dimecres, 26 d’octubre de 2011

Concert-Homenatge a Just Cabot i al periodisme de l'exili


Fa 50 anys que va morir Just Cabot, a París, on vivia des que va marxar a l'exili, acabada la guerra del Desastre Nacional.

Potser pocs com ell representen aquell periodisme vibrant i enlluernador dels anys republicans, on la normalitat s'encadenava amb el cosmpolitisme, i la intel.ligència amb la ironia.

Volem recordar-lo, doncs, i alhora homenatjar els periodistes que van haver d'exiliar-se sota la dictadura de Franco.

El proper dilluns 7 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, a l'Ateneu Barcelonès (on, sinó?), l'Albert Benzekry llegirà textos i cartes seves i en Jordi Cortada, acompanyat de Marco Evangelisti al piano, cantarà algunes cançons dels millors compositors catalans de tots els temps.

Cabot va dir, a l'exili: "Sortosament, el catalanisme no s'esborra tan fàcilment". Tampoc el record no s'esborra tan fàcilment.

Us esperem a tots.

www.acontravent.cat

dijous, 20 d’octubre de 2011

Una veu nascuda per parlar del dolor (Crítica d'Unes ales cap a on, d'Anna Carreras, per Simona Skrabec - Ara, 19 d'octubre)

"Em persegueix un sol pensament fix: no m'he depilat les cames des de fa dues setmanes", s'esvera la narradora d' Unes ales cap a on a la sala d'urgències. He de reconèixer que en llegir-ho m'ha faltat una dècima de segon per abandonar el llibre, però llavors he recordat amb un somriure una escena de Roseanne . L'actriu, ofensivament obesa i discreta com un elefant, arrossega la seva germana al ginecòleg per un problema greu, però la germana es nega a despullar-se a causa d'uns quants pèls sota els genolls. La comèdia televisiva va mantenir l'audiència al llarg de tota la dècada dels 90 perquè aconseguia mostrar l'absurditat dels gestos quotidians. El diari d'embaràs d'Anna Carreras sucumbeix d'entrada davant els codis de conducta adoptats irreflexivament.

A més de la depilació, la narradora ha de decidir quants cigarrets fumar i com menjar per aconseguir prou calci, desacostumada com està als àpats regulars. Les compres i els trasllats es barregen amb la tria d'hospitals. La protagonista, a més, malda per preservar la seva fragilitat també en l'àmbit intel·lectual. S'adreça als poetes que coneix amb el to confiat de vells amics i estén el tractament de tu fins i tot als metges: "L'Enric (ara que m'ha vist despullada ja no és el doctor Moreno) […]". Estem, doncs, en un univers pla, en el qual tot el que s'hagi viscut o llegit ocupa un mateix espai sense divisions. El relat en primera persona es manté obstinadament tancat en un món infantil que només deixa lloc per a les cares conegudes.

Però llavors, tot d'una, el llibre canvia. L'escriptura queda esberlada pel dolor: l'embaràs acaba amb un part prematur, el fill sobreviu només unes hores. Les emocions es disparen: esperança, angoixa, tristesa, serenitat. Carreras extreu les forces de les lectures acumulades i destil·la una veu pròpia, irreverent i rebel. La narradora viu una transformació. La necessitat malaltissa de trobar protecció que hi ha a l'inici del llibre es converteix en una voluntat de ser-hi, de perseverar, d'aguantar la mirada. Acarona amb els ulls el cos de l'infant a la incubadora, que "s'amaga enmig de tanta artificialitat".

La frivolitat d'algú que només es preocupa pel seu aspecte es va transformant al llarg del relat en indignació davant les convencions socials i la buidor dels rituals. Carreras ofereix una veritable novel·la de formació. A poc a poc va descobrint que el dolor aïlla i que el patiment condemna a la soledat més gèlida. En els moments més durs qualla una escriptura que ja no pot estar basada en l'aprovació del públic. Ni tan sols pot comptar amb la comprensió dels altres. El que ha de comunicar l'autora no pot ser compartit, ningú pot posar-se al lloc d'una mare que plora el seu nounat, i encara menys en la nostra societat tecnificada, que fa veure que tot és controlable. El capellà resa com un autòmat aquells pocs mots protocol·laris i cobra per allunyar-se, la metge queda reduïda a una veu seca que apunta l'hora exacta de la mort sense parpellejar i al poeta amic li cau l'auricular en sentir la notícia, però tampoc no sap trobar cap paraula. El silenci es fa dens. Si el diari escrit durant l'embaràs és datat amb el dia i el mes, els moments d'angoixa ja no pertanyen al temps cronològic. Les inscripcions "Dia I", "Dia II", "Dia III"… identifiquen un pas d'hores lentes que no volen saber res del calendari. Amb aquesta eternitat incerta i subjectiva, Carreras fa honor a la citació de Tàcit que encapçala el llibre: "Només contaré allò que he sentit

diumenge, 9 d’octubre de 2011

QUATRE SAGETES ROGES, d'Emili Vigo. El periodisme combatiu del director de La Humanitat a l'exili


Catalanista i republicà, Emili Vigo, el rastre del qual pràcticament s'ha oblidat del tot al nostre país, va representar, des de l'exili, el periodisme combatiu amb el que la Catalunya lliure deixava sentir la seva veu. Historiador i polític, Vigo va teixir una densa xarxa de contactes amb les personalitats més destacades de l'exili republicà català (Josep Irla, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Pau Casals, Pompeu Fabra, etc). Amb la seva mort, deguda a una tuberculosi crònica, Catalunya perdia un lleial i tenaç defensor, un “almogàver” de la ploma, tal i com ell i el seu amic Eugeni Xammar van ser definits. Com afirma Francesc Montero, curador de l'edició, “el seu testimoni és un valor de primer ordre per conèixer uns temps que formen part de la història recent del nostre país.”


"Jove intel·ligent, ferm patriota que, per la seva voluntat de treball, pel seu amor a l'estudi, esdevingué un dels millors prosistes de Catalunya" (Josep Irla)

“El meu pensament va a trobar-lo sovint i, sempre pensant en Catalunya, em dic: Quant el necessitem a Vostè!” (Pau Casals)

"La Història et crida [a en Vigo] per a grans destins" (Heribert Barrera)

“Si alguna cosa ens inspira un orgull legítim, en tant que catalans, és la fidelitat de Catalunya a la seva manera d’ésser, és l’abnegada obstinació amb què la nostra terra ha sabut refusar-se a totes les claudicacions, a totes les vileses” (Emili Vigo, Nadal de 1945)


A la venda el dijous 13 d'octubre.