella —vuitanta-cinc anys, exconseller de la Generalitat— i destapar amb ell el xampany de l’amnistia; m’agradaria sentir com em diu: “Aquest any, Montserrat, espero que no seràs tan
pessimista!” Perquè el meu amic Vidiella té un optimisme que ha inquietat alguns, un optimisme que va començar el 1909 i que encara no se l’ha sabut espolsar del damunt. I és que en Vidiella és molt tossut.

Ja sé que no podré parlar mai més amb en Josep Carner, amb en Jordana, amb l’Obiols, amb en Trabal, amb en Pau Casals, amb en Miret Musté, amb en Pere Vives. Ja sé que no podré fer cap entrevista a en Picasso o a l’Ambrosi Carrion, o a en Machado o a en Maux Aub. Tot això, ves, ja ho tinc ben paït. Però amb altres encara hi som a temps, encara els podem encalçar. Que no sigui massa tard. Mundo Diario, 24.12.1975. Diari d’uns anys (1975-1981). Montserrat Roig